(Ameneiro, Galícia, 21 abril 1907 – Madrid, 8 desembre 1994)
Militar i polític comunista. Durant la guerra civil preparà una gran part de l’ofensiva de la batalla de l’Ebre i dirigí la retirada de l’exèrcit republicà fins a la frontera francesa.
(València, 1537 – 1605)
Cantor i compositor. Professà el 1558 al convent de Sant Domènec de València, i compongué càntics religiosos d’una notable qualitat.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, vers 1281)
Noble. Primer membre del llinatge dels Roís de Liori. Juntament amb el seu fill, reberen del rei Jaume I el Conqueridor béns a Sot de Xera.
Fou el pare de Rodrigo de Liori (Aragó, segle XIII – País Valencià, vers 1292) Noble. Fou el pare de Gil (I) Roís de Liori.
Genís Linares (País Valencià, segle XVI) Fuster artístic. És autor d’una de les més extraordinàries obres de l’especialitat que es troben al país: l’enteixinat de l’Estudi Major, avui sala de togues de l’antic palau de la Generalitat de València. La realització és del 1534. Era el pare de:
Pere Linares (País Valencià, segle XVI) Fuster artístic. El 1543 fou nomenat fuster vitalici de la Generalitat de València. Féu al palau de la institució obres ben notables, com les tribunes i part de la coberta de la Sala de Corts. Fou el pare de:
Francesc Vicent Linares (País Valencià, segle XVI) Fuster artístic. Des del 1558 tingué a València el càrrec de fuster entallador de la ciutat.
(Gandia, Safor, 1632 – Albacete, Castella, 1686)
Arquitecte. Ingressà com a llec a l’orde franciscà.
Escriví una obra sobre el convent franciscà d’Albacete.
(el Grau de València, Horta, 1 novembre 1769 – Madrid, 15 maig 1844)
Eclesiàstic. Catedràtic de la Universitat de València i paborde de la catedral.
Fou cridat a la Comissaria General de la Creuada i, més tard (1844), fou fet bisbe de Terol, però no en va arribar a prendre possessió.
Féu una deixa testamentària que permeté la iniciació dels treballs de conducció d’aigua potable a València, la conducció de la qual fou inaugurada el 1850.
(València, 11 abril 1832 – Madrid, 13 novembre 1897)
Autor teatral. Les seves obres representen una aportació per a la creació del teatre valencià modern.
De tota la seva producció sobresurten: De femater a lacayo (1858), Les eleccions d’un poblet (1859), Amor entre flors i freses, En les festes del carrer (1861), La mona de Pasqua (1862), La flor en camí del Grau (1862), Aiguar-se la festa (1864) i El Mesies en Patraix (1872).
Publicà el periòdic satíric “El Saltamartí”.
L’èxit més gran fou l’obtingut amb La almoneda del diablo (1862), fet que el decidí a marxar a Madrid i a escriure en castellà.
(Xàtiva ?, Costera, segle V – Constantinoble, Turquia, segle VI)
Sant. Hom creu nat a Xàtiva. Era famós per la seva saviesa. Fou bisbe de Cartagena.
Es traslladà a Constantinoble, on gaudí de l’estima de l’emperador Maurici. Morí en aquella ciutat, possiblement emmetzinat per uns enemics.
(Argenton-sur-Creuse, França, 1924 – París, França, 1993)
Pintor. La seva família s’establí al Rosselló el 1938. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Perpinyà (1940-42).
S’estigué al Marroc, on, des del 1944, es dedicà a la pintura. Retornà a Perpinyà, on conegué Dufy, i el 1949 s’instal·là a París.
S’adscriu a la pintura figurativa i s’interessà especialment per la llum. L’ha inspirat molt el Rosselló.
(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Batlle general del regne de València, en temps de Jaume II el Just.
Arran de la sorollosa supressió de l’orde del Temple, comandà les forces reials que assetjaren Peníscola, principal reducte dels templers, que ell obligà a retre’s el 12 de desembre de 1307.
