(Barcelona, 1961 – )
Premis de disseny concedits anualment per l’ADI-FAD de Barcelona, per a estímul de la indústria i dels dissenyadors.
Hom en concedia de dues categories (or i argent). El 1971 foren suplerts per una àmplia selecció de disseny.
Enllaç: Premis Delta
(Barcelona, 1956 – 1965)
(DDE) Institució de l’escoltisme catòlic. Creada pel bisbe Modrego, gràcies a l’esforç d’un equip d’homes encapçalat per mossèn Antoni Batlle i Mestre.
La característica fonamental que la diferència de la resta d’institucions era la confessionalitat.
Fou l’antecedent dels Minyons Escoltes fundat el 1965.
(Catalunya, 1965 – )
(DEC) Entitat. Creada al si d’Òmnium Cultural, s’ha dedicat preferentment a l’ensenyament i a la formació de mestres de català i a l’organització de classes de català a les escoles.
A partir del 1975 ha promogut un equip pedagògic permanent per a atendre la formació de professorat.
Publica, des del 1985, “Escola Catalana”, revista continuadora del “Butlletí”, el qual començà a publicar-se el 1965.
(Barcelona, 1907)
Escultura de Carles Mani i Roig. Presentada amb el títol Embrutiment a l’Exposició Internacional de Barcelona (1907), on escandalitzà per la seva audàcia.
És un grup format per dos homes nus, asseguts, abatuts, amb les extremitats allargassades monstruosament, de formes expressionistes, exponent del que hom ha anomenat ala negra del modernisme.
Malgrat ésser projectada com a monument, només n’hi ha un esbós, en guix, a la Casa Museu Gaudí de Barcelona.
(Barcelona, octubre 1948 – 1956)
Grup artístic. Creat pel poeta Joan Brossa, el crític d’art Joan Puig i els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats amb el propòsit d’agitar i renovar l’art català de postguerra.
Entre les seves activitats es destaca la publicació, del 1948 al 1956, d’una revista d’art mensual, batejada amb el mateix nom, en la qual els membres del grup van formular per escrit i plàsticament la seva atrevida concepció de l’art, emparentada amb els moviments dadaista i surrealista.
Dansa tradicional. Concepte al·legòric medieval que expressa el poder igualador de la mort.
Als Països Catalans, des del punt de vista literari, hi ha només un parell de peces sobre aquesta dansa. Pere Miquel Carbonell transcriví, a la fi del segle XV, una Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen, traduïda d’una recesió no identificada de la Danse macabre francesa.
Més interès té una anònima Representació de la mort, escrita molt probablement a Mallorca durant la primera meitat del segle XVI, en un cercle conventual, que ha arribat incompleta.
D’altra banda, la processó de dijous sant de Verges ha conservat una dansa en que intervé la mort.
(Barcelona, 1984 – 2000)
Companyia. Fundada pels ballarins i coreògrafs Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez.
Han presentat els muntatges: El futuro no es lo que era (1984), Herbst (1985), Splitter (1987), Bajo cantos rodados hay una salamandra (1989), El cielo está enladrillado (1990), I quedaré davant dels murs esperant que finalment vingui, A. Kaspar (1992), Ottepel (1994) i Jinete de peces sobre la ciudad (1995).
(Tarragona, segle XVI)
Ball popular de parlament i jocós, propi de la confraria dels bastaixos i dels forners de la ciutat, que precedia, juntament amb molts altres, l’entrada solemne dels arquebisbes a la ciutat, la processó de Santa Tecla i les comitives de reis i grans personatges.
Les evolucions, molt simples, eren acompanyades d’una melodia reiteradament exposada per un violí, i ritmades, a més, amb un bombo. El parlament consistia en les queixes d’uns vells al batlle i al rector perquè, casats amb dones joves, despecegues i frívoles, el bon ordre de la casa, l’economia del marits i llur atenció personal n’era perjudicada.
Com en la major part dels balls populars de la Catalunya Nova, els trets de gràcia i cortesia n’eren absents; tots els papers, també els femenins, eren assumits per homes de la confraria, disfressats i alcofollats fins a la cosa grotesca; i també el parlament, del qual es conserven diferents versions, sempre poc o molt escatològiques i amb referències a la vida política local, era d’una comidicitat bufa.
Ha perdurat fins a l’època actual i ha estat afegida a les celebracions d’altres ciutats, com la de Valls.
(Barcelona, 1974 – )
Grup de teatre. Nascut a la Universitat de Barcelona per iniciativa de Joan Ollé i especialitzat en el gènere musical.
Inicià les seves activitats amb l’obra Yo era un tonto y con lo que he visto me he hecho dos tontos (1974), sobre texts de R. Albertí. El 1977 va obtenir el seu primer èxit amb No hablaré en clase.
Posteriorment, sota la direcció de Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella, el grup va iniciar amb Antaviana (1978), sobre contes de Pere Calders, una etapa de grans èxits i es va especialitzar en la comèdia musical: Nit de Sant Joan (1981), Glups (1983), El Mikado (1986) o Mar i Cel (1989), a partir de l’obra d’Àngel Guimerà, espectacles que ha representat en català i en castellà per tot l’Estat espanyol i Amèrica del Sud.
L’antologia Historietes (1993) celebrà els 20 anys del grup, que posteriorment ha estrenat T’odio, amor meu (1995) i Pigmalió (1997).
Ha realitzat també diverses obres de televisió.
Enllaç: Dagoll Dagom
Dades dels Països Catalans 