(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Jurista. Assolí un bon prestigi.
Alguns dels representants del Parlament català tractaren que fos nomenat compromissari a Casp (1412), substituint Bonifaci Ferrer. L’intent no reeixí.
(Banyuls de la Marenda, Rosselló, 6 setembre 1872 – Vernet, Conflent, 21 agost 1944)
Botànic i mestre. President de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals, féu importants estudis sobre la flora de la Catalunya Nord.
Entre altres treballs publicà Les zones de vegetació al Canigó (1926), Observations sur la flore des Pyrénees Orientales (1932) i dos reculls de noms populars de plantes catalanes.
(València, 10 abril 1862 – 20 desembre 1937)
Jesuïta. Fou rector (1902-07) del Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià (Barcelona), prefecte de la Congregació Mariana de Barcelona (1907-08) i, des del 1908, de la de València.
Fundà (1912) i dirigí el Centre Escolar i Mercantil de València; entre el 1910 i el 1913 donà nombroses conferències de tema religiós que el prestigiaren entre la burgesia.
Fundà la Legió Catòlica Espanyola, que tingué 3.500 afiliats en 47 poblacions del País Valencià.
Des del 1916 publicà la revista “Oro de Ley”.
Veure> Lluís II de Borbó-Condé (noble i militar francès, 1621-86).
(València, 13 març 1641 – 14 maig 1711)
Dibuixant, gravador i pintor. Era deixeble d’Esteve Marc. Féu un viatge d’estudis a Madrid. De tornada a València, obrí una acadèmia nocturna de dibuix, que contribuí notablement a la formació dels artistes valencians de la seva època.
És autor d’unes teles que prenen temes de la Vida de sant Benet, les quals es troben al monestir de la Valldigna. Fou molt estimat sobretot pels seus dibuixos, la majoria dels quals féu al carbó.
Manuel Antoni Conchillos, fill i deixeble seu, fou també pintor.
(Pego, Marina Alta, segle XVII – Manila, Filipines, 1701)
Frare franciscà. Fou arxiu missioner a les Filipines i a la Xina.
Excel·lí com a teòleg i escriví obres notables.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 16 juny 1746 – València, 12 abril 1820)
Escriptor. Nebot, probablement, de Gregori Maians i Siscar. Jesuïta, estudià a Tarragona (1760-63), Girona (1763-66) i València (1766-67).
En produir-se l’expulsió dels jesuïtes (1767) es traslladà a Còrsega, d’on passà a Ferrara (1773) i a Gènova (1798). En ésser restaurat l’orde (1814), tornà a València, on fou nomenat (1816) rector del col·legi de Sant Pau.
Traduí del castellà a l’italià Discorso sopra il fomento dell’industria popolare, del comte de Campomanes (Venècia, 1787), Descrizione adeporica della Spagna (Parma, 1793-97), traducció i adaptació del Viaje de España (1792-94) d’Antoni Ponç, i Elogi storici del cardinale don Francisco Ximénez de Cisneros e del comte di Campomanes (Gènova, 1805).
Fou membre, entre altres, de l’Accademia Fiorentina i l’Accademia dei Georgofili.
(Illes Balears, segle XVII)
Nom que la tradició popular mallorquina ha donat al segon comte de Formiguera, Ramon de Safortesa i de Pacs-Fuster, senyor feudal de Santa Margalida, poble amb el qual sostingué dures lluites, com també amb d’altres indrets.
Els seus vassalls, ressentits, li aplicaren la llegenda i la cançó del Comte Arnau, i arribaren fins i tot a substituir “mon comte Arnau” per “mon comte Mal”.
Josep M. Quadrado (Las bodas del Conde Malo, 1843), Ramon Picó i Campamar (De pressa, 1884), Guillem Colom (El Comte Mal, 1950) i d’altres, l’han convertit en personatge literari.
(Perpinyà, 1632 – 1653)
Poetessa. Als dotze anys, quan era alumna del convent de Sant Salvador, compongué en llengua catalana unes Lires d’inspiració religiosa.
Veure> Isabel Comte i de Sagarriga (poetessa de la Catalunya Nord, 1632-53).
