Arxiu d'etiquetes: 1592

Santacília i Pacs, Pere de

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 1592 – 1668)

Militar. Un dels caps del bàndol dels Canamunt, a causa de la mort del seu germà Arnau el 1615 pel bàndol contrari dels Canavall, dugué a terme una famosa venjança -fou responsable de la mort de tres-centes vint-i-cinc persones, segons l’historiador contemporani F.M. de Melo-.

El 1632, després de la concòrdia entre ambdós bàndols, s’enrolà a l’exèrcit: amb una companyia de cinc-cents homes a expenses seves prengué part a la guerra dels Trenta Anys i es distingí a Nordlingen i a Magúncia. Nomenat després almirall i governador general de cavalleria, combaté a Portugal. Fou nomenat governador de Menorca (1542-45) per impedir la revolta catalana a l’illa i que els francesos hi desembarquessin.

Mitificat com a heroi, juntament amb Rocaguinarda figura com a protagonista de la novel·la de Manuel Angelon Los fueros de Cataluña (1857).

Fou el seu germà Arnau de Santacília i Pacs  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1615)  Militar. Va ésser mort pel bàndol dels Canavall, i degut a això el seu germà Pere dugué a terme una famosa venjança.

Rigau -pintors-

3 Respostes

Família de pintors. Iniciada per Honorat Rigau (Perpinyà, abans 1592 – 1621)  Pintor. Documentat des del 1592. Fou el continuador del taller d’Antoni Peitaví. Realitzà diferents obres per a les catedrals d’Elna (1596) i de Perpinyà (1596). Fou el pare de:

  • Honorat Rigau i Nofra  (Perpinyà, segle XVI – 1624)  Pintor. És autor del retaule de Sant Ferriol per al convent perpinyanès dels mínims, avui a l’església de Sant Jaume.
  • Jacint Rigau i Nofra  (Perpinyà, segle XVI – 1631)  Pintor. El seu fill i ajudant fou:

Macià Rigau i Roat (Perpinyà, segle XVII – 1669)  Pintor. Després de la mort del seu pare, abandonà la pintura i féu l’ofici de sastre. Era el pare del famós Jacint Rigau-Ros i Serra, i de:

Gaspar Rigau-Ros i Serra  (Perpinyà, 1661 – París, França, 1705)  Pintor. Fou retratista notable.

Furió i Ceriol, Frederic

Deixa un comentari

(València, 27 maig 1527 – Valladolid, Castella, 12 agost 1592)

Historiador i cronista. Erasmista. Estudià lleis a València, a París, on es doctorà en ambdós drets, i a Lovaina.

Protegit per Jordi d’Àustria, bisbe de Lieja, ciutat on s’establí (1544), li dedicà unes Instituciones rhetoricarum libri tres (Lovaina 1554). Defensà la necessitat pastoral de les versions en la llengua del país en la seva obra Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis (1556), que li portà greus problemes amb la Inquisició, ja que fou acusat de luteranisme.

En la seva obra Concejo y consejeros del príncipe (Anvers 1559), repetidament publicada en distints idiomes, propugnà una organització federal per a l’imperi espanyol.

Felip II el nomenà conseller del nou governador dels Països Baixos, Lluís de Requesens, i ambdós intentaren la pacificació d’aquest territori amb una política transigent.

Domènec i Passanant, Joan Jeroni

1 Resposta

(València, 1516 – 1592)

Jesuïta. Estudià filosofia i teologia a París. Ordenat, rebé una canongia a València, i el 1539 ingressà, a Itàlia, a la Companyia de Jesús, i perfeccionà els estudis a Roma. Tingué cura dels estudiants de Castella i de Catalunya-Aragó a París.

Nomenat provincial de Sicília, fundà els primers col·legis de l’orde a Messina i a Palerm. El 1544 fundà, amb la seva herència, el col·legi de Sant Pau a València -el primer de l’orde a la península-.

Tingué una gran influència espiritual a València i Mallorca (aconseguí l’ingrés a la Companyia de Jeroni Nadal el 1545).

Escriví un Cathechismus in toto Siciliae Regno auctoritate Proregis usurpatus (1547).

Castellnou, priorat de

1 Resposta

(Castellnou dels Aspres, Rosselló)

Priorat canonical (Sant Pere de Castellnou), dependent de Sant Ruf d’Avinyó (Provença).

Radicava a l’església romànica, actualment parroquial, de Castellnou dels Aspres.

Esmentat des del 1420, fou secularitzat el 1592.

Borja i de Castro -germans-

2 Respostes

Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.

Carles de Borja i de Castro  (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592)  Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).

Àlvar de Borja i de Castro  (País Valencià, 1534 – 1580)  Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.

Francesc de Borja i de Castro  (País Valencià, segle XVI)  Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.

Bailón Yubero, Pascual

1 Resposta

(Torrehermosa, Aragó, 16 maig 1540 – Vila-real, Plana Baixa, 17 maig 1592)

Religiós franciscà llec i sant. El 1564 entrà al convent reformat de la Mare de Déu de Loreto a València, on romangué fins al 1573. Després d’estar a diversos convents del País Valencià, el 1589 fixà la seva residència a Vila-real.

Dedicat sempre al servei de la comunitat i dels pobres, excel·lí també en la devoció a l’eucaristia. Canonitzat per l’Església Catòlica el 1690 i proclamat patró de les obres eucarístiques el 1897, hom en celebra la festa el 17 de maig. El seu culte és molt estès al País Valencià.

Al convent del Roser de Vila-real, convertit en Santuari de Sant Pasqual, es conserva la cel·la mortuòria; la capella de Sant Pasqual d’aquest santuari, que conté el sepulcre, construïda el 1676-80, és una de les obres barroques més importants del País Valencià.

Aragó i de Borja, Ferran d’

2 Respostes

(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)

Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.

Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).

Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.

Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.

Fluvià-Torrelles i de Llordat, Antoni de

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1592 – Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental, 1 febrer 1640)

Noble. Senyor de la casa aloera dita torre de Fluvià, de Montseny i de Sant Joan de Campins. Fou habilitat pel braç militar (1626).

Fou assassinat, a la capella de casa seva, assaltada per les tropes del terç napolità del capità Spatafora, en negar-se (pel fet d’ésser exempt d’allotjament) a obrir-los les portes.

Aquest fou el primer dels grans fets de sang que donaren origen al Corpus de Sang, i fou recollit a la cançó popular Els Segadors.

Conreà la pintura (el 1637 pintà un retaule de santa Eulàlia per als caputxins de Sarrià).

Colí, Francesc Miquel

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 1592 – San Pedro Makati, Filipines, 1660)

Erudit. Estudià a Barcelona i a Mallorca. Ingressà a la Companyia de Jesús, i el 1625 passà a Filipines, on fou rector del col·legi de San Ignacio de Manila.

Participà en les expedicions d’Isla Hermosa i de Joló. Fou provincial de l’orde (1639-43 i 1650-51).

Retirat des del 1651 a San Pedro Makati, hi escriví Labor evangélica… de los obreros de la Compañía de Jesús (1663, 1900-02), Índia Sacra (1666) i una història de l’orde a les Filipines.