(Montpeller, França, vers 1260 – Avinyó, França, 1320)
Predicador franciscà. L’any 1304 dirigí un complot contra el rei de França, i oferí la ciutat de Carcassona a l’infant Ferran, fill de Jaume II de Mallorca. L’infant acceptà, però el seu pare refusà el compromís i avisà el rei de França.
Fou empresonat en un convent, bé que aviat aconseguí d’ésser perdonat.
Es relacionà amb Arnau de Vilanova i amb Ramon Llull.
(València, 1198 – Tunis, 1260)
Historiador àrab. Treballà al servei del rei Zaian, el darrer monarca sarraí de València. En esdevenir-se la conquesta cristiana de la capital, per les forces de Jaume I el Conqueridor (1238), es trobava a Tunis com a ambaixador de Zaian, gestionant auxili per al seu senyor.
No volgué tornar a la seva ciutat natal. S’establí a Tunis, on ocupà càrrecs importants a la cort. Més tard caigué en desgràcia i morí a la presó.
Escriví una sèrie de biografies de musulmans il·lustres de València.
(Catalunya, 1260 – Camporrells, Llitera, 1314)
(o de Cabrera) Comte d’Urgell (1267-1314). Fill d’Àlvar I d’Urgell.
Defensà el país de la invasió francesa (1283) i participà en les campanyes de Sicília (1282 i 1298-99) i en la conquesta de Menorca (1287). Fou un dels nobles més influents en els regnats de Pere II el Gran, Alfons II el Franc i Jaume II el Just.
La seva primera muller fou Sibil·la de Montcada, i el 1300 es casà amb Faidida de l’Illa Jordan.
Mort sense descendència, el comtat d’Urgell revertí al casal de Barcelona.
(Cervera, Segarra, 1260)
Pactes de treva tinguts per tal de planejar la pau en la rebel·lió moguda contra el rei Jaume I el Conqueridor pel comte Àlvar I d’Urgell, secundada per Ramon Folc V de Cardona, i Guillem (II) de Cervelló (conspiració de Castelló de Farfanya).
La pau definitiva fou signada aquell mateix any a Barcelona.
(Castelló de Farfanya, Noguera, 1259 – 1260)
Unió de nobles i cavallers catalans, que tingué lloc al voltant del comte Àlvar I d’Urgell i del vescomte Ramon Folc V de Cardona per tal de deseixir-se del vassallatge de Jaume I el Conqueridor.
(Barcelona, vers 1260 – 1350)
Teòleg franciscà. Fou preceptor, entre altres personatges, de l’infant Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i administrador de Tarragona, que acompanyà sovint i al qual dedicà un comentari de la Bíblia en vuit volums (que restà inèdit).
L’any 1334 fou provincial de l’orde dels franciscans de la corona catalano-aragonesa, amb jurisdicció al País Valencià, Catalunya, Navarra, les Illes Balears, Còrsega i Sardenya. Intervingué, per encàrrec de Jaume II de Catalunya, prop de Frederic II de Sicília en l’expulsió dels fraticelli refugiats a l’illa (1314). L’any següent treballà per aconseguir la pau entre Frederic i Robert I de Nàpols.
Fruí de la confiança del papa Benet XII, que n’elogià la col·laboració en la redacció de les constitucions franciscanes del 1337.
Morí amb fama de santedat a 90 anys.
(Aragó, 1222 – Calataiud, Aragó, 23 març 1260)
Infant d’Aragó. Fill de Jaume I el Conqueridor i de la seva primera muller, Elionor de Castella. Malgrat l’anul·lació d’aquest primer matrimoni del rei, el legitimà (1229) i el reconegué com a hereu universal el 1232. Però en successius testaments només li va deixar Aragó i Catalunya (1241) i Aragó tot sòl (1243-44).
L’últim testament esmentat provocà un gran descontentament de l’infant, que marxà a Castella, i, en general, de tot el regne d’Aragó. Finalment, Jaume I, tement l’aliança del seu primogènit amb Castella, i empès per les Corts d’Alcanyís (1250-51), acordà de fer una nova partició dels seus estats, en la qual (1253) Aragó i València eren assignats a Alfons.
L’infant es casà amb Constança de Montcada, filla hereva del vescomte de Bearn, amb la qual recollia les aspiracions catalano-aragoneses sobre el sud de França. Morí, però, sense descendència.
Dades dels Països Catalans 