(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 5 maig 1627 – Madrid, 14 abril 1679)

Matemàtic i astrònom jesuïta. Mestre en arts a la Universitat de València, interessat des de jove per les matemàtiques, no acceptà una càtedra a la universitat per professar a la Companyia de Jesús. Residí en diverses ciutats, fou professor al col·legi de l’orde a Mallorca, on estigué en contacte amb l’historiador i matemàtic Vicenç Mut.

Ensenyà després a Barcelona, i el 1660 passà al col·legi de Sant Pau de València, on es dedicà a l’estudi i l’ensenyament de matemàtiques i a l’observació astronòmica. El 1670 fou nomenat titular de la càtedra de matemàtiques del col·legi de Sant Isidre de Madrid, on restà els darrers anys de la seva vida. Fou assessor tècnic i científic en diverses obres hidràuliques, explotació de mines, etc, i preceptor de matemàtiques del rei Carles II.

Les seves obres matemàtiques tenen totes una finalitat didàctica, des del compendi elemental d’Aritmética universal (1669), a la Geometría especulativa y práctica (1671), la Trigonometría española (1672; en versió llatina el 1673), escrita ja el 1663 i que inclou les primeres taules logarítmiques publicades a la Península, i la seva obra més nova, Geometria magna in minimus (1674), on inclogué teoremes geomètrics distints als d’Euclides.

Més valuosa fou la seva labor astronòmica: la seva Esfera en común celeste y terráquea (1674), que inclou la primera exposició sistemàtica de geofísica, fonamenta ja les hipòtesis en dades d’observació astronòmica i sembla decantar-se per la teoria copernicana aleshores condemnada per l’Església. De caràcter tècnic és Fábrica y uso de varios instrumentos matemáticos (1675), el tractat d’arquitectura militar on descriu aparells inventats per ell.

És considerat una de les figures més innovadores del moviment pre il·lustrat.