(València, 1720 – Madrid, 1795)
Arabista. Religiós franciscà descalç (1743). El 1755 se n’anà a Jerusalem com a missioner; el 1757 passà al col·legi de la Conversió de Sant Pau de Damasc, on fou lector d’àrab.
Retornat a València, el 1771 fou destinat al col·legi de Benigànim, i després a Madrid (1775), on fou membre de l’Academia de la Historia.
Publicà Gramática arábigo-española (1775) i Diccionario español-latino-arábigo (1787) en tres volums.
(Palma de Mallorca, 1742 – 1795)
Militar i erudit. Era membre de la Societat Econòmica d’Amics del Pais de Mallorca, la qual li confià la direcció de l’escola de dibuix. Fou regidor perpetu de Palma de Mallorca (1793) i dipositari reial de Mallorca (1794).
És autor de diverses obres, la majoria de les quals inèdites; destaca el Viaje por el interior de la isla de Mallorca, obra descriptiva, d’interès artístic i científic, conservada fragmentàriament i preparada amb la col·laboració del gravador Josep Montaner.
(Castelló de la Plana, 11 febrer 1795 – 30 agost 1860)
Militar. Combaté contra les tropes napoleòniques a la Península (1811-12) i al centre d’Europa.
Serví a Ultramar i es distingí en la guerra dels Set Anys.
(Mallorca, segle XVIII – 1795)
Doctor en dret civil i canònic. Entrà a servir a l’exèrcit. El 1780 Carles III li concedí l’hàbit de l’orde de Santiago. Posteriorment fou ascendit a capità i es retirà a la seva illa nadiua.
Fou un dels primers socis de la Societat Econòmica d’Amics del País.
(València, 1795 – País Valencià ?, 1860)
Gravador. Estudià a Roma, sota el mestratge de Marchetti, i hi deixà obres notables.
(Catalunya Nord, 7 març 1793 – 22 juliol 1795)
(o Guerra del Rosselló) Conflicte bèl·lic entre Espanya i la República francesa. Després d’una sèrie d’esforços del comte d’Aranda per mantenir la pau, Godoy declarà la guerra a la República francesa (març 1793) un cop fou guillotinat Lluís XVI (gener 1793).
Si bé el conflicte es caracteritzà com una campanya antirevolucionària -facilitada pel tancament de fronteres i per la censura ideològica-, en realitat fou una forma de desviar contra els francesos el malestar popular i tingué com a objectiu la reconquesta de la Catalunya Nord. La guerra s’inicià en tres fronts tot al llarg dels Pirineus: l’occidental, comandat per Ventura Caro -substituït l’any 1794 pel comte de Colomera-; el central, pel príncep de Castelfranco, i l’oriental, atorgat al general Ricardos.
La primera campanya fou la conquesta del Rosselló. Les tropes de Ricardos passaren la frontera per les collades del Portell i Panissars i ocuparen ràpidament el Vallespir (17 abril), que dominaren completament després d’apoderar-se de Bellaguarda (22 juny). L’ocupació de Vilafranca de Conflent (agost) permeté d’amenaçar Perpinyà, però la manca de recursos n’impedí l’expugnació. Després d’una sèrie d’accions, en una de les quals s’arribà a Ribesaltes (8 setembre), la línia s’estabilitzà en la Tet, amb centre al Voló. Pel desembre foren ocupades les fortificacions costaneres (Banyuls, Cotlliure).
La situació canvià amb el nomenament de Dugommier com a cap de l’exèrcit francès (gener 1794) i amb la mort de Ricardos (13 març). L’abril caigué el Voló i, malgrat la mort de Dagobert (18 abril), que havia ocupat la Cerdanya, el nou general en cap de Catalunya, comte de La Unión, es retirà a l’Empordà, mentre els francesos ocupaven Portvendres i Cotlliure. D’altra banda, Dippet arribava a Ripoll i els francesos recuperaren Bellaguarda (18 setembre) i, després de vèncer a Mont-roig (17-20 novvembre) -on moriren Dugommier i el comte de La Unión-, ocuparen Figueres (28 novembre).
Davant la manca de material ofert pel govern i el temor a una traïció per part dels exiliats francesos a Barcelona (com s’havia demostrat en un amotinament en el qual foren assassinats un centenar de rossellonesos), els catalans reclamaren una assemblea dels representants de corregiments, que, presidida pel nou capità general Urrutia, es reuní a Barcelona (24 desembre 1794-11 gener 1795) i a Girona (18-25 gener). L’assemblea intentà de constituir-se en Junta de Govern del Principat, però s’hi oposà el capità general.
Això no obstant, els catalans emprengueren la defensa del Principat. Els sometents i els miquelets (20.000 voluntaris comandats per Joan Miquel de Vives) intentaren d’oposar-se a l’ofensiva de Perignon i Scherer i, si bé no pogueren evitar la caiguda de Roses (3 febrer), estabilitzaren la línia de guerra al Fluvià amb la batalla de Pontós (11 juny) i del Fluvià (14 juny), mentre era recuperada la Cerdanya.
Aleshores s’iniciaren converses de pau, que culminaren en el tractat de Basilea (juliol 1795), que retornà a Espanya les places perdudes a canvi de la part espanyola de Santo Domingo.
(Perpinyà, segle XVIII – Barcelona, 1795)
Escriptor, del grup de Tuir, fill de Tomàs de Banyuls i de Martín, baró de Nyer i marquès de Montferrer, i germà petit de Joan Baptista.
Doctor en teologia, fou canonge d’Elna, rector de la Universitat de Perpinyà i, des del 1767, prior de Cornellà de Conflent. Traduí en vers al català la Zaira de Voltaire (1780-82).
Després de la Revolució Francesa s’establí a Barcelona, on testà el 1795.
(Barcelona, 1795 – 22 setembre 1873)
Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Barcelona. fou un dels qui hi impulsaren el projecte de Pla Cerdà.
Presidí el consell d’administració del ferrocarril Barcelona-Mataró, el primer del país. Figurà entre els fundadors del Conservatori del Liceu.
També destacà en l’exercici professional.
(Garrotxa / Pla de l’Estany / Alt Empordà)
Riu (97,2 km) dels Pirineus Orientals. Neix a la Garrotxa, al grau d’Olot, a 920 m alt, recorre la plana d’en Bas i passa per Olot; a Sant Joan les Fonts pren una orientació cap a llevant, i desemboca a la badia de Roses, prop de Sant Pere Pescador, després d’haver passat per Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà i Torroella de Fluvià.
Els afluents esquerres són els més importants (riera de Bianya, el Llierca i el Borró); l’únic afluent dret d’una certa importància és el Ser.
El règim és essencialment pluvial, amb una certa influència de la neu de capçalera i de la Garrotxa. Presenta un eixut d’agost, un màxim principal al març, amb una rèplica de maig, i un màxim secundari d’octubre.
L’aigua del Fluvià és escassament aprofitada per al regatge, excepte a partir de Bàscara, gràcies a la construcció del pantà d’Esponellà. Més aprofitat ha estat per la indústria, la qual utilitza la força hidràulica per a les fàbriques de teixits, de filats, de gèneres de punt i de paper.
En alguna ocasió, el Fluvià ha tingut una funció militar, com a la fi de la Guerra Gran, en l’anomenada batalla de Fluvià (maig 1795), i també a la guerra civil, en que fou la darrera línia de resistència de les forces republicanes abans de la retirada total de Catalunya (febrer 1939).
El Fluvià provocà inundacions en ocasió de les catastròfiques pluges d’octubre de 1940, que afectaren tot el Pirineu oriental, especialment Olot.
(Barcelona, 1743 – 1795)
(o Henric) Escultor. El 1762, amb Llorenç Rosselló, féu la taula de disseccions i el rentamans de l’amfiteatre del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Treballà per diverses comunitats religioses (carmelitans, paüls, monestir de Montserrat). És l’autor de la Mare de Déu dels Àngels de la fornícula de la casa gremial dels velers a Barcelona (1763). El 1767 enllestí el sepulcre del marquès de La Mina a Sant Miquel del Port, Barcelona (desaparegut).
Residí a Roma (1774-76), on féu algunes obres, com Els crucificats de Gàbaa, conservat a l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual esdevingué membre el 1782.
Dades dels Països Catalans 