(Palma de Mallorca, 1742 – Marratxí, Mallorca, 1811)
Advocat. Es doctorà en dret a la Estudi General Lul·lià (1771). Autor dels estatuts del col·legi d’advocats de Palma de Mallorca (1779) i membre fundador de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (1778), que li degué, en bona part, l’esperit renovador.
Escriví diverses memòries sobre temes econòmics, algunes de les quals foren publicades per la societat.
També fou membre (1808) de la Junta Suprema de Govern de Mallorca.
(Perpinyà, 16 octubre 1862 – París, França, 7 febrer 1944)
Escriptor i periodista. Col·laborador de “La Dépéche” de Tolosa (Llenguadoc).
Ha publicat moltes novel·les, entre les quals George Sauvageon, on evoca els seus records de jovenesa al Rosselló, llibres de viatges i un estudi sobre el pintor Ribera.
(Salses, Rosselló, 31 març 1920 – París, França, 25 desembre 2013)
Escriptor i polític. Es llicencià en lletres clàssiques. Secretari del Partit Socialista dels Pirineus Orientals (1946), alcalde de Salses (d’ençà del 1947), president de la Unió dels Meres dels Pirineus Orientals (1947), diverses vegades diputat a corts.
Acostat al partit UDR, ha estat nomenat (1972) president-director general de l’ORTF.
Ha publicat novel·les: Les promenades de M. Tripoire (1955), La vigne sous le rempart (1957), i assaigs: La légende de Pablo Casals, Yalta ou le partage du monde (1964).
(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Dama. Era única filla de Jaume Pere, fill natural de Pere II el Gran, i de la dama Sança Ferrandis Dias. El 1287 fou lliurada per un temps com a garantia de la concòrdia entre la Unió Aragonesa i el rei Alfons II el Franc.
El 1299 fou compromesa amb el noble aragonès Artal de Luna, fill de Llop Ferrenc. Passaren així als Luna les possessions de l’efímera baronia de Sogorb, propietat del pare de Constança, així com les viles de Paterna i la Pobla de Farnals.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Nàpols ?, Itàlia, segle XIV)
Dama. Era la filla petita de Joan de Sicília i de Caríntia, duc d’Atenes i de Randazzo, i de Cesarina Llança, i neta de Frederic III de Sicília.
Visqué a la cort de Nàpols amb la seva mare i la seva germana, Elionor, sota la protecció de la reina Joana I de Nàpols, tia seva.
Devers el 1367 es veié complicada als incidentals projectes matrimonials que afectaven principalment la seva germana, la qual cosa li costà un breu empresonament per ordre de la reina.
Sembla que morí soltera.
(Sicília, Itàlia, 1303 – Xipre, 19 juny 1344)
Reina de Xipre i d’Armènia. Filla de Frederic II de Sicília i d’Elionor d’Anjou.
Es casà (1318) amb Enric II de Xipre i fou coronada reina de Xipre a Nicòsia, i de Jerusalem a Famagusta.
Vídua (1324), es casà novament (1331) amb Lleó V, rei d’Armènia.
(València, 4 abril 1300 – Garcimuñoz, Castella, 19 octubre 1327)
Filla de Jaume II el Just i de Blanca d’Anjou. El 1303, el famós adelantado castellà Juan Manuel, nebot d’Alfons X el Savi i vidu de l’infanta Isabel de Mallorca, demanà a Jaume II la mà de Constança.
El compromís de noces fou signat a Xàtiva, el 1306, a Guadalaviar, es signaren els capítols definitius, i per l’agost de 1307 se celebrà la boda per poders a Perpinyà. Després es traslladà a València i d’allí a Villena, a càrrec del marit fins arribar a la pubertat. El 3 d’abril de 1311 fou celebrat el matrimoni.
Constança patí durant anys de tuberculosi. Les seves lletres al seu pare palesen que la malaltia li augmentava un profund enyorament.
(Catalunya, segle XI – 1049)
Primera muller del comte Artau I Miró de Pallars Sobirà.
(Palma de Mallorca, 1799 – 1866)
Historiador. Fou un dels fundadors de la Diputació Arqueològica de les Illes Balears.
Compilà una miscel·lània d’història i d’arqueologia de Mallorca, i redactà uns interessants Apuntes cronológicos, que van del 1808 al 1865, publicats el 1945.
El 1854 fou creat marquès de la Fontsanta de Palma.
(Llucena, Alcalatén, 1518 – València, 1573/74)
Humanista. Fill d’una família de mercaders, estudià lleis i cànons, teologia, llengües, matemàtiques i altres disciplines, sempre a València. Rebé ordes menors i un benefici a la catedral.
D’esperit lliure, atacà l’estil retòric de la predicació, la superficialitat d’algunes pràctiques religioses, i no s’estigué d’acusar de sàtrapes els inquisidors.
Amic de Pere Joan Nunyes i de Gaspar de Centelles, sostingué amb aquest darrer una correspondència, entre el 1554 i el 1562, en castellà (amb expressions col·loquials en català i llatí), informant-lo de les novetats bibliogràfiques de París i Basilea i de les incidències de la pietat valenciana.
A més, li proporcionà llibres, que feia dur de Lió, primordialment d’exegesi bíblics -Erasme, Robert Estienne, Isidoro Clario, Johannes Gropper-, però també de Pausànies, de Climent d’Alexandria o, curiosament, el Pantagruel de Rabelais.
El 1559, en fer-se públic l’Índex, tenia a punt de publicar la seva versió catalana del Llibre de Job.
En ésser arrestat Gaspar de Centelles per la inquisició (1563), li fou trobada la correspondència, i Conques fou igualment empresonat. Testificaren a favor d’ell, però, catedràtics com Jaume Ferrús o Llorenç Palmireno, l’arquebisbe cristopolità Joan Segrià i el governador de València Lluís Ferrer; la sentència es reduí a abjuració publicà i reclusió al convent de Socors durant dos anys.
