Arxiu d'etiquetes: 1505

Vilaragut i de Vilanova, Antoni de

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – 1446)

Senyor d’Olocau i de Dosaigües. Nét d’Antoni de Vilaragut i Viscontí. Era casat amb Beatriu Pardo de la Casta, de noble família valenciana. Serví Alfons IV el Magnànim.

Sembla que aquest és l’homònim que col·laborà a l’intervencionisme de Joan de Navarra i de l’infant Enric en la política castellana. En 1430, amb Ramon Boïl, féu una cavalcada molt violenta per Castella.

Ha estat assenyalat com a possible autor de les versions de Sèneca atribuïdes més generalment al seu avi.

El seu fill i successor fou Ramon de Vilaragut i Pardo de la Casta (País Valencià, segle XV – 1505)  Senyor d’Olocau i de Dosaigües. La seva besnéta fou:

Francesca de Vilaragut i Sánchez (País Valencià, segle XVI)  Darrera representant de la línia d’Olocau d’aquest llinatge. Muller de Jordi Sanç i de Cardona-Borja, senyor de Llanera de Ranes. Llur fill es digué:

Joan de Vilaragut i Sanç (País Valencià, segle XVI – després 1609)  Fou lloctinent del portantveus governador general a València i posà pau entre els bàndols a la Vila Joiosa. Fou conseller reial i capità general a Mallorca (1606). Llur fill fou:

Alfons Sanç de Vilaragut i Pardo de la Casta (País Valencià, segle XVII – Itàlia, segle XVII)  Cavaller de Calatrava. Anà a la cort de Montsó (1626), fou creat comte de la Vall d’Olocau (1628). Morí en guerra al Palatinat. Fou pare d’Anna Margarida Sanç i de Jordi Sanç de Vilaragut i de Castellví.

Espanyol, Esperandeu

1 Resposta

(Palma de Mallorca, segle XV – 1505)

Doctor en drets i teologia, i canonge de la seu de Mallorca. Nebot d’Agnés de Pacs, aquesta en el seu testament (1485) el nomenà marmessor encarregat de la càtedra lul·liana creada per ella el 1481.

El 1502 fou elegit síndic per tal que defensés els drets de l’esmentada càtedra davant la cort pontifícia. Des de Roma mantingué correspondència amb Arnau Descós.

És autor de poesies en llatí.

Castellar i de Borja, Joan de

Deixa un comentari

(València, 1441 – 1505)

Cardenal. Fill de Galceran de Castellar, senyor de Picassent, i de Bernadona de Borja i Montcada, filla de Galceran Gil de Borja.

Protonotari apostòlic, fou nomenat arquebisbe de Trani, a la Pulla (1493-1503), i el 9 d’agost de 1503 succeí el cardenal Joan de Borja i Navarro d’Alpicat el Major a l’arquebisbat de Mont-real, a Sicília.

Fou nomenat cardenal el 1503 per Alexandre VI, del qual fou home de confiança per als afers familiars i polítics.

Cariati, principat de

Deixa un comentari

(Nàpols, Itàlia, segle XVI – )

Títol amb jurisdicció senyorial, concedit el 1505 per Ferran II de Catalunya, a Carlo Spinelli, comte de Cariati.

El cinquè príncep, Filippo Carlo Antonio Spinelli e Sabelli (mort el 1725), fou lloctinent del regne de València.

Beltran -varis bio-

Deixa un comentari

Felip Beltran * Veure> Felip Bertran i Casanova  (inquisidor valencià, 1704-83).

Josep Maria Beltran  (València, 1827 – segle XIX)  Músic de regiment. Afeccionat a la música de banda i completament lliurat a l’activitat musical. Publicà un mètode de cornetí i fiscorn (1862), un altre del baix profund (1866) i Método completo de flauta (1867).

Lluís Beltran * Veure> Lluís Bertran i Eixarc  (religiós i sant valencià, 1526-81).

Miquel Beltran  (Illes Balears, segle XVIII)  Comediògraf. Doctor en medicina, exercí de metge a Inca. És autor de la comèdia nadalenca Els pastorells.

Pere Beltran  (Llucmajor, Mallorca, segle XV – Roma, Itàlia, 1505)  Prelat. Rector de Llucmajor durant alguns anys. El 1486 fou nomenat bisbe de Tuy (Galícia). Tingué a la seva diòcesi una actuació especialment fecunda.

Garcia, Pere

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, vers 1440 – Barcelona, 8 febrer 1505)

(o Garcies)  Teòleg i eclesiàstic. Va obtenir el doctorat a París en arts i en teologia.

Familiar del cardenal Roderic de Borja, fou nomenat bisbe d’Ales (Sardenya) el 1484 i arquebisbe de Barcelona el 1490 i mestre de capella i bibliotecari del Vaticà (1492) per Alexandre VI. Per manament d’Innocenci VIII va censurar les doctrines de Pico della Mirandola, que considerà heterodoxes (1488).

Llegà a la catedral de Barcelona una bona part de la seva biblioteca particular (1502) i intentà la reforma eclesiàstica de la diòcesi.

Va escriure Determinationes magistrales contra conclusiones apologeticas Joannis Pici Mirandulani, Concordiae Comiti (Roma, 1489).

Pel juny de 1493 arribà a Barcelona, reclamat per Ferran II el Catòlic, que li arranjà la situació econòmica.

A ell és deguda l’edició del Missale Barcinonense (1498).

Casafranca i de Cervelló, Jaume de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Barcelona, 17 gener 1505)

Oficial de la cort de Joan II el Sense Fe i de Ferran II el Catòlic. Descendent de jueus conversos, en els temps de la guerra contra Joan II pujà ràpidament en l’escala dels càrrecs cortesans.

El 1476 acumulava l’ofici d’escrivà amb el molt lucratiu d’obrer major del palau reial de Barcelona, que exercí almenys fins al 1479, que fou inscrit, a efectes de sou, com a escrivà de registre; el 1481 era escrivà de manament; el 1488 esdevingué tresorer reial del Principat i, com a tal, el 1492, el nomenaren comissari dels béns deixats a Catalunya pels jueus expulsats.

Pot ésser considerat el primer editor català, amb la publicació de mil exemplars d’un Llunari que, el 1489, Johann Gherlinch imprimí pel seu compte a Barcelona.

La inquisició causà la seva ruïna i la dels seus familiars. El seu pare, Jaume, fou reconciliat el 1489; la seva mare, Blanca de Cervelló, morí el 1502 a les presons inquisitorials de Saragossa, i, el 1504, el procés d’un dirigent dels conversos judaïtzants, Joan de Sant Jordi, íntim amic de Casafranca i de la seva muller Blanquina Maians, determinà la detenció del matrimoni, que fou condemnat a la foguera, on moriren, ell el 17 gener, i la seva esposa el 23 juny 1505.

Cardona i de Luna, Antoni de

12 Respostes

(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.

El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.

Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.

Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:

Artau de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.

Antònia de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.

Foren oncles d’ambdós:

Hug de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505)  Noble. Morí en el setge de Gaeta.

Joan de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512)  Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.

Calbet d’Estrella, Joan Cristòfor

1 Resposta

(Sabadell ?, Vallès Occidental, 1505 – Salamanca, Castella, 1593)

Humanista i historiador. Estudià humanitats i grec a Alcalà (1545-47). Mestre de patges de Felip (després Felip II). El 1557 promogué a Barcelona l’edició d’obres literàries castellanes.

Vinculat a la cort -el 1587 fou nomenat cronista reial-, escriví per encàrrec uns intencionats elogis poètics, en llatí, de personatges com el duc d’Alba o dels qui ell anomenava pacificadors del Perú.

Va escriure El felicísimo viaje del muy alto y… poderoso príncipe don Felipe (1552), que tracta del viatge per Flandes i Alemanya de Felip II, el qual va acompanyar.

Altres obres són: De Afrodisio expugnato quod vulgo Aphricam vocant (1551), Túmulo imperial (1559), Encomio latino de don Fernando Álvarez de Toledo (1573), i aquelles que es refereixen al tema de les Índies (De rebus indicis o Vaccaeis i Rebelión de Pizarro en el Perú y vida de don Pedro Gasca).

Blois, tractat de -1505-

Deixa un comentari

(Blois, França, 12 octubre 1505)

Acord entre Ferran II de Catalunya i Lluís XII de França.

El rei Ferran pactà el seu matrimoni amb Germana de Foix, neboda del rei francès, el qual renuncià en ella els drets que tenia sobre el tron de Nàpols si tenia descendència d’aquest matrimoni, i en cas contrari els drets havien de tornar a França.

També es comprometé el rei català a pagar 500.000 ducats en deu anys en concepte de despeses fetes pels francesos a la guerra de Nàpols, i a restituir els béns confiscats als barons napolitans del partit angeví.

Ferran II no complí les estipulacions polítiques del tractat, i el papa Juli II el dispensà del compromís en ésser constituïda la lliga de Cambrai (1508).