(Pineda de Mar, Maresme, 1905 – Barcelona, 15 setembre 1971)
Advocat. Assistí a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans.
En col·laboració amb R. Albert, publicà Parlaments a les Corts Catalanes (1928).
Més tard, promogué els apèndixs especials sobre legislació i jurisprudència del Principat -corresponents als anys de la Catalunya autònoma-, de l’Enciclopedia Jurídica Española, la qual codirigí amb el seu pare Josep Gassiot i Magret.
(Neuf Chatelle, França, 28 febrer 1814 – Alzira, Ribera Alta, 13 octubre 1887)
(o Rafael) Militar. Malgrat néixer a França per l’exili dels seus pares, fou considerat gironí. Lluità en el bàndol isabelí en la primera i la segona guerra carlina.
El 1859, durant la guerra d’Àfrica, es distingí als alts de Benzú i fou ascendit a tinent general.
Adscrit al partit moderat, fou capità general de Catalunya (1866-67) i de València (1867-68), on fou destituït per la Revolució de Setembre.
En recompensa a la seva col·laboració a la Restauració borbònica, Alfons XII de Borbó li concedí el títol de marquès de Benzú (1875).
(Barcelona, 11 octubre 1944 – )
Empresari hoteler i dirigent esportiu. Nét del fundador del grup Hoteles Unidos (HUSA), féu estudis d’hoteleria a Suïssa i d’alta direcció a IESE.
L’any 1969 es féu càrrec de la direcció de l’Hotel Oriente de Barcelona, i posteriorment, de la presidència del grup HUSA. Fou president del Consell d’Empresaris de Turisme i del Consorci de Turisme de Barcelona, secretari de l’Associació de Cadenes Hoteleres d’Espanya i cònsol honorari de les illes Seychelles.
Dins del Futbol Club Barcelona, fou vicepresident durant el mandat de Josep Lluís Núñez (1979-2000), al qual succeí després d’aconseguir el 55% dels vots emesos pels socis del club, convertint-se en el 35è president de l’entitat (2000-03).
(Manresa, Bages, 1892 – Barcelona, 12 gener 1970)
Operador i director cinematogràfic.
Fou un dels capdavanters del documental, amb Festa de sardanes al Parc Güell (1907), Els successos de Barcelona (1909), La pesca a les costes barcelonines i Biografía y muerte de Joselito (1919).
Col·laborà en altres films com a director de fotografia i dirigí sainets.
(Barcelona, 23 juny 1911 – 14 gener 1996)
Galerista. Dirigí la Sala Gaspar, juntament amb Miquel Gaspar, a partir del 1940.
El 1989, després de la mort de Miquel Gaspar i per conflictes amb els hereus, fundà la nova Galeria Joan Gaspar.
(Barcelona, 1907 – 1996 / 2013 – )
Galeria d’art. Dedicada especialment a la pintura contemporània, fou dirigida pels germans Joan, Carme i Miquel Gaspar i per Manuel Feliu.
Hi exposaren grans personalitats de la pintura moderna, entre els quals Picasso, que el 1956 ho féu per primer cop a Espanya després de la guerra civil. També acollí l’obra dels més importants artistes nacionals i estrangers.
Abans del primer tancament, els conflictes entre els hereus de Miquel Gaspar (mort 1989) i el germà d’aquest, Joan, dugueren aquest darrer a fundar una nova Galeria Joan Gaspar, que s’inaugurà el 1993.
L’any 2013 familiars dels fundadors tornaren a obrir l’establiment.
Pseudònim de l’escriptor català Josep Carner i Puig-Oriol (1884-1970), utilitzat en articles de premsa.
(Barcelona, 1874 – 1944)
Escriptor. Regentava una botiga de bastons al passatge Bacardí.
Escriví a “El Diluvio”, traduí La vida de les abelles (1929), de Maeterlinck, i publicà un recull d’articles (Política, 1930).
(Manresa, Bages, 24 novembre 1924 – 2 juliol 2018)
Eclesiàstic i escriptor. Cursà estudis al seminari de Vic i es graduà (1953) en arqueologia a Roma. Canonge de la col·legiata de la seu de Manresa (1960), arxiver i cronista de la ciutat.
És autor de diverses obres, guies i articles històrics i arqueològics de caràcter preferentment manresà, entre els quals es destaquen Manresa, panorama d’una ciutat (1970), La història de Manresa explicada als infants (1970), La Seu de Manresa. Monografía històrica i guia descriptiva (1975), etc.
El 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 15 maig 1924 – 1930)
Revista quinzenal. Iniciada sota la direcció, en una primera època, que acabà el 1927, de Joaquim Folch i Torres.
En la segona època (1928-30) es fusionà amb “La Ciutat i la Casa” i fou dirigida conjuntament per Folch i per Rafael Benet.
Important revista de divulgació, tant de l’art antic com del modern, tingué una pretensió eclèctica, malgrat que la doctrina dominant era la derivada del noucentisme.
Dades dels Països Catalans 