(València, 21 octubre 1802 – Madrid, 5 juny 1865)
Pintor. Fill de Vicent López i Portaña i germà de Bernat. Anà pensionat a Roma (1830-33) i, després, visqué molts anys a París.
Conreà amb encert la pintura històrica i col·laborà en la decoració de les voltes del palau Reial de Madrid.
(Banyuls dels Aspres, Rosselló, 27 novembre 1802 – Constantina, Algèria, 17 octubre 1859)
Militar. Participà en la campanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a Espanya (1823).
Destacat a Algèria (1831), on es destacà repetidament i fou ascendit a general de brigada per Napoleó III (1852), assolí el grau de comanador de la Légion d’Honneur i fou governador militar de Constantina (1858-59).
Fou l’oncle de Francesc Josep Gastú.
(València, 11 març 1734 – 6 juliol 1802)
Arquitecte i enginyer. Després de doctorar-se en filosofia, estudià arquitectura. Fou un dels fundadors de l’Escola d’Arquitectura de València. Membre de les acadèmies de Santa Bàrbara i de Sant Carles, de la qual fou director de 1776 al 1779.
El 1765 realitzà la reforma decorativa de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats. També és autor de la capella del Carme (vers 1780), de les esglésies de Riba-roja, Benassal i Vilafermosa, de les cases consistorials d’Albera, Silla, Sollana i Morvedre i de la casa d’ensenyament de Cullera.
Traçà el camí del Grau de València (1788) i dirigí les obres de la carretera d’Aragó, on féu diversos ponts, i de la de Madrid, Catarroja i Cullera. Col·laborà en la restauració de la seu de Sogorb.
(Olalla, Aragó, 4 març 1731 – València, 5 gener 1802)
Arquitecte i tractadista. Nom de religió de Francesc Aldàs i Pina. Estudià filosofia a Saragossa, teologia a Xàtiva i matemàtiques i arquitectura amb el seu oncle, l’arquitecte carmelità Albert Pina.
Després de professar en l’orde dels jerònims (1757), projectà diversos edificis religiosos, entre els quals l’església de Burjassot, el claustre de Sant Miquel dels Reis de València (1763), la capella del sagrari de l’església de Rubiols de Móra, de l’església dels Salesians de València i de la parròquia de Xest.
Traduí del francès tractats d’arquitectura i de geometria, i escriví un Calendario perpetuo i un Compendio de los reyes de Nápoles de la casa de Aragón.
(València, 22 febrer 1741 – 17 agost 1802)
Escultor. Deixeble i col·laborador d’Ignasi Vergara i del seu pare Francesc Esteve. Fou acadèmic de Sant Carles (1772), hi fou director d’escultura i director general (1781). El 1790 esdevingué escultor de cambra honorari de Carles IV de Borbó.
La seva evident facilitat tècnica el situaren en primer rengle dels artistes del seu temps. Féu escultura religiosa, abarrocada i elegant (pessebre d’unes cent trenta figures per a Carles IV, Puríssima Concepció de la seu de València). Una bona part de la seva obra fou destruïda el 1936.
Foren fills seus Rafael Esteve i Vilella, i:
(València, 1758 – 11 novembre 1802)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual fou elegit membre el 1793. Era imatger de molta fama i molt destre en l’escultura decorativa.
Esculpí l’altar major de l’església de Sant Esteve i els Sants Joans de l’església de Sant Joan del Mercat de València, considerada la seva millor obra.
(Perpinyà, 1622 – 1802)
Llinatge de metges rossellonesos iniciat per Francesc Carrera.
(València, 1733 – 30 maig 1803)
Escultor. Era deixeble de Josep Vergara. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. També practicà la pintura.
De la seva producció destaca el Sant Mateu d’una capella de la seu de València.
Era germà seu: Manuel Bru i Pérez (València, 1736 – 1802) Gravador. És autor d’obres remarcables. Ocupà diversos càrrecs a l’Acadèmia de Sant Carles.
(Palma de Mallorca, 1802 – 1876)
Escriptor franciscà. Catedràtic de la Universitat Literària de Mallorca (1826) i professor d’humanitats castellanes a l’Institut Balear (1835). Ajudà Joan Gamundí a ordenar la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca.
És autor de l’opuscle Cristiano-socialistas (1848), d’Explicaciones que en descargo de su conciencia y rectificación de sus ideas presentó el autor del folleto cristiano-socialista al Ilm. Don Rafael Manco, obispo entonces de la diócesis de Mallorca… (1855) i de diversos sermons i discursos.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 24 novembre 1802 – Castelló de la Plana, 25 octubre 1876)
Polític liberal. Lluità contra els carlins, sobretot en el setge de Castelló de la Plana posat per Ramon Cabrera.
Fou comandant de la Milícia Nacional els anys 1832-40 i 1854 i participà en la revolució de 1868. Després fou alcalde de Castelló i diputat provincial.
Dades dels Països Catalans 