(País Valencià, segle XIV – 1374)
Noble. Fou comanador d’Onda, Castellfabib i Peníscola, i fou nomenat mestre de Montesa el 13 de novembre de 1327.
En temps de Pere III el Cerimoniós fou un dels més valents capitans, i un dels més addictes al rei en les lluites contra els unionistes, els quals va derrotar a Albocàsser. També contribuí a la gran victòria de Mislata.
(País Valencià, segle XIV – 1372)
Senyor de Real, Pedralba i Montserrat. Fill de Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia. Per haver fet costat a Pere III el Cerimoniós contra els nobles de la Unió rebé el mer i mixt imperi de les tres senyories (1347).
Fou el pare de:
(País Valencià, vers 1333 – 1372/74)
Primer comte de Quirra. Fill de Berenguer (I) Carròs. Després de servir a Sicília, on el rei Pere III el Cerimoniós li donà el castell de Quirra (1349), fou enviat a Sardenya el 1357 i, posteriorment, tornà a Catalunya per prendre part en la guerra contra Castella, on participà en la defensa de Borja i fou premiat amb l’erecció del comtat de Quirra (1363).
Lloctinent reial de Sardenya des del 1369 (encara que n’exercí les funcions des del 1366), hagué de fer front a la revolta iniciada el 1368. Anà a Avinyó com a procurador reial per tal de contractar mercenaris anglesos per a la guerra de Sardenya (1371).
La seva filla i successora fou Violant de Carròs (Sardenya, Itàlia, segle XIV) Successora del seu pare al comtat de Quirra. Transmeté el cognom Carròs al fill del seu matrimoni amb Berenguer Bertran, anomenat també Berenguer (II) Carròs.
(Campos, Mallorca, 1305/06 – Palma de Mallorca, 30 setembre 1374)
Teòleg i general dels carmelites. Anà a París, on estudià (1348) les Sentències i Sagrada Escriptura.
L’any 1358 fou nomenat general del seu orde al capítol de Bordeus; convocà els capítols generals de Trèveris (1362), de Montealbano (Llombardia, 1366), de Montpeller (1369), on promulgà unes noves constitucions de l’orde, conservades a la Biblioteca Vaticana, i d’Ais de Provença (1372).
Compilà les seves lliçons de teologia en un comentari Super libros sententiarum. És autor, entre d’altres obres, del De bello forti militantis Ecclesiae et Antichristi sive de novissimis temporibus, impugnació, sembla, de les doctrines dels fraticels.
És un dels personatges citats per Anselm Turmeda en les Cobles de la divisió del Regne de Mallorques.
(Itàlia, 1353 – Messina, Itàlia, 23 gener 1374)
Reina de Sicília. Segona muller de Frederic III el Feble, últim representant al tron de l’illa de la branca del Casal de Barcelona establerta a la darreria del segle XIII.
Antònia era filla del duc d’Andria i cosina segona de la reina Joana I de Nàpols. Es casà amb Frederic en 1373 i morí sense haver-li donat fills.
(Catània, Itàlia, 1374 – 1409)
Segona amistançada de Martí I el Jove. Li donà una filla, anomenada Violant.
Aquest fou duta a Barcelona, en 1403, per ser educada a cura de Martí I l’Humà, avi de la criatura.
(Catalunya, vers 1313 – vers 1374)
Castlà de Cabrera i de Voltregà, dit també Arnau de Cabrera. Fill de Martín Rodrigo de Foces i de Sibil·la de Cabrera.
Armat cavaller per Pere III el Cerimoniós l’any 1343, que el tenia sota la seva tutela i protecció, i projectà de casar-lo amb Maria d’Arborea, filla del jutge Hug III, vers el 1351, però es casà amb Esclarmunda de Mallorca, neboda de Jaume III de Mallorca. Quan enviudà es tornà a casar amb Sibil·la de Fortià (1371), dama de la reina.
Fou conseller i camarlenc de la reina Elionor de Sicília.
(Aldeadávila de la Ribera, Castella, 1374 – Medina del Campo, Castella, 16 desembre 1435)
Reina de Catalunya (1414-16). Anomenada La Ricahembra. Filla del comte Sanç de Castella i de Beatriu de Portugal.
Muller de Ferran I d’Antequera (1395), després del compromís de Casp (1412), accedí al tron. A la mort del seu marit (1416), fou proclamat rei de Catalunya el seu primogènit Alfons IV el Magnànim.
Acusada de conspirar contra Joan II de Castella (1430), fou empresonada a Tordesillas, i les seves terres, confiscades i lliurades al conestable Álvaro de Luna.
(Manresa, Bages, segle XIV – després 1374)
Jurista i cavaller. Intervingué, com a assessor jurídic, en el procés de despossessió de Jaume III de Mallorca (1343-44), i després fou assessor del governador del Rosselló i la Cerdanya.
Conseller de Pere III el Cerimoniós, tingué un paper important en les decisions de declarar la guerra a Gènova (1351) i a Castella (1356). Des del 1365 fou conseller de l’infant Joan.
És autor d’unes glosses a les Constitucions de Catalunya.
(Catalunya, segle XIII – 1374)
Antiga comanda de l’Hospital. Tenia com a centre l’hospital de Sant Joan de Berga.
La casa hospitalera de Berga és documentada ja al començament del segle XIII dependent de la comanda de Costoja. A partir del 1233 apareix ja organitzada com a comanda, però el comanador de Berga era el mateix de Costoja.
El 1374 la casa i la seva església foren adquirides per la vila (cedides el 1378 a la comunitat cistercenca de Montbenet).
Dades dels Països Catalans 