(València, 1472 – Roma, Itàlia, 4 octubre 1511)
Cardenal. Germà de Joan, també cardenal, el qual succeí en l’arquebisbat de València (1500-11) i com a cardenal (1500). Havia estat membre de l’orde militar de Sant Joan i abat comendatari del monestir cistercenc de Valldigna.
Entrà a Roma el 1501. Davant la reacció antiborgiana de Juli II, es retirà a Nàpols, ja dominada per Ferran II el Catòlic.
(Catalunya, 1460 – octubre 1472)
Òrgan polític que dirigí l’oposició contra Joan II de Catalunya i, posteriorment, la guerra (1462-72).
Designat per la Diputació del General a la darreria del 1460.
(Foix, França, 26 febrer 1423 – Roncesvalls, Navarra, 21 juliol 1472)
Comte de Foix i de Bearn (Gastó XI) i vescomte de Castellbó (1436-72). Fill i successor del comte Joan I i de Joana d’Albret.
El 1434 es casà amb la infanta Elionor d’Aragó, filla del rei Joan II de Catalunya, i aquest els declarà successors al tron de Navarra (1455), després de desheretar el príncep de Viana i la infanta Blanca.
Intervingué en la Guerra contra Joan II prop del rei i fou l’alliberador de la reina Joana Enríquez i del príncep Ferran, assetjats a Girona pel comte Hug Roger III de Pallars (1462).
A Navarra fou cap del partit beaumontès, que pretenia d’entronitzar la seva muller, enfront dels designis de Joan II.
(Barcelona, segle XV – Montpeller, França, 1472)
Mercader i després ciutadà. Fill de Felip de Ferrera. Fou conegut també com a Felip de Foix.
Fou un dels membres més actius de la Biga i conseller de Barcelona (1447, 1452 i 1461).
Es casà (1431-35) amb Elionor de Llobera i Roig, filla de Joan de Llobera i Garró, de qui fou soci, i foren pares de Felip de Ferrera i de Llobera.
(Catalunya, segle XV – Provença, França, 1472)
Eclesiàstic. Frare benedictí i abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat.
Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Alfons IV el Magnànim i en defensa de les constitucions de Catalunya.
Fou diputat i president de la Generalitat de Catalunya (1458-61), i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II el Sense Fe. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).
Des de l’agost de 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella. Del juny de 1463 al gener de 1464 visità Lluís XI de França. Pere IV, el Conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el Conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466.
En ésser elegit rei dels catalans Renat d’Anjou (1466), Ferrer passà a ésser canceller de la Cort, però caigué en desgràcia a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer.
Al final del 1471, quan la situació militar era molt difícil, dirigí un grup francòfil irreductible, partidari d’entendre’s amb Lluís XI. Per això fou empresonat i després desterrat a Provença (19 de novembre de 1471), on hi morí pocs mesos després.
(País Valencià, segle XV – Barcelona, després de 1472)
Noble. Fill gran de Jaume. En 1464, amb els seus germans Joan i Pere, fou empresonat per ordre de Joan II el Sense Fe a la torre de Torrent, sota la custòdia de Pere de Ciscar. Aconseguiren escapar i fugir a Castella.
D’allí passaren a Catalunya, on es posaren al servei de Pere de Portugal, el qual envià Jaume d’ambaixador a Borgonya, el 1465. El 1472, al final de la guerra, Jaume i els seus germans hagueren de sotmetre’s, a Barcelona, a Joan II. Encara que no sofrí represàlies, veié rebutjats els seus intents de la baronia d’Arenós, n’ocupà una bona part, incloent Vilafermosa.
La reacció del monarca fou immediata. El governador de València hagué de mobilitzar un petit exèrcit per sotmetre Jaume d’Arenós. Aquest es féu fort a la Mola de Vilaformosa, mentre altres fidels seus es tancaven als castells de Vilamalefa i de Lludient.
Després d’una resistència molt dura i cruenta, fou vençut i pres. El conduïren a Barcelona, on rebé condemna a mort per rebel·lia i fou executat.
Dades dels Països Catalans 