(Països Catalans, 1916 – 1923)
Entitat fundada per impulsar la unitat de la llengua catalana. Creada per diferents intel·lectuals catalans, balears, valencians i rossellonesos.
El seu primer president fou Àngel Guimerà i fou dirigida entre d’altres per J. Bofill i Mates i Nicolau d’Olwer.
Entre les seves publicacions destaquen “Ofrena”, “Revista de Nostra Parla” i “Nostra Parla”.
Desaparegué per la Dictadura de Primo de Rivera.
(Illinois, EUA, 1978 – )
(NACS) Societat. Creada arran del I Col·loqui d’Estudis Catalans a l’Amèrica del Nord, celebrat a la Universitat d’Illinois el 1978.
Fundada per tal de promoure el coneixement de la cultura catalana a l’Amèrica del Nord, això implica la tasca d’estendre l’ensenyament de la cultura catalana al major nombre possible d’institucions docents nord-americanes.
Fou promoguda, sobretot, per Josep Roca i Pons i Albert Porqueras i Mayo, els quals foren respectivament el primer president i el primer vice-president.
Enllaç: NACS
(Catalunya, 24 gener 1913)
Conjunt de 24 regles promulgades per l’Institut d’Estudis Catalans, amb les quals hom intentà regularitzar el sistema ortogràfic del català.
Per a l’establiment d’aquestes normes l’IEC constituí una comissió formada per membres de totes les seves seccions. Les normes foren adoptades tot seguit per la premsa diària, per diverses revistes i per la majoria d’escriptors.
Malgrat aquest acolliment popular i oficial, les normes foren combatudes en un principi per un nombre no pas reduït de personalitats, que el 1915 crearen una Acadèmia de la Llengua Catalana, la qual redactà unes Regles ortogràfiques, publicades el 1916, que no prosperaren.
(Catalunya, 6 abril 1983)
Decret de la Generalitat, aprovat pel Parlament amb l’objectiu de fomentar el coneixement i l’ús de la llengua catalana.
La llei fou aprovada per consens general (amb cap vot en contra i una sola abstenció), centra l’atenció en els àmbits de competència de la Generalitat: declara el català llengua d’ús oficial (títol I), llengua pròpia de l’ensenyament (títol II) i n’estableix la presència als mitjans de comunicació propis o de gestió autonòmica (títol III); preveu així mateix intervencions de suport i foment en els altres àmbits de la societat.
El 1993 s’inicià un procés de reforma de la llei per accentuar l’ús social de la llengua. Si bé el Tribunal Suprem plantejà la possible inconstitucionalitat d’alguns articles, la llei fou finalment declarada constitucional (sentències del Tribunal Constitucional i del mateix Suprem), i el 1997 s’arribà a un acord parlamentari per procedir a la seva reforma, que donà pas a la Llei de Política Lingüística del 1997.
Enllaç web: Llei 7/1983, de Normalització Lingüística
(Catalunya, 1982)
Personatge que representa una adolescent i que protagonitzà una sèrie d’historietes il·lustrades en el marc d’una campanya de normalització lingüística endegada per la Generalitat de Catalunya.
El creador del personatge fou el ninotaire Lluís Nin (Esquerrà), i els texts de les historietes foren escrites per Avel·lí Artís (Tísner).
(Barcelona, 13 desembre 1951 – )
(o Festa de les Lletres Catalanes) Festa literària que se celebra anualment el 13 de desembre.
Del 1928 al 1938 fou la data -aniversari de la mort de Joan Crexells– de la concessió del premi Crexells de novel·la.
Creada per l’editor Josep M. Cruzet, començà el 1951 als locals de l’antiga Llibreria Catalònia, i amb caire íntim, amb la concessió dels premis Joanot Martorell de novel·la i Óssa Menor de poesia de l’editor Josep Pedreira.
El 1953 hom hi afegí els premis Víctor Català (narracions) i Aedos (biografia), i el 1959 el Maspons i Camarasa, després Catalònia (monografies comarcals).
El 1960 hi fou incorporat el Sant Jordi (novel·la) -i deixà d’ésser convocat el Joanot Martorell-, i s’incrementaren la concurrència i la projecció pública de la festa (consistent en un sopar mentre pel sistema de votacions successives els jurats atorguen els premis).
Des del 1963 se’n féu càrrec Òmnium Cultural i, a més de continuar el Sant Jordi, fundà els premis Josep M. Folch i Torres (narrativa infantil), Joaquim Ruyra (narrativa juvenil) i Josep M. de Sagarra (teatre), i cercà la col·laboració d’altres editorials.
De la Llibreria Catalònia la festa passà a diversos hotels de Barcelona. El 1970 no se celebrà, perquè els organitzadors hi renunciaren per motius cívics (coincidència amb l’anomenat procés de Burgos), bé que hom donà els premis a la seu d’Òmnium Cultural, i el 1971 es féu sense el sopar, al Palau de Congressos de Montjuïc. Des del 1972 ha estat itinerant, sempre precedida d’altres actes culturals.
Enllaç web: Nit de Santa Llúcia
(Barcelona, segle XX)
Grup d’artistes catalans. Format entorn de Manuel Ainaud i Sánchez.
L’integraven l’escultor Cèsar Cabanes i Badosa, el dibuixant Joaquim Biosca, el pintor i escultor Martí Gimeno i Massaguer —fill de Francesc Gimeno—, Enric Moles i altres, actualment desconeguts, com Jaume Muntasell i el dibuixant Carles Grau.
Enric Casanovas s’apropà al grup i el 1903 exposà amb Ainaud i Grau a Els 4 Gats.
Admiraven Nonell, especialment el de temàtica sòrdida, i l’escultura de Carles Mani, al costat del qual Ainaud arribà a exposar.
Vinculats a l’Aplec Catalanista i relacionats amb literats, aviat el nom del grup fou aplicat a altres artistes d’estètica similar, com Ricard Opisso, i a literats, com Viura, Oller i Rabassa i Oliva i Bridgman.
Representen la promoció més jove del postmodernisme, coetània dels noucentistes.
(Caldetes, Maresme, 1908-10)
Obra teatral de Joan Maragall. Basada en el tema homèric i d’inspiració goethiana, escrita durant els estius.
L’obra, d’accentuat to líric, és un intent de fer reviure Homer, en un paisatge i ambient determinats, incorporant-li alhora el món sentimental de l’autor. Fou estrenada el 1912.
Carles Riba prologà l’edició d’aquesta obra amb un estudi important (1936), que fou després la seva tesi doctoral. La lectura d’aquesta tesi a la facultat de filosofia i lletres, el 12 de maig de 1938, constituí un dels darrers actes acadèmics de la Universitat de Barcelona durant la guerra civil.
(Barcelona, 1987 – )
Companyia de dansa. Fundada pel ballarí i coreògraf Toni Mira.
Ha presentat les coreografies: Luns (1988), Strangers in the night (1989), Newton (1990), Pengim-penjam (1991), Somcinc (1992), Bolero (1994), Que dius que què? (1995), entre d’altres.
Han fet diverses incursions en el món del vídeo-dansa, com Graons (1993) i Concert (1994).
(Barcelona, 1944 – )
Guardó anual de novel·la en castellà. Creat per Edicions Destino en memòria del periodista Eugeni Nadal.
S’entrega la nit de Reis, juntament amb el Premi Josep Pla de narrativa en català (des del 1968).
Cal remarcar, entre les obres premiades, reconeguts escriptors catalans, com Josep Maria Gironella, Sebastià Juan i Arbó, Anna Maria Matute, Rosa Regàs, Maruja Torres, etc.
Dades dels Països Catalans 