(Cadaqués, Alt Empordà, vers 1730 – Barcelona, 24 gener 1802)
Compositor. Estudià a Nàpols. Fou mestre de capella de l’església del Palau, a Barcelona. Fou el primer català que estrenà òperes al Teatre de la Santa Creu.
Autor d’oratoris (Arca de Dios, trasladada al gran templo de Sión), òperes (Antigono, Temistocle), misses i salms.
(Barcelona, 1730 – 1802)
Jurista i advocat. Germà de Ramon Llàtzer. Estudià a la Universitat de Cervera i hi exercí una càtedra.
Fou assessor del rei, de la intendència general i de la Reial Junta de Comerç. Publicà alguns tractats jurídics en llatí.
(Mataró, Maresme, 1802 – 1890)
Marí. Fou pilot de la marina mercant. Tingué activitats de corsari.
Visqué bastant de temps a l’Argentina, on escriví unes memòries sobre la província d’Entre Ríos.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1731 – Montserrat, Bages, 1802)
Frare benedictí. Pertanyia a la comunitat montserratina, on ocupà diversos càrrecs.
Hi excel·lí també com a organista, violinista i compositor de música sacra.
Ildefons Bosch (Catalunya, segle XIX – segle XX) Enginyer industrial. Molt destacat pel seu ensenyament a l’Escola del Treball de la Mancomunitat de Catalunya, on actuà fins al 1923.
Joan Bosch (Palma de Mallorca, segle XVIII – 1802) Metge. Escriví la primera descripció mèdica de la seva ciutat natal. Fou el oncle de Sebastià Bosch i Cabot.
Pau Bosch (Catalunya, 1791 – 1831) Músic i eclesiàstic. Fou mestre de capella i organista a Terrassa.
Rafael Bosch (Barcelona, segle XVII – 1662) Framenor. El 1635 fou nomenat provincial de l’orde. Publicà, el 1639, una Vida del beat Salvador d’Horta.
Ramon Bosch (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, segle XIX) Argenter. Establert a Barcelona.
(Traiguera, Baix Maestrat, 19 febrer 1802 – Barcelona, 28 juny 1860)
Lexicògraf, gramàtic i humanista. Havent estudiat a Tortosa, passà a establir-se a Barcelona (1825), i es doctorà en lletres (1828).
De les seves obres didàctiques, la més popularitzada és el Diccionari català-castellà (1839), valuós en el seu temps i considerat fins a l’aparició del diccionari de Pompeu Fabra com el principal llibre de consulta lexicogràfica.
Publicà, a més, Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana y latina (1844) i Diccionario manual de la lengua castellana con la correspondencia latina (1850).
És també autor d’una Gramática latina (1852) i de diverses obres manuscrites de caràcter filològic.
(Vic, Osona, 1802 – Saragossa, Aragó, 1863)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Josep, junt amb el qual crearen diverses empreses.
El 1862 els seus fills Pere i Manuel Garriga i Nogués quedaren com a únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills, per la sortida de l’empresa del seu germà i els fills d’aquest, Josep i Joan Garriga i Vergés.
(Barcelona, 1758 – 5 octubre 1825)
Químic. Baró de Bestracà i primer marquès de Monistrol d’Anoia. Era fill de Francesc Fèlix de Dusai i de Fiveller.
Regidor de Barcelona (1796), fou secretari general (1789-1804) i vice-president (1820-24) de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Havia presentat memòries sobre la metal·lúrgia (1787), sobre el platí (1788), sobre l’art de fer el vidre (1792) i sobre l’acadèmic artista Joan González (1800).
Fou el pare de Maria Francesca de Dusai i de Fiveller (Barcelona, 1802 – 12 agost 1854) Segona marquesa de Monistrol i baronessa de Bestracà. Es casà amb Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner, marquès de Sant Dionís. Amb ella s’extingí la línia principal del llinatge.
(Mataró, Maresme, 6 gener 1802 – 15 novembre 1838)
Músic. Deixeble de Francesc Andreví i de Mateu Ferrer.
Fou organista de l’església parroquial de Mataró i de la catedral de Girona (1829).
No se n’han conservat les composicions musicals.
(Barcelona, 23 novembre 1802 – 2 març 1863)
Polític, financer i advocat.
El 1835 fou batlle major de Barcelona, nomenat per la Junta Auxiliar Consultiva, i posteriorment, com a dirigent del partit progressista, fou diputat a corts (1841) i ministre de governació (1843).
El 1853 deixà el progressisme per ésser ministre d’hisenda (setembre 1853-juliol 1854) en el govern del moderat comte de San Luis.
La seva pretensió d’aconseguir l’anticipació en la recaptació fiscal el féu molt impopular, i hagué d’exiliar-se arran de la revolució de juliol de 1854.
Dades dels Països Catalans 