(Llívia, Baixa Cerdanya, 12 novembre 1660)
Pacte signat entre Espanya i França, pel qual la vall de Querol i el territori que la unia al Capcir passava a França i Llívia quedava vinculada al Principat, amb la qual cosa es consumà la separació d’una part de la Cerdanya.
(Catalunya, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial. Apareix amb aquesta denominació per primera vegada amb Beatriu de Corbera i de Santa Coloma, senyora del castell del Far (morta vers el 1542), muller de Francesc de Santcliment.
Passà a llurs descendents, els Santcliment, cognominats Corbera-Santcliment, els Rubí, marquesos de Rubí, els Pignatelli i els Jordán de Urríes, marquesos d’Ayerbe, tots ells també cognominats Corbera-Santcliment.
(Catalunya, segle XII – segle XVIII)
Demarcació administrativa del Principat. Vers l’any 1192 el Pallars Jussà fou incorporat a la corona i integrat a la cúria de Lleida.
Al segle XIV, constituïa la vegueria de Lleida i Pallars, regida per una mateixa persona.
Abans del decret de Nova Planta (1716), de la vegueria s’havien segregat les de Balaguer i Agramunt, i el Pallars romangué com a una sots-vegueria. L’any 1718 el seu conjunt (Pallars Jussà, Segrià i Garrigues) tenia una població global de 40.000 h.
(Catalunya, 1031 – 24 octubre 1149)
Regne musulmà. Desaparegut el califat cordovès (1031), Lleida i Tudela foren governades pel Sulaymän ibn Hüd, fundador d’una dinastia i acollidor del califa desterrat, Hisäm III.
L’any 1030 Sulayman conquerí Saragossa, i a la seva mort (1046) el seu fill Yüsuf al-Muzaffar el succeí a Lleida, tributària del comte Ramon Berenguer I de Barcelona des del 1058. Aliat amb Alï ibn Mugahid de Dénia i les Balears, Yüsuf combaté el seu germà Ahmad al-Muqtadir de Saragossa (1075); però al-Muqtadir conquerí Dénia (1076) i Lleida.
Tortosa i Dénia passaren al fill d’aquest, al-Mundir (1081), que s’enfrontà al seu germà Yusuf, sobirà de Saragossa.
El Cid defensava Yusuf, mentre que Sanç Ramírez de Navarra-Aragó i Berenguer Ramon II de Barcelona protegien al-Mundir, que obtingué Xàtiva (1086) i tractà de foragitar al-Qadir de València davant l’oposició del Cid. Mort al-Mundir, el succeí (1090) el seu fill Sulayman, a qui els almoràvits arrabassaren tots els dominis.
El darrer reietó saharià, Al-Muzaffar, lliurà Lleida als comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.
(Catalunya)
Demarcació administrativa: 12.150 km2, la capital és Lleida. És dividida en sis partits judicials i 229 municipis (1981).
La província té per base la divisió bonapartista del 1810 i la del 1814, proposada per les corts de Cadis, que fou vigent durant el Trienni Liberal (1821-23).
La província restà fixada a mitjan 1836.
Enllaç web: Diputació de Lleida
(Catalunya, 1716 – 1833)
Demarcació administrativa del Principat, creada el 1716 pel decret de Nova Planta.
Comprenia les antigues vegueries de Lleida, Balaguer i Tàrrega, amb un alcalde major en cadascuna d’aquestes poblacions. Confrontava al nord amb el Montsec, al sud amb l’Ebre, a ponent amb Aragó i a llevant amb el corregiment de Cervera.
El primer corregidor fou el marquès Balthasar Joseph Dubus, mariscal de camp i capità de les guàrdies valones, i el primer alcalde major Marià Biosca i d’Anglarill, catedràtic de decretals de la Universitat de Cervera (1721).
(Catalunya, segle V – )
Demarcació eclesiàstica amb seu a Lleida, dins la província eclesiàstica Tarraconense. Documentada des del segle V, el cristianisme hi havia arrelat al segle IV. Extingida durant la dominació àrab, a mitjan segle X fou creada la diòcesi de Roda, origen de la recuperació de la de Lleida.
Després de la conquesta, el bisbe de Roda-Barbastre, Guillem Pere de Ravidats, traslladà la seu a Lleida (1149) i consagrà catedral l’antiga mesquita major. La nova demarcació, unint a l’antic bisbat de Roda els territoris conquerits, comprenia els Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues.
El 1203 les terres de l’Alcanadre passaren a la diòcesi d’Osca. Així quedà fixat el territori diocesà fins a l’arranjament de límits de 1955, en què Lleida perdé 35 parròquies, que passaren als bisbats de Saragossa, Barbastre, Osca, Urgell i Solsona, i només guanyà les de Maials, Arén, Peralta de la Sal i Sarroqueta.
El 1995 se’n segregaren 111 parròquies de la Franja de Ponent adscrites als arxiprestats de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental, el Cinca Mitjà, la Llitera i el Baix Cinca, que s’incorporaren a la diòcesi de Barbastre, que prengué el nom de Barbastre-Montsó, amb concatedral a Santa Maria del Romeral de Montsó. Aquesta qüestió resta oberta a causa de l’escàs territori restant a Lleida.
La catedral, la Seu Vella, és del segle XIII; però, convertida en caserna (Guerra de Successió), el culte la perdé i calgué bastir-ne una altra (neoclàssica). L’Arxiu Capitular serva una valuosa documentació des de l’època del bisbat de Roda, i el diocesà en conserva la més moderna.
El Seminari, fundat el 1722, després d’ésser clausurat l’Estudi General de Lleida arran de la guerra de Successió, ha ocupat diversos edificis al llarg del temps; té una biblioteca rica en manuscrits i incunables. Notable Acadèmia Bibliogràfica Mariana (1862).
Enllaç web: Bisbat de Lleida
(Maresme)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Vicenç de Montalt.
(Maresme)
Nom popular, adoptat el 1937 per al municipi de Sant Andreu de Llavaneres.
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial. Erigida el 1375 sobre la senyoria, el lloc i el castell homònims a favor de Gastó de Montcada i de Lloria, que comprenia els castells de Malavella, Montagut i Cassà, la vila de Caldes de Malavella i les viles i llocs de Franciac, Santa Seclina, Caulès, Tossa i Lloret.
Passà als Cruïlles i, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i als Cruïlles de Castellfollit, alhora que els Montcada, marquesos d’Aitona, i llurs successors els ducs de Medinaceli també s’intitularen barons de Llagostera.
La senyoria de Llagostera havia estat concedida el 1288 al vescomte Dalmau VI de Rocabertí. El 1323, per mort del fill d’aquest, Guerau de Rocabertí, retornà a la corona, i el 1324 fou donada a l’avi del primer baró Ot de Montcada i de Pinós, senyor de la baronia d’Aitona.
