Arxiu de la categoria: Cultura i Art

Odeon, Teatre

(Barcelona, 1850 – 1887)

Local d’espectacles, al carrer de l’Hospital (prop de l’actual Teatre Romea), damunt les ruïnes de la biblioteca del convent de Sant Agustí. Inicialment s’anomenà Teatre de Sant Agustí. Sembla que Josep Anselm Clavé hi celebrà els primers balls corejats.

El 1859 hi fou creat el Conservatori Barcelonès del Teatre Odeon, de música i declamació, que funcionà fins al 1861 i que celebrà funcions i representacions d’òpera i de sarsuela al mateix teatre.

Aquest esdevingué aviat popular, gràcies a les seves obres truculentes i de terror, bé que també hi foren representats sainets de Robrenyo i obres de grups d’afeccionats, com la societat teatral Melpòmene, que el 1864 hi estrenà L’esquella de la torratxa, de Frederic Soler.

El 1870 n’esdevingué empresari el comediògraf Jaume Piquet. El teatre fou tancat el 1887, i al lloc seu fou construïda la Fonda de Sant Agustí.

Observatori Fabra

(Barcelona, 7 abril 1904 – )

Institució científica, fundada per Camil Fabra i Fontanills, amb la col·laboració de la Diputació i del municipi.

Va erigir-se a la muntanya del Tibidabo i està adscrit a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.

Entre altres missions estables, fa estudis sobre asteroides, cometes, meteorologia i sismologia catalana i publica nombrosos treballs.

Enllaç: Observatori Fabra

Observatori de l’Ebre

(Roquetes, Baix Ebre, 1904 – )

Observatori dependent dels jesuïtes. Fundat per Ricard Cirera el 1904.

Té la finalitat d’estudiar la influència de l’activitat solar en els fenòmens geofísics.

Disposa de les seccions solar, ionosfèrica, sísmica i meteorològica, la darrera de les quals, com a complement, registra la radiació tèrmica del sol i el potencial electrostàtic de l’atmosfera.

Enllaç web: Observatori de l’Ebre

Obra d’Exercicis Parroquials

(Manresa, Bages, 1922 – )

(OEP) Moviment fundat pel jesuïta Francesc de Paula Vallet i Arnau, amb la finalitat de recristianitzar els homes per mitjà dels exercicis de sant Ignasi de Loiola, que es difongué arreu de Catalunya.

Tenia com a òrgan la revista “Perseverancia”, redactada en català fins el 1936.

Vallet i molts exercitants contribuïren a la creació i a la continuïtat del diari “El Matí”.

Enllaç: Obra d’Exercicis Parroquials

Obra del Cançoner Popular de Catalunya

(Barcelona, 1922 – 1939)

(OCPC) Institució dedicada a recollir d’una manera exhaustiva la música popular dels Països Catalans. L’entitat fou creada gràcies a una donació de Concepció Rabell, de la qual era marmessor Rafael Patxot i Jubert.

Fou patrocinada per l’Orfeó Català, amb la cooperació d’un consell on eren representats el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, entre d’altres.

Gràcies a aportacions diverses, a concursos i a un treball de camp sistemàtic i exhaustiu, reuní una col·lecció de materials que el 1936 superava els 40.000 documents i en la classificació de la qual, mitjançant un sistema de cèdules, treballaren durant molts anys Joan Puntí, Francesc Pujol, Baltasar Samper i Josep Maria Casas i Homs.

La guerra civil interrompé les tasques de replega i edició del futur Cançoner, bé que ja havien estat publicats tres luxosos volums de Materials (1926-29).

La labor de l’Obra no ha pogut ésser continuada i és fora de l’abast dels investigadors. Ramón Menéndez Pidal i els seus col·laboradors n’utilitzaren una part dels materials en el Romancero tradicional.

Obra del Ballet Popular

(Barcelona, 1950 – )

(OBP)  Institució que conrea i difon la dansa i música tradicional catalana.

Inicialment dedicada als esbarts, el 1955 inicià cursos de capacitació sardanista, i des del 1959 establí les Jornades d’Estudis Sardanistes i concedí premis a les millors sardanes i al millor estudi històric sobre aquesta dansa. També atorgà medalles al mèrit sardanista.

El 1960 instaurà el Dia Universal de la Sardana i la proclamació de la Ciutat Pubilla de la Sardana. El 1966 establí la caravana que duu la Flama de la Sardana.

N’han estat directors Salvador Millet i Maristany, Josep Mainar i Lluís Moreno i Pallí.

L’òrgan ha estat la publicació “Agenda”.

Enllaç: Obra del Ballet Popular

Novetats, Teatre

(Barcelona, 1869 – 1960)

Nom de dos locals d’espectacles. El primer, al xamfrà del passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere, era un teatre de fusta, capaç per a 1.200 persones, inaugurat el 1869 (inicialment amb el nom de Saló de Novetats), on hom representà obres teatrals, sarsueles i òperes italianes. Fou enderrocat el 1884.

El segon local fou construït l’any següent pel nou propietari dels terrenys, Alexandre M. Pons, i era situat a l’altura del carrer de Casp, amb una sala de grans dimensions i un cafè annex. Hi foren estrenades obres importants del teatre modernista i hi actuaren Eleonora Duse (1900) i Loïe Fuller (1901).

Hom hi representà òperes, oratoris, obres teatrals, etc. Hi foren fets concerts i hi actuaren pianistes amb obres pròpies. El 1914 hom hi estrenà Maruxa, d’Amadeu Vives. Durant la guerra civil hom hi representà òperes.

Afectat per un bombardeig, fou refet com a sala d’espectacles, i finalment fou convertit en cinema (1960).

Nova Cançó, la

(Països Catalans, 1958 – 1990)

Moviment artístic, cultural i cívic.

Es proposà la creació, la divulgació i la promoció d’una cançó popular catalana actual, no solament com a instrument al servei de la llengua i la cultura catalanes, sinó també com a mitjà de dignificació poètica i musical de la pròpia cançó com a forma artística d’expressió.

Tot i que no arribà a cristalitzar fins a l’inici dels anys 1960-63, les bases primeres van ésser formulades la dècada anterior. Els primers discos de cançó catalana actual van ésser editats l’any 1958; eren versions dels èxits internacionals del moment, cantades per les Germanes Serrano i Josep Guardiola.

Després, la creació del grup Els Setze Jutges (1961-62) fou el primer pas decisiu cap a la consolidació. Raimon i Francesc Pi de la Serra, nous membres d’Els Setze Jutges, aportaren noves idees, en un creixement que ja no tindria aturada. El moviment esdevingué un fet públic molt important i el nombre d’autors i intèrprets que hi col·laboraren augmentà considerablement.

Al moviment, ampliat i diversificat, se li han obert camins nous i cadascun dels seus components ha seguit una vida pròpia, no sense polèmiques ni tensions internes, especialment provocades pel rebuig a l’adopció del bilingüisme. És destacable també la branca més avantguardista, lligada a corrents anglosaxons.

Els èxits internacionals es van succeir, alhora que el moviment es consolidà sobretot a partir dels anys 1970. Els anys 1980 suposaren un temps de crisi per a la cançó, en especial per al sorgiment de noves veus, que es trobaren sense infraestructures ni suport discogràfic.

Tot i això, els cantants consolidats han continuat amb èxit i mantenen la vigència de la cançó en català, definitivament allunyats de l’etiqueta de Nova Cançó.

noucentisme

(Catalunya, 1906 – 1931)

Moviment cultural i literari. Sorgit en part com a reacció contra el modernisme. Enquadrat dins una època d’estabilitat i d’auge de la burgesia catalana, orientada pels esquemes de govern de Prat de la Riba, produí una cultura equilibrada i europeista.

El 1906 es considerat com l’any d’esclat del noucentisme literari, que impulsà decisivament la liquidació de l’última etapa modernista, que va perdurar fins al primer decenni del segle XX. És aquest any en què Eugeni d’Ors, amb el pseudònim de Xènius, començà a publicar el Glosari a “La Veu de Catalunya”, alhora que Josep Carner publicava Els fruits saborosos (1906).

El moviment noucentista imposava un ideal de sobrietat i de classicisme; l’artista havia de dominar l’activitat creadora i arbitrar la realitat exterior. Cal assenyalar el 1911 també la mort de Nonell i Maragall, representants del modernisme, i, d’altra banda, l’aparició de l'”Almanac dels Noucentistes”, representatiu del nou ideal i plataforma de consolidació del nou moviment.

Mallorca s’incorporà en certa manera al noucentisme amb la publicació d’Horacianes (1906), llibre que corona l’obra de Costa i Llobera.

Eugeni d’Ors, representant màxim del noucentisme, esdevingué el guia de la societat catalana de les dues primeres dècades del segle. Proclamà la doctrina del seu ideari, basat en la perfecció de la forma i contrari a la paraula viva maragalliana, en el pròleg de La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost. Ell mateix fou qui dibuixà en La Ben Plantada (1911) un ideal femení acomodat a la doctrina que propugnava.

La poesia noucentista, representada sobretot per Josep Carner i Guerau de Liost, es caracteritza pel seu contacte mesurat i artitzat, que s’oposa als excessos sentimentals de maragallians i decadentistes.

Aquesta tasca cultural fou complementada per la labor ordenadora de Pompeu Fabra en matèria lingüística dins l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Filològica del qual fou nomenat president, per l’acceptació general de les Normes Ortogràfiques i per la formació del clima d’investigació i estudi que l’Institut suposà.

Alguns escriptors s’oposaren a la fredor i a l’intel·lectualisme d’aquestes noves concepcions estètiques i ideològiques i, d’altra banda, reaccionaren contra el civilisme predicat per d’Ors. El coneixement profund de les lletres clàssiques i renaixentistes, que foren preses com a model, fou també motiu perquè sorgís un grup d’oposició que al mateix temps intentà de contrarestar l’acció noucentista. Foren exponents d’aquest grup Ramon Miquel i Planas (amb les edicions dels clàssics catalans) i les traduccions renaixentistes de Josep Pin i Soler.

La vigència de l’ideari noucentista es va mantenir fins al tercer decenni del segle XX i, finalment, desaparegué amb la deserció d’Eugeni d’Ors, l’abandó del país per part de Pijoan, la marxa de Carner amb motiu de la incorporació d’aquest poeta a la carrera diplomàtica i, finalment, la reacció propugnada pels joves escriptors d’avantguarda i la prosa realista de Josep Pla que s’inicià amb Cases vistes (1925).

ART.- Les característiques de la plàstica noucentista a Catalunya foren el monumentalisme clàssic, el realisme idealitzat, l’expressió serena, el localisme costumista i l’al·legorisme didàctic. Tots aquests elements corresponien a l’aspecte formal de la Catalunya ideal que la burgesia catalana s’havia imposat com a tasca. El noucentisme rebé el nom, també, en relació amb les arts plàstiques, de mediterranisme, adoptant o generalitzant el concepte amb que l’escultor rossellonès Arístides Maillol designà una de les seves escultures (Mediterrània, 1901). Inicialment, fou una reacció contra el medievalisme i contra el modernisme de la fi del segle XIX considerats com a manifestacions romàntiques i subjectives impròpies d’una cultura que es presentava ella mateixa com a generadora d’unes noves formes de vida.

En el terreny arquitectònic, després d’un primer moment en que predominà un sintetisme despullat, d’arrel popular (Grup Escolar, de Josep Goday), adoptà les formes italianitzants del Renaixement i evolucionà cap a grandiositat i solidesa aparent del romanisme del segle XVI. Les obres més típiques de cadascuna d’aquestes dues posicions són l’actual Museu Arqueològic, de Pelagi Martínez i R. Duran i Reynals, i el Palau Nacional de Montjuïc de Pere Domènech. Tot de cases particulars de l’Eixample barceloní i de vil·les dels afores agregats a la ciutat presenten aquest aspecte sumptuós i monumental (Cinema Coliseum, de Francesc de P. Nebot). Altres arquitectes noucentistes són Adolf Florensa (casa Francesc Cambó), Antoni Puig i Gairalt (casa Guerra, a Sarrià), etc. La culminació de l’arquitectura noucentista està representada per les diferents obres que es construïren amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.

En escultura, les essències classicistes del moviment es manifestaren a través de la puresa formal, l’harmonia i les línies serenes i reposades de les obres de Josep Clarà, la figura més destacada, així com Enric Casanovas, Apel·les Fenosa, Esteve Monegal, Joan Rebull o el primer Gargallo.

En pintura fou característic el mediterranisme de J. Torres-García i Francesc Galí, expressió d’un art idealitzant i de línia clara, que practicaren també J. Obiols i, abans, Joaquim Sunyer.

Destacà alhora un art caricaturesc que comprenia des d’un dibuix sense arestes (Francesc Domingo) fins a la pinzellada sintètica i deseixida, pròpia sobretot de Xavier Nogués. Moltes decoracions realitzades en cases particulars o en llocs públics (edifici de Correus, Palau de Justícia, Palau Nacional) donen testimoni de la pintura d’aquest moment.

Dins el camp de la ceràmica, cal esmentar el nom de Josep Aragay, autor de les rajoles de la font de la plaça de Santa Anna.

El noucentisme fou de mica en mica bandejat per la recerca cosmopolita i internacionalista, que desenvoluparen arquitectes com J.M. Sert i Sixt Illescas, escultors com el mateix Pau Gargallo i Manolo Hugué, i pintors com Joan Miró i Rafael Barradas.

Nou Esclat

(Barcelona, 1919 – 1921)

Cor d’homes, dones i nois, sorgit de la Schola Orpheonica. El dirigí Joan Llongueres.

Inspirat per Ventura Gassol, donà mostres d’abrandament patriòtic, corresponent a aquelles circumstàncies.

Lluís Bertran i Pijoan en fou president.