(Gandia ?, Safor, 28 setembre 1435 – València, 6 octubre 1497)

Escriptor. S’intitulava cavaller i mestre en teologia. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella i d’Aldonça, la seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell.

Entre el 1455 i el 1461 ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana, el qual ostentava aleshores el títol de duc de Gandia. Entre la darreria del 1468 i el començ del 1471 obtingué el grau de mestre en teologia.

Heretà dels seus pares una fortuna que li permeté de dur una vida benestant i de lliurar-se al conreu de la literatura. Tingué amors amb una dama dita Isabel Martínez de Vera, a la qual passà la seva herència i de la qual tingué un fill, dit també Joan Roís de Corella, que fou cavaller de Sant Jaume de l’Espasa, i una filla dita Estefania.

Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia (potser per tal d’esquivar la inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel·lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat pel que fa al tracte de l’assumpte i recorre a llegendes i tradicions dels apòcrifs.

Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el Príncep de Viana (el qual li respon en castellà), i la seva presència, com a relator, en les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea.

Però el cim del seu art en prosa és una obra brevíssima intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt d’una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real.

La seva prosa és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància i el bon gust presideixen les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una encertada harmonia.

És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat. El seu ofici es palesa a la famosa Oració a la Mare de Déu, la fredor de la qual és compensada per la intel·lectualitat de les imatges, el nobilíssim to declamatori i per versos que són vertaders encerts (“Mirra portam de nostra vid’ amarga”). L’expressió condensada i solemne dels múltiples epitafis que escriví és d’una bellesa autènticament marmòria.

Els seus versos estramps, o sia sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest poeta. És molt elegant, delicada i fins i tot sensible la seva balada de la garsa i de la merla, una de les més preuades joies de la lírica catalana.

En un ambient literari com el valencià de la segona meitat del segle XV, on abunda la poesia intranscendent, molt de cara a terra i amb sorneguera procacitat, la seva obra, artísticament aristocràtica i volgudament culta, dóna un especial to de dignitat i d’intel·ligència.