Nom que tenia el terme general de la ciutat de Tarragona.
Al segle XIV comprenia els llocs dels Pallaresos, el Torell, Botarell, el Burgar, el Mas de Moretó, el Milà, el Rourell, Montgons, els Masos d’En Goda, Font de l’Astor, el Codony, Constantí, Vila-seca de Solcina, Vila-seca del Comú, Barenys, la Pineda, Masricard, Mascalbó i Vilafortuny.
(Rupit i Pruit, Osona / Susqueda, Selva)
Antic castell, al límit del Collsacabra, situat possiblement prop de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues.
Esmentat ja el 968, centrava un extens terme, fraccionat al segle XI en els de Rupit i de Fornils, i comprenia els actuals dos municipis.
(Grècia, 1303 – 1310)
Campanya militar a Bizanci, al servei de l’emperador Andrònic. Patrocinada per Frederic II de Sicília.
La companyia era comandada per Roger de Flor i el gruix de les forces eren almogàvers. En foren caps destacats Corbaran d’Aiet, Ferran d’Aunés, Ramon Muntaner (cronista de l’expedició), Ferran Eiximenis d’Arenós, Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença.
Iniciada a Mesina el 1303, al crit de Desperta ferro! arribaren victoriosos, després de derrotar els turcs, a les portes de Cilícia.
Establerta la companyia a Gal·lípoli, Miquel II, fill d’Andrònic, recelós dels èxits dels almogàvers, conspirà amb Geórgios, cap dels mercenaris alans, per assassinar Roger de Flor a Adrianòpolis.
Mort el cabdill, es desencadenà la persecució de la Companyia per totes les terres d’Andrònic. La venjança, la famosa venjança catalana, fou devastadora i durà dos anys.
L’infant Ferran de Mallorca, nebot de Frederic II, es posà al capdavant de la companyia, i el 1310, després que Gautier de Brienne, duc d’Atenes, trenqués el pacte que havien fet amb els almogàvers, s’apoderaren del ducat d’Atenes.
Les gestes dels almogàvers han tingut un ample tractament literari, especialment durant la Renaixença, i han donat origen a tota una mitologia patriòtica.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Política d’eixamplament territorial i comercial a la conca mediterrània.
Catalunya va iniciar la seva expansió mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229), gairebé contemporània a la de València (1238), Sicília (1282) i Sardenya (1321), que feren de la Corona una indiscutida potència marítima, en competència amb les ciutat-república d’Itàlia.
L’expansió a l’est va arribar fins a Atenes (1310) amb la campanya dels almogàvers, a més de Tunis i Alexandria, on s’establiren consolats de mar.
Més endavant, Alfons IV el Magnànim va conquerir Nàpols (1442-43), moment en què la situació va començar a canviar amb la invasió turca de Constantinoble (1453), que, seguida pel descobriment del Nou Món (1492), va fer girar els interessos econòmics cap a l’Atlàntic.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial, donat sobre el castell d’Esponellà per l’emperador Carles VI d’Àustria el 1717 a Gaspar de Berard i de Cortiada.
Passà als Fluvià, als Carpi i als Fortuny.
Antic terme, prop del nucli urbà, vers el Francolí.
El 1155 rebé carta de poblament, però ja havia estat absorbit per la jurisdicció del castell de Valls.
Poblat ibèric, situat als vessants sud i oest de la serra de l’Espasa.
Força destruït pels treballs agrícoles, els materials recollits per Abdó Barceló i publicats per Lluïsa Vilaseca pertanyen als segles III-I aC i es conserven al Museu Municipal de Reus.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol concedit per l’emperador Carles VI d’Àustria el 1708 a Miquel Esmandia, ciutadà honrat de Barcelona, auditor d’artilleria (1706) i de l’exèrcit de Catalunya (1707), regent de l’audiència de Mallorca (1710) i fiscal del Consell d’Espanya (1729-33); únic titular.
(Riudecanyes, Baix Camp, segle XII – )
Jurisdicció senyorial, creada el 1166 i centrada en el castell i monestir d’Escornalbou, vinculada per la corona als arquebisbes de Tarragona (vers el 1166).
Al segle XVIII comprenia, a més del monestir, els pobles de Colldejou, Vilanova d’Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella i l’Argentera, i era sota el govern d’un batlle general de la baronia.
(Catalunya, segle XI)
Jurisdicció senyorial. El primer titular conegut fou Dod (1070).
Posteriorment, la baronia va passar als Eroles, als Queralt, als Vilanova, als Borrell, als Ibáñez-Cuevas, marquesos de la Cañada-Ibáñez, i, finalment, als Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès.
