(Amsterdam, Holanda, 1807 – Barcelona, 1867)
Enginyer. S’exilià a Barcelona el 1835.
Establert poc temps després a Mallorca, intentà diverses explotacions mineres, introduí els molins de vent per a fer pujar aigua i dirigí la dessecació del prat de Sant Jordi (1846-49). Es relacionà amb els intel·lectuals mallorquins liberals i fou membre actiu de l’Ateneu Balear.
És autor de Reseña geognóstica de la isla de Mallorca (1852) i Ensayo de una descripción geológica de la isla de Mallorca (1867).
(Vilafranca, Ports, 14 maig 1807 – Barcelona, 20 abril 1852)
Metge i naturalista. Féu treballs sobre flora i fauna a Dahomey i als països veïns.
Escriví Relación del viaje de Marcelino Andrés por las costas de Àfrica, Cuba e Isla de Santa Elena.
(Barcelona, 1730 – 1807)
Jurista. Era nét de Miquel de Clariana, comte de Múnter, i nebot d’Antoni de Clariana i de Gualbes.
Fou president de sala de la Reial Audiència de Catalunya. Era membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i també de la de Bones Lletres. Tingué el títol de marquès de Cordelles.
És autor del discurs El abogado perfecto (1789) i de l’assaig De officio praefecti praetorii.
Fill seu fou l’escriptor Benet de Magarola i de Castellví.
(Gijón, Astúries, 8 setembre 1740 – Barcelona, 15 novembre 1807)
Bisbe de Barcelona (1798-1807). Fou rector d’Agramunt i canonge i provisor d’Urgell.
Partidari de la regeneració del clericat i de l’ensenyament, com a fonament de canvis econòmics i socials, doctrina il·lustrada que posa en pràctica a Barcelona des del seu càrrec d’Inquisidor, de membre de l’Acadèmia de Ciències (1788), i en el govern de la diòcesi, on es distingí, a més, pel seu regalisme.
(Saragossa, 23 juny 1807 – Tortosa, Baix Ebre, 1888)
Es destacà en l’organització de la defensa de Gandesa durant els repetits atacs que sofrí, per part de Cabrera i d’altres caps carlins, durant la Primera Guerra Carlina, i participà en diverses accions dels liberals al camp enemic, fets que li valgueren una gran popularitat.
(Bilbao, País Basc, 1807 – Barcelona, 1873)
Pedagog. Doctor en ciències.
El 1836 fundà a Barcelona el Col·legi Carreras, instal·lat el 1846 a Sant Gervasi de Cassoles i que renovà l’ensenyament de la burgesia barcelonina. Fundador i president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció (1844).
Va escriure algunes obres didàctiques, especialment de gramàtica i de cal·ligrafia: Reflexiones sobre la enseñanza de la gramática castellana.
(Reus, Baix Camp, 6 febrer 1807 – Barcelona, 27 febrer 1879)
Advocat i polític progressista. Graduat en dret el 1833 a Osca. Fou magistrat, president de l’audiència de Mallorca, alcalde de Reus (1838 i 1843) i fundador del Banc de Barcelona.
Era nebot de Pròsper de Bofarull, amb qui mantingué una interessant correspondència, publicada el 1960.
Fou el pare de Guillem Maria de Brocà i de Montagut.
(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)
Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.
Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).
Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.
Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.
Dades dels Països Catalans 