(Cornudella de Montsant, Priorat, segle XVII – Ulldemolins, Priorat, 1690)
Pintor i eclesiàstic. Nebot de Joan, es doctorà en teologia, però practicà la pintura al fresc i a l’oli. És considerat com un precursor d’Antoni Viladomat.
Obra seva és la volta de la sala capitular de la seu barcelonina i també algunes pintures del claustre.
Pintà per a la capella de la Concepció de la catedral de Tarragona i per a la cartoixa d’Escaladei.
(Valls, Alt Camp, 1626 – Nules, Plana Baixa, 12 febrer 1690)
Arquitecte i religiós, de nom real Josep Ferrer, i conegut amb el sobrenom d’El Tracista. Ordenat carmelità, a Mataró, a 25 anys.
Convertí l’Hala dels Draps de Barcelona en Palau del Virrei (1663), edifici ja desaparegut que donà nom al pla de Palau.
Traçà el campanar de Vilanova i la Geltrú (1670), que tingué una notable influència, el temple parroquial de Tàrrega (1672), les capelles de la Concepció de la seu de Tarragona (1673) i del Santíssim a Sant Pere de Reus (1694-96), la capella de Sant Oleguer a la seu de Barcelona (1676). Una de les seves obres principals fou l’església dels Josepets de Gràcia.
Féu diversos projectes a Vic, entre els quals els de la catedral nova (1679) -que no es dugueren a terme-, el convent de Sant Jeroni, la casa de la ciutat, el palau episcopal (1675) i el convent de carmelitans. Treballà també a Torelló, la Selva del Camp, Balaguer i Tortosa.
Cridat a Madrid a 63 anys, molt probablement hi traçà el temple de San José, que no fou començat -amb modificacions- fins anys més tard.
Malgrat pertànyer al moment barroc, la seva obra segueix els cànons vitruvians i s’apropa a solucions barroques només en certs elements no estructurals. Cal remarcat, tret insòlit en l’època, la seva escrupolositat a restaurar obres gòtiques.
(Sevilla, Andalusia, 15 gener 1690 – Barcelona, 25 gener 1767)
Militar. El 1742 fou nomenat capità general de Catalunya, que fou el comandament més dilatat de la història de Catalunya (25 anys), i l’exercí com una dictadura personal; mantingué el Principat sota un rígid control polític, obstaculitzà la creació i el funcionament de la Junta de Comerç i es negà a cedir-li l’edifici de Llotja, i impulsà obres públiques mitjançant contribucions especials creades per ell.
Preocupat per embellir Barcelona, féu progressar la construcció de la Barceloneta per tal d’eliminar les barraques dels refugiats del barri de la Ribera; el 1755 hi inaugurà l’església de Sant Miquel del Port.
El 1766 les seves mesures per prevenir l’escassetat de blat provocaren un encariment i les protestes de la població, la qual ell amenaça amb els canons de Montjuïc i de la Ciutadella.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1690 a Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, senyor de Dosrius, Maresme (des del 1701, amb grandesa d’Espanya).
El seu nét i quart titular, Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Cartellà, fou lloctinent de Mallorca, i el fill d’aquest i cinquè titular, Francesc Xavier de Sentmenat-Oms de Santapau i de Vera, fou capità general d’Andalusia i de Catalunya (1822-23).
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1690 – Toledo, Castella, 27 abril 1764)
Músic. Mestre de capella de Granollers (1714), de Santa Maria del Mar de Barcelona (1715), i de la catedral de Toledo (1736-62).
El 1762 signà l’aprovació del llibre Llave de la modulación, d’Antoni Soler (Madrid 1762). Hom conserva a Bolonya una sèrie de cartes seves on critica l’excessiva influència italiana de la música de Josep Duran, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Escriví nombrosos oratoris, alguns dels quals foren interpretats a Santa Maria del Mar (Betulia libertada, 1726; La igual justicia de Dios, 1729; Vencer matando y muriendo, 1731), nadales, misses, motets, salms i tonos.
La seva escriptura polifònica és sòbria, bé que molt rica en l’aspecte harmònic.
(Barcelona, 1625 – Deinze, Flandes, 1690)
Militar. Passà al servei de França durant la Guerra dels Segadors.
Com a mariscal de camp eixí de Barcelona al davant de les forces franceses que abandonaren la ciutat (1652).
Lluità en les campanyes europees de Lluís XIV: al Franc Comtat (1668) i a Holanda (1672), on fou governador d’Arnhem i, després, de Maastricht, ciutat que defensà destrament.
En la invasió de Catalunya del 1684 obtingué la victòria del Pontmajor, prop de Girona.
Els últims anys lluità novament a Flandes.
(Brussel·les, Bèlgica, 5 gener 1616 – Pamplona, Navarra, 20 agost 1690)
Príncep de Bournonville (1658). Militar i polític. El 1676 passà a Catalunya amb el càrrec de mestre de camp.
Residí a Sicília (1677) i tornà a Barcelona com a lloctinent de Catalunya (1678-84), durant un període de treva entre Lluís XIV de França i Carles II, que ell aprofità per a construir fortificacions.
Esclatada novament la guerra (1684), resistí el setge de Girona posat per les tropes franceses.
(Lucena, Andalusia, 7 novembre 1611 – Madrid, 1 setembre 1690)
Lloctinent de Catalunya (1642) i virrei de Nàpols (1666-72). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Fou nomenat per Olivares (1642) general de l’exèrcit destinat a acudir al Rosselló. Quan s’hi dirigia, travessant el Penedès, fou derrotat a la Granada pels catalans i els francesos. Restà presoner a Montpeller fins al 1644.
Essent virrei féu traslladar d’allí a Poblet les restes d’Alfons IV el Magnànim (1671). Donà nombroses relíquies al monestir, així com la seva biblioteca, d’uns quatre mil volums; també hi féu fer, entre altres obres, un campanar (1662) i les tombes d’Alfons el Magnànim i del seu germà l’infant Enric.
Es titulà duc de Sogorb i de Cardona, en morir (1670) el seu nebot Joaquim.
Dades dels Països Catalans 