(Palma de Mallorca, 1690 – Madrid, 15 març 1748)
Jurista. Hagué d’exiliar-se de Mallorca per haver-se mostrat addicte a Felip V de Borbó. Després del triomf d’aquest, fou nomenat jutge d’Eivissa i, més tard, oïdor de l’audiència de València.
És autor d’alguns escrits.
(País Valencià, segle XVII – )
Títol atorgat (1690) al noble il·licità Onofre Miralles de Bonrostre.
Ha passat als Gómez i als Miralles de Imperial.
(Iecla, Múrcia, 1690 – València, 1764)
Pintor. Establert a València, es dedicà principalment a la pintura religiosa i pintà nombrosos estendards per a les confraries de la ciutat.
Entre les seves obres cal esmentar El trànsit de la Verge i Heliodor expulsat del temple, pintades per a l’església de Sant Domènec de València; Sant Andreu i Sant Bernat, per a l’església de Sant Martí de la mateixa ciutat; les del retaule de l’església d’Almenara, les del retaule del Roser de Santa Maria de Sagunt (1730), les del presbiteri de Godella i les del sagrari de la parròquia de Xest.
(Manises, Horta, 7 octubre 1651 – Salamanca, Castella, vers 1690)
Matemàtic i astròleg. Professà al convent del Carme de València. Disputà amb Tomàs Vicent Tosca sobre qüestions matemàtiques. No havent aconseguit la càtedra de matemàtiques de la Universitat de València, anà a Salamanca, on obtingué la d’aquella universitat.
Publicà un Juicio nuevo sobre los varios cometas que se han admirado sobre el horizonte de Valencia (1681) i Suma astronómo-lógica, síntesi dels escrits d’astronomia i d’astrologia més coneguts de la seva època.
(o la Torre de Carrús) Rodal, de poblament disseminat, 4 km al nord-oest de la ciutat.
És centrat en l’antiga torre de Carrús, quadrada, per al senyor de la qual Onofré Miralles de Bonrostre, fou creat el 1690 el marquesat de la Torre de Carrús.
(Perpinyà, vers 1690 – 1 novembre 1755)
Metge i naturalista. Enviat pel rei de França a la Guaiana, hi residí i hi estudià la flora, la fauna i les poblacions indígenes (1722-25). En retornar a Perpinyà, hi obtingué una càtedra de botànica (1727); fou metge de l’hospital militar de Perpinyà i protometge de la província del Rosselló (1753).
És autor, entre altres obres, d’Essai sur l’histoire de la France équinoxiale, au dénombrement des plantes, des animaux et des minéraux qui se trouvent dans l’íle de Cayenne et à la Guayane (París 1741), de Dissertation sur la causa physique de la couleur des nègres (París 1741) i d’Ornithologiae specimen novum sive series avium in Ruscinone, Pyrinaeis montibus atque in Gallia aequinoctiali observatarum (Perpinyà 1845).
Fou conegut pels metges de l’època per les seves Obsérvations anatomiques… propres à découvrir les causes des maladies et leurs remèdes (Perpinyà 1751).
També eren germans de Josep, de Jaume i de Daniel Finestres i de Monsalvo.
Francesc Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1689 – 1762) Professor de dret canònic de Cervera i erudit. Canonge de Girona i de Lleida.
Ignasi Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1701 – segle XVIII) Jerònim, arxiver i bibliotecari de la Vall d’Hebron.
Marià Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1694 – 1759) Monjo de Poblet. Junt amb el seu germà Jaume, havien estat companys de Gregori Maians i Siscar al col·legi barceloní de Cordelles.
Pere Joan Finestres i de Monsalvo (Barcelona, 1690 – Catalunya, 1769) Eclesiàstic. Fou catedràtic de la universitat de Cervera i canonge del capítol de Lleida.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol, atorgat el 1690 a Feliu de Marimon i de Tord (mort el 1721), senyor del castell de Sant Marçal i virrei de Mallorca (1701).
Passà als Arróspide (1865) i als Trénor.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1690 a Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, senyor de Dosrius, Maresme (des del 1701, amb grandesa d’Espanya).
El seu nét i quart titular, Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Cartellà, fou lloctinent de Mallorca, i el fill d’aquest i cinquè titular, Francesc Xavier de Sentmenat-Oms de Santapau i de Vera, fou capità general d’Andalusia i de Catalunya (1822-23).
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1690 – Toledo, Castella, 27 abril 1764)
Músic. Mestre de capella de Granollers (1714), de Santa Maria del Mar de Barcelona (1715), i de la catedral de Toledo (1736-62).
El 1762 signà l’aprovació del llibre Llave de la modulación, d’Antoni Soler (Madrid 1762). Hom conserva a Bolonya una sèrie de cartes seves on critica l’excessiva influència italiana de la música de Josep Duran, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Escriví nombrosos oratoris, alguns dels quals foren interpretats a Santa Maria del Mar (Betulia libertada, 1726; La igual justicia de Dios, 1729; Vencer matando y muriendo, 1731), nadales, misses, motets, salms i tonos.
La seva escriptura polifònica és sòbria, bé que molt rica en l’aspecte harmònic.
Dades dels Països Catalans 