Arxiu d'etiquetes: 1806

Ferrant i Llausàs, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 6 novembre 1806 – Madrid, 28 juliol 1868)

Pintor i acadèmic. Germà de Ferran. Es formà a Madrid. Protegit per l’infant Sebastià Gabriel, el qual el pensionà dos anys a Roma i fou membre de l’Acadèmia de Nàpols.

Fou pintor de cambra i catedràtic de pintura a l’escola de San Fernando (1861). Va destacar en la pintura dins la línia romàntica amb influències natzarenistes.

És autor de quadres d’història: Santa Isabel (1858, Museo de Bellas Artes de Sevilla) i de retrats (Museo Romántico de Madrid).

Un altre germà seu fou el músic Alexandre Ferrant i Llausàs  (Barcelona, segle XIX).

Duran, Gabriel

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1747 – Roma, Itàlia, 14 abril 1806)

Pintor. Deixeble de Manuel Tremulles. Residí gran part de la seva vida a Roma.

Fou conegut sovint amb el sobrenom de Romaní. Passà grans penalitats en els seus anys d’aprenentatge artístic.

Pintà un Autoretrat i un quadre representant sant Miquel dels Sants, fet a Roma per a la beatificació, el qual fou traslladat posteriorment a la catedral de Vic, on fou destruït el 1936.

Claret i Barrera, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 març 1806 – 12 gener 1877)

Matemàtic. Fou catedràtic i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. En aquesta corporació presentà alguns treballs de càlcul remarcables.

Francesc Bonifaç i Massó

Bonifaç i Massó, Francesc

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.

Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).

Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.

L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.

El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.

Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort  (Tarragona, segle XVIII – segle XIX)  Argenter.

Cabrera i Grinyó, Ramon

44 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 27 desembre 1806 – Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 maig 1877)

Militar carlí i primer comte de Morella. Destinat al sacerdoci per la seva família, deixà el seminari per unir-se als partidaris del pretendent Carles V de Borbó al Maestrat (1833) durant la primera guerra carlina. Aviat entrà en contacte amb Manuel Carnicer, cap de les partides del Baix Aragó, i, en morir aquest, el 1835, fou cap de les forces carlistes d’Aragó, el Maestrat i la zona de Tortosa. Fortificà la vila de Cantavella i hi establí el seu quarter general, amb administració rudimentària i dipòsit de l’exèrcit.

Executada la seva mare Maria Grinyó pels liberals (1836), prengué fortes represàlies (fou popularment conegut per el tigre del Maestrat) i mantingué el domini al Maestrat. Cap al 1838 arribà al punt culminant del seu poder: ocupava la província de Terol, gairebé tota la de Castelló, part de les de Tarragona, Saragossa, València, Conca i Guadalajara, i alguns sectors d’Alacant, Múrcia i Albacete. Les seves forces, ben organitzades, formaven un veritable exèrcit, amb vint mil homes d’infanteria i vuit-cents de cavalleria.

No va acceptar el Conveni de Bergara (agost 1839) i continuà la guerra. Espartero dirigí l’atac final contra Cabrera, el qual emmalaltí inoportunament. Passà a la Catalunya Vella i després, considerant inútil la resistència, passà a França (1840). Tornà per dirigir la segona guerra carlina (1848-49), però després d’alguna petita victòria, hagué d’anar-se’n altra vegada a França.

Un any més tard es casava, a Londres, amb Marianne Catherine Richards, rica propietària anglesa, i s’hi establí. Amb el temps, anà evolucionant cap a un liberalisme moderat. Quan el pretendent Carles VII de Borbó volgué iniciar una nova guerra, entrà en contacte amb Cabrera, però aquest acabà refusant i es decidí a reconèixer Alfons XII de Borbó com a rei (1875).