(Ribera d’Urgellet, Alt Urgell)
Poble i antic municipi, situat al sector pla del terme, prop del Segre; l’església parroquial és dedicada a sant Tirs (esmentada ja el 839).
El 1968 li foren agregats els termes d’Arfa, la Parròquia d’Hortó i Tost, i rebé el nom oficial de Ribera d’Urgellet.
Poble (474 m alt), a l’extrem nord-oriental del municipi, a la zona de transició vers l’Alt Penedès.
És a la dreta de la riera de Marmellar, al nord-est de la serra del Montmell i al centre de l’antiga quadra de Manlleu de Selma.
La majoria de les masies que l’envolten tenen restes medievals. Al sud-oest del poble hi ha la capella romànica de Sant Miquel (segle XIII).
(Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès)
Barri, a la dreta del riu de Foix, aigua avall dels Monjos, vora l’estació del ferrocarril de Barcelona a Tarragona.
És una zona en expansió degut a l’emplaçament de noves indústries.
(els Gimenells i el Pla de la Font, Segrià)
Llogaret, creat a mitjan segle XX per l’Instituto Nacional de Colonización a la zona de regadiu del canal d’Aragó i Catalunya.
Fins a l’any 1991 pertanyia al municipi d’Alpicat.
(Sant Martí Sarroca, Alt Penedès)
Veïnat, al sector més meridional del municipi, a la dreta del riu de Foix, davant l’església parroquial de la Bleda, del municipi de Santa Margarida i els Monjos.
(Espot / Alt Àneu, Pallars Sobirà)
Cim (2.825 m alt) de la línia de crestes que separa la vall de Cabanes (tributària de la de Bonaigua) i la d’Espot (damunt l’estany de Sant Maurici), al sud de Montsaliente.
(Catalunya / Andorra / Catalunya Nord)
Sistema orogràfic dels Països Catalans. El Pirineu català ocupa prop de la meitat del sistema muntanyenc: en longitud, 230 dels 440 km que hom li sol assignar; l’amplària, molt variable, és gairebé arreu més considerable que la del vessant occità, i vora la Mediterrània arriba a comprendre, fins a les Corberes, la totalitat de les serralades.
La superfície és considerable, car ocupa uns 12.000 km2, el 29,7% del territori català: la regió de la Seu d’Urgell gairebé íntegra, la d’Andorra, la major part de la de Perpinyà i, a més, bona part del Berguedà i del Ripollès i fragments importants de la Noguera, el Solsonès, la Garrotxa i l’Alt Empordà.
En la divisió tradicional dels Pirineus corresponen a Catalunya bona part del Pirineu central i gairebé tot l’oriental. La separació entre ambdós sectors és donada tant pel criteri hidrogràfic (la vall del Segre) com pel geomorfològic, ja que el Pirineu Central es caracteritza pel fet d’ésser format per mantells que arriben més al sud (Gavarnia, Mont-sec) mentre que al Pirineu Oriental els mantells resten més al nord (Pedraforca, Cadí, etc).
De la divisió de cinc zones estructurals de nord a sud abans esmentada, el Pirineu català respon a la següent descripció: la zona d’avantpaís plegat nord no tindria representació: la zona nord-pirinenca (Prepirineus septentrionals) seria present a les Corberes.
La zona axial seria la disposada des de la capçalera de l’Éssera fins al cap de Creus, amb les alçades màximes dels Països Catalans, com l’Aneto (3.404 m) i d’altres massissos destacables, com el de Pocets (3.367 m), a ponent, i els de Besiberri (amb el pic de Comaloformo (3.030 m), el de Peguera (2.982 m), la pica d’Estats (3.143 m), coma Pedrosa (2.946 m), el Carlit (2.915 m), el Puigmal (2.913 m) i el Canigó (2.784 m).
La zona sud-pirinenca (Prepirineus meridionals), d’estructura geològica més complexa, on hi ha les Serres Interiors (les més pròximes a la zona axial), de les que destaquen, a ponent, el massís del Turbó (2.492 m), al Pirineu Central, el Boumort (2.076 m), al Pirineu Oriental, Port del Comte (2.332 m), Cadí (2.642 m), el Pedraforca (2.497 m), Comanegra (1.558 m), el castell de Grillera (1.060 m), i les Serres Exteriors, on destaca la Serra de Mont-sec, amb el pic de Sant Alís (1.688 m).
La història geològica del Pirineu Català es remunta a la deposició de materials mesozoics davant d’un sòcol hercinià, fa uns 248 milions d’anys. Les conques de sedimentació eren situades més al nord que no ho són ara, ja que, probablement, existia un massís emergit en l’actual conca de l’Ebre. Com a resultat d’un xoc de les plaques ibèrica i europea, segons la tectònica de plaques, es produí una compressió que originà el desplaçament de les conques en forma de mantells de corriment cap al nord, i, principalment, cap al sud.
Els primers a desplaçar-se foren els mantells que tenien Cretaci Inferior (el Pedraforca superior, Bóixols, etc), després els que tenien Cretaci Superior (el Pedraforca inferior, el Mont-sec, etc), i després els de sèrie eocena (mantell del Cadí). A mesura que s’anaven desplaçant els mantells, es crearen davant seu noves conques que s’ompliren amb materials provinents de l’erosió dels mantells. A causa del pes d’aquestes unitats al·lòctones, s’anà enfonsant cap al nord la depressió de l’Ebre, tot omplint-se amb gran quantitat de conglomerats provinents dels relleus
El paper fisiogràfic fonamental és el dels rius i per això cal observar la disposició de les valls: de sud a nord l’Arieja, els afluents arenosos de la Garona, l’Aude i el ventall de rius meridionals (nord-sud): l’Éssera, la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre amb la Valira, el Llobregat, el Ter; est-oest els afluents consegüents dels rius esmentats, i, a més, capçaleres de la Garona i el Segre, part de les del Llobregat i el Ter, i a més els llevantins: la Muga, el Tec, la Tet i l’Aglí. Aquests darrers, fora de la Tet, constitueixen, però, valls perifèriques i no intrapirinenques, gairebé totes orientades perpendicularment.
L’home ha incidit modernament en aquestes valls, quan li ho han permès els mitjans tècnics: la proliferació d’edificacions, no sempre respectuoses amb el paisatge, l’esforç per conservar la neu, que quan mancava d’interès esportiu hom procurava fondre, les vies de comunicació, que han comportat foradades revolucionadores de les distàncies, i, sobretot, les grans obres hidroelèctriques amb connexions artificials de conques i possible dessecament d’estanys, justifiquen la consideració d’una era humanitzada del sistema orogràfic.
(el Masroig, Priorat)
Despoblat (187 m alt), enlairat damunt la riba esquerra del riu de Siurana.
El lloc, que estigué fortificat, fou donat poc després de la conquesta cristiana a Arbert de Castellvell, que atorgà la carta de població. Fou totalment destruït durant la Guerra dels Segadors (mitjan segle XVII) i restà abandonat durant anys (hom ha trobat unes interessants sitges soterrades).
Resta en peu la façana i quatre parets de l’església, romànica, que el segle XVIII fou reconstruïda com a santuari i dedicada a la Mare de Déu de les Pinyeres, patrona del desaparegut poble i actualment del Masroig.
(Batea, Terra Alta)
Poble, habitat actualment només durant les recol·leccions de fruits, situat al nord-oest de la vila, a la dreta del riu d’Algars.
De la seva església parroquial (la Transfiguració), destruïda el 1936, depenia la d’Algars. Hi ha les restes d’un antic castell.
El 1841 fou agregat a Batea.
(Noguera / Segrià)
Canal de la Noguera Ribagorçana, que se’l coneix també amb el nom de canal de Lleida.
Neix prop de l’embassament de Santa Anna, poc després, dins el terme de Castellonroi, hi ha el repartidor del canal (dit casa de Lleida o de l’Aigua) i, al límit amb el d’Alfarràs, la central elèctrica de Pinyana.
Després de passar per Andaní i Alfarràs, entra al Segrià prop d’Almenar; abans d’arribar al terme de Lleida, la sèquia se subdivideix en dos brancals, un dels quals comprèn la sèquia del Mig i la sèquia Major, que ha subministrat aigua potable a la ciutat, després de passar per una bassa depuradora d’Alpicat, fins a la construcció de la conducció directa des de Pinyana, i rega les terres del Segrià fins prop de Lleida.
Les hortes són especialitzades en fructicultura.
