Priorat benedictí (Santa Maria de la Llacuna), filial de Sant Llorenç del Munt.
L’església de Santa Maria fou donada el 1020 pels comtes de Barcelona a Sant Llorenç del Munt, i el 1060 el prevere Selva, que des d’aleshores la regia, la deixà lliure, amb la condició que hi fos fundat un priorat. No tingué mai comunitat important.
Resten pocs vestigis de l’església, de cinc absis, que tingué funcions de parroquial de la Llacuna des del 1310.
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, pertanyent als Cervelló, senyors de Vilademàger (Anoia), que empraren aquesta denominació vers el 1347.
Passà als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli.
El 1831 la jurisdicció era compartida entre el marquès d’Aitona (duc de Medinaceli) i el marquès de Moja.
(Linyola, Pla d’Urgell, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, localitzada al poble.
Fou integrat un quant temps a la baronia de Bellpuig, quan aquesta passà als Cardona d’Anglesola (1400).
Després en fou separat i, al segle XVIII, fou patrimoni dels comtes d’Altamira.
(Barcelona, 7 novembre 1893)
(o bomba del Liceu) Atemptat anarquista, portat a terme per Santiago Salvador, contra el públic del Gran Teatre del Liceu. Segons ell, en venjança per l’execució de Paulí Pallàs.
Salvador llançà dues bombes “orsini” a la platea del Liceu durant la representació del segon acte de Guglielmo Tell, que inaugurava la temporada. N’esclatà una, que va provocar 20 morts i nombrosos ferits.
Salvador era un farsant il·luminat sense militància, però l’atemptat incrementà la repressió indiscriminada iniciada feia ja mesos. Ultra les nombroses detencions, foren executats sis obrers a més del mateix Salvador.
L’atemptat inicià un debat entre l’anarquisme internacional sobre la validesa de la violència, i fou rebutjat pel mateix Kropotkin.
(Barcelona, 21 juliol 1840)
Manifestació de l’alta burgesia, per demostrar la seva adhesió a les reines Maria Cristina i Isabel II de Borbó i la repulsa als progressistes.
El nom prové de la indumentària, elegant, dels manifestants.
Al pla de Palau foren escomesos pels progressistes, i l’endemà hi hagué més incidents, amb l’assassinat de l’advocat Francesc Balmas i la destrucció de la impremta d’“El Guardia Nacional”.
(Catalunya Nord, estiu 1637 – 27 setembre 1637)
Operació militar durant la guerra dels Trenta Anys.
Plantejada pel comte-duc d’Olivares amb la finalitat de fer intervenir els catalans a la guerra, atacant el primer nucli francès de la frontera catalana.
Abans que els catalans hi arribessin, el setge hagué d’aixecar-se.
(el Pont de Suert, Alta Ribagorça)
Antic monestir (Santa Maria de Lavaix). Actualment resta gairebé cobert per les aigües del pantà d’Escales.
Fundat per l’abat Trascari. A la primeria estava dedicat a santa Maria, sant Pere, sant Llorenç i sant Joan, i seguia la regla benedictina; al segle XIII es transformà en abadia cistercenca, i gaudí, a partir del segle XI, de la protecció dels senyors d’Erill. Amb la seva ajuda, al segle XII es renovaren l’església i el claustre.
Fins al 1624 fou regit per abats perpetus i a partir d’aquesta data s’inicià la seva decadència. La vida comunitària no va ser represa després de l’exclaustració del 1835.
Molts elements artístics del cenobi foren arrencats a partir d’aquest any, i quan les aigües el cobriren tan sols restaven els seus murs despullats.
(Catalunya)
Poble ibèric, amb influències cèltiques. Vivia a la costa del pla de Barcelona i s’estenia pel Maresme i el Vallès. Documentat en fonts greco-romanes des del segle III aC.
El poblament de tot el territori fou molt intens, un dels més densos de la Catalunya pre-romana, amb molts poblats situats dalt de turons, i també amb poblament dispers. La romanització fou ràpida i intensa.
S’han localitzat diversos poblats laietans (Cabrera de Mar, puig Castellar, etc).
Suposada ciutat (o poblat) ibèrica, identificada amb Barcelona, concretament amb el poblat emplaçat a Montjuïc.
La font única del nom són les monedes ibèriques amb el rètol Laiesken, que tant es pot llegir “(moneda) dels de Laie” com “(moneda) dels laietans“, és a dir, del poble dels laietans, ben documentat.
Malgrat aquesta base tan feble, la teoria de Laie identificat amb Barcelona ha estat molt acceptada des de la fi del segle XIX, i encara ho és força.
