Antic lloc i terme, incorporat el 1842 al municipi, situat a la dreta del riu d’Algars, aigua amunt d’aquest poble.
De l’antic nucli de població resten l’antiga església parroquial de Santa Anna i les ruïnes del castell d’Almudèfer.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Guerrer d’ofici d’una tropa seleccionada destinada durant la Reconquesta a guarnir les fronteres i a fer incursions i promoure avalots per terres dels enemics.
Si bé hi hagué almogàvers en tots els regnes cristians d’Espanya, hom coneix especialment amb aquest nom els soldats professionals catalans i aragonesos que, després d’intervenir en les lluites de la reconquesta peninsular, empreses per Catalunya-Aragó, foren utilitzats en la conquesta de Sicília (1282-1302).
Quan aquesta fou confirmada per la pau de Caltabellotta (1302), els almogàvers en nombre de 4.000 formaren, amb 1.500 cavallers i 1.000 d’altres peons, la gran Companyia Catalana, cos mercenari que tingué una famosa intervenció en l’Imperi d’Orient i Grècia (Expedició Catalana a Orient).
Antic terme rural, situat al peu de la serra d’Almenara, a l’extrem septentrional de la plana d’Urgell. Les seves terres són regades pel canal d’Urgell.
Constava d’una sola casa, que havia format part, fins al segle XVIII, del terme d’Almenara i del qual es trobava separada el segle XIX.
Fou agregat, de primer, al municipi de la Fuliola, i després, al d’Agramunt.
(Catalunya, segle XIX)
Títol senyorial, concedit amb la grandesa d’Espanya el 1829 a Joan Antoni de Fiveller de Clasquerí i de Bru.
Passà després a la família dels Martorell.
Antic terme del comtat d’Urgell. Tenia com a centre el castell d’Almenara, la torre del qual (anomenada el Pilar d’Almenara) es conserva al cim de la serra d’Almenara.
El segle XIX es trobava dividit en dos termes, Almenara Alta i Almenara Baixa.
(Almenar, Segrià, 27 juliol 1710)
Victòria austriacista que tingué lloc durant la guerra de Successió.
Les tropes de l’arxiduc Carles III de Catalunya, dirigides per Starhemberg i Stanhope, derrotaren les de Felip V de Borbó, dirigides per aquest i pel marquès de Villadarias.
Fou l’inici de la darrera reacció dels partidaris de l’arxiduc, que ocuparen Saragossa (20 agost) i Madrid (28 setembre).
(Almazán, Sòria, Castella, 12 abril 1375 i a Lleida, 10 maig 1375)
Pau entre Pere III de Catalunya i Enric II de Castella. Posà terme a la discòrdia entre els dos monarques, sorgida arran de l’accès del segon al tron.
Restà concertat el matrimoni de la infanta Elionor, filla de Pere III, amb l’hereu de Castella, Joan.
El rei català retornà Molina, que li havia estat lliurada en ésser donada per Enric II a Bertrand du Guesclin (1369).
Jaciment d’època islàmica situada al nord de la ciutat. Ocupa una extensa planura de 27 ha i és protegit per una muralla bastida entre el final del segle VIII i el segle X, amb 24 torres rectangulars conservades.
A l’origen degué tractar-se d’un assentament de tipus militar. A partir del segle X adquirí un caràcter urbà, amb una organització viària de traçat octogonal, cases amb pati central i un sector ocupat per forns de ceràmica datats al segle XI. Hom hi troba també restes d’un cementiri islàmic.
A l’edat mitjana, nucli més antic de la ciutat, situat al nord de la ciutat actual establerta pels musulmans, en un pla (anomenat abans pla d’Almatà i actualment del Real), damunt la primera de les terrasses del Segre, emplaçament d’una població ibèrica i on, en època islàmica, hi havia hagut la mesquita major de la ciutat i una comunitat cristiana.
Destruït aquest nucli durant les guerres pel domini de la ciutat, l’antiga mesquita major fou transformada en església parroquial, la qual rebé llavors el nom de Santa Maria d’Almatà. Era novament habitat a la segona meitat del segle XII.
El 1413, durant el setge en que Ferran I d’Antequera, en guerra contra Jaume II d’Urgell, establí el seu campament al pla d’Almatà.
El 1626, després de dos segles de decadència, hom amplià l’església i traslladà a l’altar major, en presència de Felip IV, una imatge de talla del Crist molt venerada; des d’aleshores l’església esdevingué santuari del Sant Crist de Balaguer. L’església fou refeta, encara, el 1787; abandonat el 1835, el convent fou tornat a habitar el 1867.
(l’Alguer, Sardenya, Itàlia, 17 agost 1353)
Batalla que tingué lloc entre l’estol genovès, que protegia el nord de Sardenya, rebel·lat a favor de Gènova, i els estols català i venecià aliats, comandats per Bernat II de Cabrera, vescomte de Bas.
La derrota genovesa fou tan dura que comportà l’afebliment de la potència naval de Gènova i la confirmació del domini de Sardenya per part de Pere III el Cerimoniós.
