(Torredembarra, Tarragonès, 20 setembre 1769 – 29 juny 1837)
Industrial. Nét cinquè de Gabriel Güell.
Passà a l’illa de Santo Domingo, on obrí un negoci i es féu ric. Les revoltes a l’illa l’arruïnaren i tornà a Catalunya.
Fou el pare de Joan Güell i Ferrer.
(Barcelona, 1691 – Poblet, Conca de Barberà, 1769)
Historiador. Germà de Josep, Daniel, Francesc, Pere Joan, Marià i Ignasi. Ingressà a l’orde del Císter (1715), a Poblet, on professà (1716) i fou ordenat sacerdot (1721).
Ensenyà en els col·legis de l’orde a Osca i a Cervera, on fou rector del 1732 al 1736.
Per encàrrec de l’abat Francesc Fornaguera escriví una Historia del Real Monasterio de Poblet, en publicà el primer volum el 1746 i una edició completa, en cinc volums, entre el 1753 i el 1765 (reeditada a Barcelona el 1948).
(Berga, Berguedà, 1769 – Catalunya, segle XIX)
Inventor (dit el Maixerí). Al final del segle XVIII, inventà la màquina de filar cotó anomenada berguedana, que, amb les seves 130 pues, avantatjava la de Hargreaves, que només en tenia 40, fet que donà un gran impuls a la indústria cotonera catalana i fou utilitzada a Catalunya fins al 1870.
(Caen, Normandia, França, 13 abril 1769 – Montmorency, Illa de França, 9 setembre 1832)
(Charles Matthieu Isidore Decaen) Militar. Fou nomenat pels napoleònics governador general de Catalunya, càrrec que ocupà de l’octubre de 1811 al novembre de 1813.
Establert a Girona, fou l’encarregat de publicar el decret de Napoleó d’annexió del Principat a l’Imperi (1812). En compliment d’aquest decret implantà un nou règim civil i creà un Consell d’Intendència a cada capital i un Consell General.
Fou substituït en el govern pel mariscal Suchet.
Sota el govern dels Cent Dies de Napoleó, fou comandant del departament dels Pirineus Orientals.
(Catalunya, 1769 – 1816)
Extens dietari escrit en català per Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. Ocupa seixanta volums manuscrits, conservats pels descendents.
Fou donat a conèixer per Manuel Ros i de Càrcer (1908) i publicats parcialment per Alexandre Gali (1954) i R. Boixareu.
En un català corrupte i un xic vulgar i amb clares intencions humorístiques, constitueix una minuciosa crònica privada de la societat benestant i de la Catalunya del seu temps.
N’hi ha una còpia manuscrita moderna en 52 volums a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.
(Corbera de Llobregat, Baix Llobregat, 1769 – Barcelona, 1831)
Escultor neoclàssic. Deixeble de l’Escola de la Junta de Comerç, que el pensionà per anar a Roma.
Amb l’escultor Manuel Oliver va esculpir diverses estàtues, en marbre, de la Llotja de Barcelona.
(Terrades, Alt Empordà, 24 agost 1769 – Zuera, Aragó, 19 agost 1829)
Eclesiàstic i fundador. Estudià filosofia a la universitat d’Osca i biologia al col·legi dominicà de Barcelona i a la universitat de Saragossa.
Fou passioner de l’hospital general de Nuestra Señora de Gracia de Saragossa, per a l’assistència del qual fundà (1804) un institut religiós, que tenia una branca femenina, creada en col·laboració amb Maria Ràfols i Bruna i que esdevingué Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, i una branca masculina, que s’extingí al cap de poc.
(Fontaine-lés-Boulans, França, 1 juliol 1769 – Saragossa, Aragó, 17 gener 1826 )
Militar. Fill de Procopi Francesc de Bassecourt i de Contes, segon marquès de Bassecourt i nebot del primer comte de Santa Clara.
Capità general interí de València (1810-11), reorganitzà les forces valencianes després de la desfeta d’Alcalà de Xivert i sofrí una important derrota a Ulldecona (1810) davant les tropes franceses, que els permeté d’ocupar Tortosa. Deixà actuar lliurement la Junta d’Observació i Defensa del Regne de València, que convocà, i formà una Junta-Congrés.
El 1815 fou nomenat tinent general, i el 1824 era corregidor i governador militar i polític de Barcelona.
(Cambrils, Baix Camp, segle XVIII – Madrid, 1769)
Actor còmic. El 1740 començà les seves actuacions en companyies locals i el 1753 es traslladà a Madrid a la companyia de Manuel Guerrero, on representà amb gran èxit el paper de “graciós”.
Fidel a l’estil tradicional del recitat, destacà en nombrosos intermedis i sainets d’alguns dels quals era l’autor.
(Barcelona, 8 juny 1769 – 15 setembre 1843)
(o Ametller) Metge i cirurgià. Fill de Joan Ameller i Mestre. Exercí a l’hospital de Barcelona i prengué part en la campanya del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95).
Fou catedràtic de clínica a Salamanca i, els últims anys de la seva vida, director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Llegí el discurs inaugural de l’any 1839, Ventajas de los simultáneos conocimientos médicos y quirúrgicos que deben concurrir en el profesor de la ciencia de curar, i fou autor de nombroses memòries i de diversos llibres de text.
Fou germà seu Joan Ameller i Ros (Barcelona, segle XVIII – 1852) Farmacèutic. Publicà alguns estudis de farmàcia i de química.
Dades dels Països Catalans 