Arxiu d'etiquetes: 1433

Vilaragut i Carròs, Carrossa de

4 Respostes

(País Valencià, 1356 – València, 1433)

Filla de Joan de Vilaragut i de Romaní, senyor d’Albaida, i d’Isabel Carròs i Ximenes de Borriol, pel cognom de la qual fou coneguda. Hom suposa que es deia Isabel, Anna o Margarida. Molt jove, es casà amb Juan Ximénez de Urrea, senyor d’Alcalatén, del qual tingué una filla; però una malaltia mental d’ell i la intervenció de la sogra, María de Atrosillo, provocaren la separació del matrimoni.

Carrossa entrà al servei de Violant de Bar vers el 1380, i tingué una gran influència a la cort dels ducs de Girona. La seva intervenció en afers d’estat i de govern causà malestar entre els nobles, que, a la cort de Montsó (1389), l’acusaren d’adulteri, potser calumniosament. Joan I el Caçador es mostrà intolerant amb ells, però una amenaçadora reunió de gent armada i una petició del Consell de Cent l’obligaren a expulsar-la de la cort.

Ella s’establí a Corbera de la Ribera, que posseïa juntament amb Albaida, després de litigar amb Berenguer de Vilaragut i de Boïl, la part del qual els reis redimiren (1387) i la hi lliuraren. Vídua, es casà amb Pere Pardo de la Casta i tingué un fill, Joan Carròs de Vilaragut, que fou senyor d’Albaida, però hagué d’adoptar el cognom de Carròs de Vilaragut.

Centelles-Riu-sec i de Cabrera, Bernat de

2 Respostes

(País Valencià, vers 1380 – Sardenya ?, Itàlia, 1433)

(dit també Ramon de Riu-sec)  Baró de Nules, d’Oliva i de Rebollet. Fill de Gilabert de Centelles i de Riu-sec. De molt jove passà a Sicília al servei de Martí I el Jove, del qual fou camarlenc. Posseí a l’illa el feu de Naso i, després, la castellania de Capo d’Orlando (1409). El 1408 acompanyà el rei en la seva expedició a Sardenya amb tropes a despeses seves.

Fou un dels signants del testament del rei, que li destinà un llegat (1409). Retornà després a València, on, en morir el seu pare (1410), capitanejà el bàndol dels Centelles en els moments decisius de l’interregne.

Partidari de Ferran I d’Antequera, aquest li envià tropes castellanes per fer cara als Vilaragut i al governador de València, Arnau Guillem de Bellera, partidaris de Jaume II d’Urgell, que foren derrotats a Morvedre, batalla que decidí de fet el triomf de la candidatura de Ferran d’Antequera. Fou conseller i mariscal del nou rei en el setge de Balaguer, al cap de les tropes valencianes, i fou premiat per aquest amb diverses donacions i amb 36.000 florins (1412).

El 1415 acompanyà l’infant Joan a Sicília, on el rei Ferran I li concedí nombroses rendes. Retornat a terres catalanes, acompanyà posteriorment el rei Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia com a capità d’una galera i, després, com a capità general de les tropes.

Virrei de Sardenya (1421-33), obtingué els feus d’Osilo, Monteagudo, Anglona i Metzalogo, i, a més, la baronia de Goceà (1421). Acompanyà el rei en les seves empreses i residí a Sardenya i també als seus dominis del País Valencià.

Ixart, Gonçal d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Tarragona, 1433)

Prelat. El 1431 fou promogut a l’arquebisbat de Tarragona, on era successor de Dalmau de Mur.

Fou succeït per l’aragonès Domènec Ram.

Borrassà, Francesc (I)

2 Respostes

(Girona, segle XIV – segle XV)

Pintor. Fill de Guillem (I) i germà de Lluís i de Guillem (II). Documentat entre el 1399 i el 1417.

Entre els seus fills hi hagué quatre pintors:

  • Francesc (II) Borrassà  (Girona, segle XV – abans 1433)  Pintor. Heretà el taller del seu pare, per haver mort abans que aquest el germà gran. La seva activitat fou, segons sembla, bastant intensa.
  • Honorat Borrassà  (Girona, 1425 – 1453)  Pintor. Treballà al taller familiar, heretat pel seu pare. Han estat documentats alguns dels seus treballs.
  • Jaume Borrassà  (Girona, 1425 – segle XV)  Pintor.
  • Pere Borrassà  (Girona, segle XV – 1453)  Pintor.

Cervelló i de Queralt, Berenguer Arnau (II) de

7 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1433)

Baró de la Llacuna. Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i d’Elisenda de Queralt.

Es casà successivament amb Teresa de Boixadors (1387), amb Beatriu de Rajadell (1419) i amb Joana de Vilanova.

Exercí diversos càrrecs palatins ja a la cort de l’infant Martí. Participà en l’expedició organitzada per l’infant Martí en ajut de Castella en la guerra contra Portugal (1381), en la defensa de Catalunya contra la invasió dels Armanyac (1389-90) i en l’expedició a Sicília del 1392.

Entre 1392 i 1393 actuà com a ambaixador entre l’infant Martí i el seu germà, el rei Joan I el Caçador, i retornat a l’illa, caigué presoner d’Antoni de Ventimiglia el 1394. Tornà a Catalunya (1397) en companyia de Martí I l’Humà, esdevingut rei, del qual fou conseller.

De temperament bel·licós, intervingué en combats cavallerescs, i es desafià amb Pere de Montagut. Prengué part en les lluites de bandositat valencianes, al costat dels Soler.

El rei Martí li concedí el càrrec de castellà i procurador general de la Vall d’Aran (1404), i posteriorment (1409) prengué part en l’expedició a Sardenya.

Durant l’interregne, i per oposició a Jaume II d’Urgell, ajudà Ferran I d’Antequera, amb el qual col·laborà quan fou rei.

Cabrera, Constança de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1433)

Filla de Bernat III de Cabrera i de Margarida de Foix. Fou abadessa del monestir de monges cistercenques de Valldonzella, a Barcelona, des del 1403 fins a la seva mort.

Entre 1422 i 1428 hi acollí la seva neboda Margarida de Prades, vídua en primeres núpcies del rei Martí I l’Humà i en segones de Joan de Vilaragut.

Bertran, Andreu

Deixa un comentari

(València, segle XIV – Barcelona, 15 juliol 1433)

Bisbe de Barcelona (1416-20 i 1431-33) i de Girona (1420-31). D’origen jueu, convertit al cristianisme per Vicent Ferrer, prengué part a la disputa de Tortosa del 1414.

Almoiner i penitencier de Benet XIII, aquest el féu canonge de València. L’acompanyà a Peníscola (1416) i dirigí al resistència al decret de sostracció d’obediència a Benet XIII, publicat el 1416 per Ferran I d’Antequera.

Després de l’elecció de Martí V (1417) aconsellà a Benet XIII la renúncia i rebé el legat del nou papa; aquest el nomenà bisbe de Girona.

El 1431 fou de nou bisbe de Barcelona a la mort del bisbe Francesc Climent. Hom el considera autor d’un ofici en vers sobre la pasió de Jesús.

Jaume II d’Urgell

131 Respostes

(Balaguer, Noguera, 1380 – Xàtiva, Costera, 1 juny 1433)

“el Dissortat”  Darrer comte d’Urgell (1408-13). Era fill de Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat.

En casar-se amb Isabel d’Aragó (1405), esdevingué cunyat del rei Martí I l’Humà. Nomenat lloctinent del regne d’Aragó (1407), fou revocat tot seguit a causa de l’oposició d’una part de la noblesa aragonesa, però l’any següent (1408) fou deposat en el càrrec.

Durant l’Interregne subsegüent a la mort del rei Martí (1410), li mancà habilitat política per endegar el problema successori cap a una solució que li fos més favorable. A la sentència de Casp (juny 1412) obtingué només dos vots, el del jurista català Guillem de Vallseca i el de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Sagarriga.

Bé que de bon antuvi acceptà el resultat, molt aviat es revoltà contra Ferran I d’Antequera, amb l’ajuda de tropes estrangeres, angleses i gascones, i d’Antonio de Luna.

Es reclogué a Balaguer, on a la fi fou obligat a capitular (1413). Això representà no solament la fi de la seva causa personal, sinó també la del comtat d’Urgell. Fou empresonat a Lleida i més tard traslladat al castell d’Ureña (Valladolid), Mora de Toledo, alcàsser de Madrid, Terol i darrerament al castell de Xàtiva, on morí.

La seva captivitat s’havia perllongat durant 20 anys. Bé que durant l’interregne gaudí a Catalunya d’unes simpaties molt majoritàries de la noblesa del país, la seva rebel·lió fou minoritària i el càstig que patí és un dels més durs dels registrats en la història de Catalunya.