Arxiu d'etiquetes: 1299

Entença, Gombau d’ -varis-

11 Respostes

Gombau d’Entença  (Ribagorça, segle XIII)  Fill de Bernat I d’Entença i germà de Berenguer IV. Intervingué en la conquesta de València i en la seva capitulació (1238). Obtingué l’alqueria de Torís a la Vall d’Alcalà.

Gombau d’Entença  (Ribagorça, segle XIII – cap Orlando, Sicília, Itàlia, 1299)  Noble. Morí molt jove a la batalla de cap Orlando (1299), defensant la causa de Frederic II de Sicília. Podria ser un fill de Gombau, i un germà, per tant de Teresa d’Entença. La seva situació genealògica no és ben segura. No ofereix, en canvi, dubtes de confusió amb els altres Gombaus de l’època, bastant més grans que ell.

Gombau d’Entença  (Catalunya, segle XIII – 1309)  Senyor de les baronies d’Alcolea i de Xiva. Fill de Bernat Guillem d’Entença. Fou procurador del regne de València des de l’any 1305. Per encàrrec de Jaume II el Just es dedicà a qüestions relacionades amb el regne de Castella, les activitats dels sarraïns de Granada i la problemàtica resistència (el 1308) dels templers a l’obediència reial.

Consell General d’Eivissa

1 Resposta

(Eivissa, 1299 – 1718)

(o Consell Secret)  Consell de la universitat d’Eivissa fundat per Jaume II de Mallorca, d’acord amb els consenyors eclesiàstics. Era format per tres jurats (jurat en cap, segon i tercer, un per cada mà: major, mitjana i forana) elegits pels batlles dels consenyoris o per deu consellers elegits pels jurats. Elegia el mostassaf i els oficials de la sal.

Amb el règim d’insaculació (1454), fou adjuntada una quarta juraderia entre els cessants de les dues primeres juraderies, i els consellers del Consell Secret foren insaculats: dos (un dels quals a la vegada escrivà de la sal) per a la mà major, dos (un dels quals mostassaf) per a la mitjana i dos (un dels quals tercer arbitrador de la sal), a més del clavari, l’obrer i el guàrdia de la sal, que es rellevaven entre la mà major i la mà mitjana.

Perdurà fins als decrets de Nova Planta.

Castellnou, Dalmau (I) de

2 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIII – 1299)

Senyor de Sureda (1268-99). Era fill del vescomte Guillem (III) de Castellnou. El 1265 cedí a l’infant Jaume, hereu de Mallorca, els seus drets sobre Juegues.

Senyor en part de Salses, signà com a garant el pacte d’unió conclòs el 1279 entre Jaume II de Mallorca i Pere III de Catalunya. Posteriorment prengué partit a favor del rei Pere, fet que li valgué la confiscació dels béns pel rei de Mallorca.

De la seva muller Estel·la, filla de Pere Paüc, de Perpinyà -la qual participà en la resistència contra el rei de Mallorca, mantenint castells, en absència del seu marit, contra les tropes reials-, tingué dos fills, Guillem (m 1288), que es casà amb Beatriu de Castellrosselló, herevà d’aquesta baronia, i Dalmau (IV), i una filla, Saurina, casada amb Roger de Besses.

Jaume II de Mallorca confirmà el 1299 la senyoria de Sureda a Beatriu.

Arnau Roger II de Pallars

9 Respostes

(Pallars, 1299 – 1343)

Comte de Pallars (1328-43). Nét d’Arnau Roger I, fill de Sibil·la I de Pallars i Hug (VII) de Mataplana.

Hagué de defensar el comtat contra les pretensions dels Comenges i dels Foix, ajudat pel rei Alfons III el Benigne, cunyat seu (les mullers, Teresa i Urraca d’Entença, eren germanes).

Mort sense fills, heretà el comtat el seu germà Ramon Roger II de Pallars, baró de Mataplana.

Àlvar d’Àger

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1299)

Vescomte d’Àger. Fill d’Àlvar I d’Urgell i de Cecília de Foix. En morir el seu pare (1267), heretà el vescomtat d’Àger, i el seu germà Ermengol X, el comtat d’Urgell, ocupat per Jaume I el Conqueridor.

A partir del 1274, Àlvar i Ermengol començaren els intents de recuperar llurs possessions. La disputa continuà amb Pere II el Gran, i ambdós s’integraren en una gran coalició, dirigida per Roger Bernat III, comte de Foix.

El conveni d’Agramunt, signat per Pere II i Roger Bernat (1278), restituí les possessions dels dos germans. Però, en no complir-se el que s’havia tractat a Agramunt, Roger Bernat reprengué les armes i tant Àlvar com Ermengol ho feren al seu costat.

Després de la derrota de Balaguer (1280), Àlvar fou empresonat i, en ser alliberat, es convertí en un fidel aliat de Pere II i els seus successors.

Morí durant la campanya de Sicília contra Frederic II i, com que no deixà descendència, el vescomtat d’Àger s’integrà a les possessions d’Ermengol.

Alfons III de Catalunya

179 Respostes

(Nàpols, Itàlia, gener 1299 – Barcelona, 24 gener 1336)

“el Benigne”  Rei de Catalunya (1327-36). Alfons IV d’Aragó i II de València. Segon fill de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Pel seu matrimoni (1314) amb Teresa d’Entença, neboda d’Ermengol de Cabrera, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, rebé aquests títols i els territoris corresponents a canvi de 100.000 sous jaquesos.

En vida del seu pare va dirigir les operacions militars de la conquesta de Sardenya (1323-24). Quan morí, el succeí per la renúncia del primogènit, Jaume. El nou rei es comprometé a ajudar el seu cunyat, Alfons XI de Castella, en la conquesta de Granada, per por d’una nova invasió musulmana, però el de Castella signà la pau unilateralment amb Mohamed IV.

Malgrat haver proclamat en l’estatut de Daroca (1328) la indivisibilitat de la Confederació catalano-aragonesa, per influència de la seva segona dona, Elionor de Castella, creà per al primogènit del seu segon matrimoni, l’infant Ferran, el marquesat de Tortosa i, tot seguit, li atorgà nombrosos territoris i viles del regne de València; però l’oposició del país, i singularment dels comissionats de València, el va obligar a revocar les donacions (1332).

Alguns abusos en l’administració dels funcionaris catalans i, sobretot, les maniobres dels genovesos provocaren una revolta a Sardenya, que començà a Sàsser el 1329 i que aviat deixà reduït el domini català als nuclis urbans de Sàsser, Càller i Esglésies. Alfons III morí mentre tractava d’arribar a un acord de pau amb Gènova (1336).

A la seva mort fou nomenat rei el seu primogènit Pere III el Cerimoniós.