Arxiu de la categoria: Biografies

Aragó -llinatge reial-

Deixa un comentari

(Catalunya-Aragó, segle XIII – 1714)

Nom aplicat als fills o a d’altres descendents dels reis de Catalunya-Aragó, tant els de la casa de Barcelona com els Trastàmara. A llur època, els sobirans no utilitzaven mai cognoms, almenys en un principi, ni tampoc llurs fills; aquests eren coneguts pel nom sol o pel nom seguit del títol d’infant d’Aragó o d’un altre títol atorgat pel rei com, per exemple, el de comte d’Urgell o el de comte de Prades.

Del tronc principal dels reis de Catalunya-Aragó en sortiren diverses línies, actualment totes extingides, que dugueren el cognom d’Aragó: la de Sicília, formada pel rei Frederic II de Sicília, fill de Pere II el Gran; la de Sogorb, per l’infant Enric d’Aragó, senyor de Sogorb, fill de Ferran I d’Antequera; la de Nàpols, pel rei Ferran I de Nàpols, fill d’Alfons IV el Magnànim; la de Montalto, per Ferran, duc de Montalto, fill del rei Ferran I de Nàpols; la de Vilafermosa, per Alfons VI de Ribagorça, duc de Vilafermosa, fill de Joan II el Sense Fe, o la d’Argavieso-Ballobar, per Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, fill de Ferran II el Catòlic.

Aracil i Boned, Lluís Vicent

Deixa un comentari

(València, 1941 – )

Sociolingüista. Introductor dels estudis de sociolingüística als Països Catalans i a l’estat espanyol. Estudià dret a la Universitat de València, on es mogué en el cercle de Joan Fuster. Obtingué el premi “Gaietà Huguet” als Jocs Florals de València (1962) amb l’assaig Canemàs. Col·laborà en la “Revista de estudios políticos”, al diari “Madrid” i a d’altres publicacions.

Becat per l’American Council of Learned Societies (1970-73) treballà amb Joshua Fishamn a la universitat de Yeshira (Nova York) i amb Charles Ferguson a la de Standford. Membre del Comitè de Recerca Sociolingüística de l’Associació Sociològica Internacional (1970), n’ha estat vice-president (1974-78) i president (1978-1982).

El 1973 fundà el Grup Català de Sociolingüística i el mateix any introduí una sessió de sociolingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto. Convocà el Seminari Internacional de Sociolingüística a Perpinyà (1977), l’International Seminar of Language and Society a Bangor (Gal·les 1979), el Congres of Lingüistic Problems of European Uonty a Meran (Tirol, 1980) i el I Encontre Universitari de Sociolingüística a Lleida (1981). Del 1976 fins al 1987 fou professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.

Partint d’una crítica de la noció imprecisa de bilingüisme, ha encetat una teoria sociolingüística general i ha explorat la història sociolingüística europea.

Part de la seva obra ha estat compilada a Papers de sociolingüística (1982). El 1983 publicà Dir la realitat i el 1998 La mort humana.

Arabí i Pons, Pere Josep

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1783 – 1860)

Metge. Es distingí en la lluita contra l’epidèmia del 1821 a Palma de Mallorca, i sobre la qual calamitat escriví un treball mèdic.

Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia i de la Junta Provincial de Sanitat.

Apià, Guillem d’

Deixa un comentari

(Rosselló, segle XII)

Senyor del castell de Salses, als límits septentrional del Rosselló.

Mort el comte Girard II de Rosselló sense successió, pel juliol de 1172, el comtat passà a la jurisdicció directa del rei Alfons I el Cast. El 25 del mateix mes, Guillem d’Apià retia vassallatge al monarca per la seva fortalesa de Salses.

Aparicio i Inglada, Josep

1 Resposta

(Alacant, 14 desembre 1770 – Madrid, 10 maig 1838)

Pintor. Influït per David. Va ésser pintor de cambra de Ferran VII de Borbó (1815) i director de l’Academia de San Fernando.

Autor de l’obra El hambre en Madrid (1818), fou un dels pintors més representatius de la pintura neoclàssica espanyola.

Aparici i Soriano, Frederic

Deixa un comentari

(València, 4 febrer 1832 – Madrid, 30 novembre 1917)

Arquitecte. Féu els estudis a Madrid, on posteriorment ocupà diversos càrrecs oficials i docents, com professor de l’Escola Superior d’Arquitectura.

Projectà en estil neoromànic la col·legiata de Covadonga (Astúries).

Aparici i Solanich, Antoni

Deixa un comentari

(València, vers 1855 – després 1916)

Pintor. Dedicat gairebé exclusivament a la pintura de flors, arribà a ésser un dels principals representants del gènere a València.

Participà a les exposicions de belles arts de Madrid dels anys 1884, 1887, 1890 i 1897 i a la de Barcelona del 1888.

És representat al Museu de Belles Arts de València.

Aparici i Pascual, Juli

Deixa un comentari

(Russafa, València, 1 novembre 1865 – València, 30 maig 1897)

Torero. Havia treballat d’obrer en una empresa anomenada La Fabril, i per això fou conegut pel sobrenom de Fabrilo. Prengué l’alternativa a València el 1888, i la confirmà a Madrid l’any següent.

Practicà una lidia audaç i vistosa, tot i que no era home de grans condicions físiques, i aconseguí una notable popularitat, sobretot al País Valencià. Morí a conseqüència d’una cornada, quan un públic accidentalment hostil li exigia d’executar una suerte difícil.

Un germà seu, Francesc, morí també a la plaça de València, el 1899.

Aparici i Guijarro, Antoni

5 Respostes

(València, 29 març 1815 – Madrid, 5 novembre 1872)

Advocat, escriptor i polític carlí. Féu la carrera de Dret a València i l’exercí en aquesta mateixa ciutat i a Madrid. Fundà diverses revistes catòliques i tradicionalistes. Fou diputat des del 1858 fins que emigrà, el 1868, i, en tornar, fou també senador.

Al Parlament i a la premsa es féu famós per les seves campanyes contra el liberalisme, les lleis desamortitzadores i el centralisme, i a favor del poder temporal del papa. Ingressà al partit carlí el 1868.

Durant el seu exili cerca de reconciliar Carles de Borbó amb Isabel II de Borbó (1869) i assistí a la conferència carlina de Suïssa (1870). Fou un gran propagador del carlisme i sortí d’ell la iniciativa de fundar el directori central d’aquell partit.

Entre els seus escrits polítics destaquen Las doctrinas católicas y monárquicas en el Congreso (1861), El Rey de España (1869) i La cuestión dinástica (1869).

Aparici i Gilart, Isidor

1 Resposta

(Benifaraig, València, febrer 1633 – València, 1 gener 1711)

Jurista i eclesiàstic. Estudià arts a València, lleis a Salamanca i es doctorà a València, on després exercí d’advocat. Fou successivament assessor del tribunal de la governació de València (1660-66), fiscal de l’audiència del regne i oïdor criminal i civil, assessor de la capitania militar, i, el 1684, ascendí a regent del consell suprem d’Aragó.

Vidu, fou elegit bisbe auxiliar per l’arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí, i visitador general de la diòcesi. Fou consagrat el 1692. El 1707 intentà d’assuaujar les conseqüències de l’entrada de les tropes de Felip V de Borbó, victorioses d’Almansa, a València.

Escriví uns elogis al lloctinent de València Vespasiano Gonzaga i a l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí.