(Illes Balears, segle XVI – Felanitx, Mallorca, 1522)
Funcionari reial. Era batlle reial a Felanitx, on fou mort pels agermanats mallorquins, als quals s’havia oposat.
Ferrandell, Onofre
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1522
Falcó i Segura, Jaume Joan
(València, 1522 – Madrid, 31 agost 1594)
Poeta i matemàtic. Comanador de Montesa (1559), lloctinent del darrer mestre Pere Lluís Galceran de Borja i primer lloctinent general de Montesa en revertir l’orde a la corona (1593).
La seva producció poètica, en llatí, publicada pòstumament (Operum poeticarum, València, 1600), manifesta la seva vinculació a l’esperit de la Contrareforma. És autor també del tractat De quadratura circuli (1587).
Fou el pare de Jaume Joan Falcó (València, 1565 – 1641) Frare dominicà. Escriví en llatí i en castellà. Fou cronista del seu convent a València, i autor de diverses obres religioses.
Encobert, l’
(Castella ?, segle XVI – Burjassot, Horta, 18 maig 1522)
(Antonio Navarro) Popular personatge de les Germanies del País Valencià. Era probablement de procedència castellana i pobre. Es féu espectacularment famós per un discurs político-teològic pronunciat, en castellà, a la plaça de la Seu, de Xàtiva, el 21 de març de 1522.
Es presentà ell mateix com a fill del príncep Joan d’Aragó i de Castella i nét, per tant, dels Reis Catòlics, víctima de les intrigues de Felip el Bell amb el cardenal Pedro González de Mendoza, que pretenien el poder i el traslladaren, acabat de néixer, a Gibraltar, on fou criat per una pastora, i es considerava com a enviat per Déu per alliberar el poble agermanat i el món en general. La seva doctrina, dins la incoherència teològica, presentava símptomes clars de ressentiment de classe.
Ferit per l’exèrcit reial, es refugià a Alzira, on continuà predicant, i fou assassinat per cinc sicaris al preu de 44.000 sous i sotmès, després de mort, a un procés inquisitorial per heretge.
La fugacitat històrica del personatge reial fou desbordada per la continuïtat del mite. Hom coneix quatre nous Encoberts: el primer, andalús, venia oli i fruita, el segon era un professor de gramàtica, natural de Calataiud, el tercer fou l’argenter Bernabeu i el seu fill, i del darrer hom només sap que tingué les seves activitats pel març de 1523.
Coloma i de Cardona, Joan de
(Elda, Vinalopó Mitjà, 1522 – 9 octubre 1586)
Lloctinent de Sardenya (1570-77) i poeta. Comte d’Elda i alcaid del castell d’Alacant. Fill de Joan Baptista de Coloma i Pérez de Calvillo, baró d’Elda.
Nomenat lloctinent, encomanà, davant l’agreujament del perill turc, l’estudi de la fortificació de l’illa a Marc Antoni de Camós i de Requesens. Presidí les corts del regne de Sardenya (maig 1573-octubre 1574).
Relacionat amb alguns poetes sards, com Jeroni Araolla i Antoni Lofrasso, escriví dues obres en vers, que publicà en un sol volum: Década de la pasión de Nuestro Señor Jesucristo, con un cántico de su gloriosa resurrección (Càller 1576, Madrid 1586).
Fou el pare d’Antoni, de Carles i d’Ildefons de Coloma i de Melo.
Castellví, Guillem -agermanat-
(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, segle XV – Xàtiva, Costera, 1522)
(dit Guillem Sorolla) Artesà i destacat dirigent agermanat. Fill d’un guardador de porcs. Anà a València a treballar amb un oncle seu anomenat Sorolla, teixidor de llana, de qui prengué el nom.
En produir-se la revolta dels agermanats valencians (1519-23) col·laborà amb el seu dirigent Joan Llorenç, al qual acompanyà a Barcelona; allí obtingueren de Chièvres, privat de Carles I, l’autorització per constituir la Germania i per elegir tretze síndics per al govern municipal. Formà part de la junta dels tretze síndics, creada pel desembre de 1519, i des d’aquest càrrec contribuí a la radicalització de la revolta.
S’instal·la a Benaguasil amb la seva família. Es passejava sovint per València a cavall, amb patges i lacais, fent jocs de canyes i festes, i era aclamat popularment amb crits de “visca lo rei Sorolla“. El 1521 aconsellà els agermanats mallorquins en la formació de llur revolta.
Fou pres, tanmateix, el novembre de 1522, i portat a Montesa, on es trobava fortificat el lloctinent, i retuda Xàtiva (2 desembre), hi fou mort i esquarterat, i el seu cap fou dut a València i penjat en un dels cantons de la casa de la ciutat.
Cardona i de Ventimiglia, Pere de
(Sicília, Itàlia, segle XV – Bicocca, Llombardia, 1522)
Vuitè comte de Collessano, títol que heretà del seu pare Artau de Cardona i de Ventimiglia (1478). Després d’haver militar al servei de Gonzalo Fernández de Córdoba, com a tinent general, fou nomenat per Ferran II el Catòlic estrateg de Messina, gran conestable de Sicília (1497) i gran almirall de Sicília (1506).
El 1511 ajudà el virrei Hug de Montcada i de Cardona a reprimir la revolta de Palerm, però a la mort del rei (1516) esdevingué el cap de la revolta contra el virrei. Al parlament del 1516 fou elegit pels habitants de Catània com a llur representant.
Carles I el cridà a la cort, fet que donà lloc a noves revoltes a Sicília, puix que corregué la veu que havia estat mort. Tornà a Sicília a precs dels sicilians. Mori a la batalla de Bicocca, prop de Milà, en la guerra entre Carles I i Francesc I de França.
El seu fill Artau de Cardona i de Gonzaga fou confirmat, a la seva mort, en els càrrecs d’almirall i de conestable.
Boluda, Jaume
(Xàtiva, Costera, segle XVI – Bellús, Vall d’Albaida, 1 setembre 1522)
Agermanat. Un dels més destacats a l’alçament de les Germanies del 1521 contra els nobles. A la fi de l’any ajudà a rebutjar el terrible atac del virrei Diego Hurtado de Mendoza, contra Xàtiva.
Al nou combat que es produí l’any següent, lluità com a sergent i cap de la infanteria local, durant l’acció entaulada a camp obert amb les tropes del virrei. Boluda fou supervivent d’aquell combat i en sortí amb gran prestigi.
Convertit en un dels més acreditats militars de la Germania, morí a la batalla de Bellús.
Desbac -varis bio-
Hug Desbac (Catalunya, segle XIV – la Seu d’Urgell, 1361) Prelat i frare benedictí. El 1326 fou nomenat abat de Ripoll. Deixà l’abadiat en ésser elegit bisbe d’Urgell (1351), on fou successor de l’italià Nicolau Capoci. Fou succeït pel bisbe Guillem Arnau de Patau.
Joan Desbac (Illes Balears, segle XV – 1522) Cavaller i escriptor. Autor de Curiosos records de coses d’Espanya. Fou mort pels agermanats a les revoltes de 1522.
Pere Desbac (Catalunya, segle XV) Castlà de Rocabruna. Lluità a favor de Joan II de Catalunya durant la guerra civil catalana. El 1478 bescanvià unes violentes lletres de batalla, des del castell de Rocabruna, amb Pere Galceran de Cruïlles, des del de Calonge. Pel seu matrimoni amb Margarida d’Avellaneda esdevingué senyor d’Orriols i del Vilar de Terradelles.
Cardona, Joan de -varis-
Joan Cardona (Catalunya, segle XV) Escriptor. És citat per Fèlix Torres i Amat com a autor d’una novel·la titulada Tratado notable de amor.
Joan de Cardona (Sardenya, Itàlia, segle XV) Bisbe de Ploague, a Sardenya (1495). Potser pertanyia a la branca dels barons de Ploague i Montesanto.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XV – després 1488) Cavaller. Fill bastard del comte Joan Ramon Folc I de Cardona. Durant la guerra civil catalana de 1462-72 es revelà com un dels primers capitans de Joan II (fou conegut com el Bastard de Cardona). El 1474 dugué a terme una important missió diplomàtica al Rosselló i tingué un paper destacat a les corts de 1473-79.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XV) Noble. Fill natural del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Fou comanador santjoanista de Barcelona.
Joan de Cardona (Sicília, Itàlia, segle XV – Ricoccia, Itàlia, 1522) Noble. Era comte de Colossa (Sicília). Morí lluitant contra els francesos.
Joan de Cardona (Sardenya ?, Itàlia, segle XVI – Hongria ?, segle XVI) Noble. Fou virrei de Sardenya durant setze anys, fins al 1549. Aquest personatge pot ser el que destacà a les guerres d’Hongria contra els turcs, en temps de l’emperador Ferran.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XVI – 1607) Noble. Fill de Lluís de Cardona i de Pràxedes d’Ança. El 1593 heretà del pare la baronia de Sant Mori. Fou heretat per l’oncle Galceran, germà de Lluís.
Font, Rafael
(Catalunya, segle XV – Cadis, Andalusia, 1522)
Mercader. Establert a Cadis, ajudà a finançar a Alonso Fernández de Lugo la conquesta de Tenerife en 1494-96, on estigué posteriorment fins al 1518 i on rebé bons repartiments de terres.
Fou regidor (1513) de nomenament reial i escrivà públic per oposició, tot i que alguns castellans s’hi oposaren tractant-lo d’estranger.
Fundà la capella de la Mare de Déu de Montserrat al convent de Sant Miquel. Aquesta capella seria coneguda per capilla de los catalanes.
Dades dels Països Catalans 