(Maó, Menorca, 1785 – l’Havana, Cuba, 1823)
Compositor i organista. És autor de música religiosa, en la qual destaquen tres misses, i de composicions per a l’escena, com l’òpera La vedova padiglia i una farsa. Morí jove.
Antoni Domènech (Cervera, Segarra, 1785 – Barcelona ?, segle XIX) Metge. Catedràtic d’agricultura a l’Escola de la Junta de Comerç. Fou membre de diferents institucions culturals i econòmiques de Barcelona. Publicà Memoria sobre el estado actual de la agricultura y la botánica (1842).
Climent Domènech (Catalunya, segle XV – Barcelona, segle XVI) Pintor. Era fillastre de Jaume Vergós (II) i, en renunciar aquest a continuar essent pintor del Consell de Cent (1503), el substituí en el càrrec. Les seves obres no han estat conservades.
Francesc Domènech (Vic, Osona, segle XVII) Arquitecte. Col·laborà en els projectes de reconstrucció de la catedral de Vic. Dirigí fins el 1658 les obres de la capella de Sant Bernat Calbó.
Ignasi Domènech (Barcelona, segle XIX) Metge. Escriví estudis sobre la icterícia i les malalties mentals.
Jeroni Domènech (València, segle XVI) Religiós jesuïta. Fou superior del col·legi de la Companyia a París, per ordre de sant Ignasi de Loiola (1540). Més tard, per espai de vint anys, fou provincial de Sicília. Fundà col·legis a Bolonya i a València.
Joaquim Domènech (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1839) Entomòleg. Fou arxiver de l’Acadèmia de Ciències, a la qual deixà, en morir, una notable col·lecció d’insectes.
Joaquim Domènech (País Valencià, segle XIX – Morella, Ports, segle XIX) Escultor. Al Palacio Real i a l’Academia de San Fernando de Madrid es conserven obres seves.
(Maó, Menorca, 1785 – Artà, Mallorca, 1853)
Mariscal de camp. S’exilià durant la restauració absolutista. Combaté bravament els carlins.
(Alforja, Baix Camp, 15 octubre 1785 – Tarragona, segle XIX)
Topògraf i militar.
Essent retirat de l’exèrcit, amb el grau de capità, publicà el 1816, en col·laboració amb el tinent de fragata Josep Ruiz, un mapa de les terres tarragonines, amb una extensa descripció topogràfica.
(Barcelona, 1755 – 1785)
Companyia privilegiada per al comerç català a Amèrica. Establerta a la Llotja, rebé inicialment la facultat de comerciar amb les illes de Santo Domingo, Puerto Rico i la Margarita i, en una segona zona colonial, amb Hondures i Guatemala.
La progressiva llibertat de comerç, que féu aparèixer les primeres companyies d’assegurances marítimes, es consolidà amb el reconeixement definitiu del comerç lliure, l’any 1778.
A partir d’aquesta data, la Companyia entrà en franca decadència, i el 1785 ja havia desaparegut.
(Hostalric, Selva, 3 juny 1785 – Las Palmas de Gran Canaria, Canàries, 18 novembre 1857)
Bisbe de Canàries (1847-58). Sacerdot secular de la congregació de la Missió de Sant Vicent de Paül, fou director de les filles de la caritat d’Espanya.
Emigrat a França durant la Primera Guerra Carlina, fou professor de teologia dogmàtica a Châlons-sur-Marne. En tornar-ne (1841), fou nomenat bisbe de Canàries, on creà diverses parròquies i restaurà l’hospital de San Martín.
Autor d’Expositio ascetico-moralis pontificalis romani tit. de Collatione sacramenti ordinis (1845).
(Vic, Osona, 22 novembre 1785 – 11 març 1852)
Bisbe de Vic (1848-52). Ordenat sacerdot (1809), fou canonge de la catedral (1815), secretari del capítol i exercí de vicari capitular (1837-48), malgrat la pressió del govern per donar l’administració a Gregorio Sanz de Villavieja.
Defensà el patrimoni eclesiàstic davant la desamortització.
Fou nomenat bisbe per influència del seu amic Jaume Balmes. Tingué una relació personal amb Antoni Maria Claret.
(Solsona, Solsonès, 1785 – vers 1840)
Escriptor i dominicà. Lector de teologia a la universitat de Cervera i a Solsona.
Per la seva intervenció en les lluites ideològiques del Trienni Constitucional s’hagué d’exiliar a Tolosa de Llenguadoc (1821). Després de l’exclaustració s’establí a Solsona.
Fou poeta i orador sagrat, popular pels seus escrits polèmics en català contra el liberalisme: Conversa entre Albert i Pasqual, en dècimes catalanes (1821), Jesucrist crucificat, capità dels servils (1824) i Quatre converses entre dos personatges dits Albert i Pasqual (1830).
Dades dels Països Catalans 