(Igualada, Anoia, 21 setembre 1936 – Barcelona, 23 juliol 2024)
Actriu. Es va introduir en el món de la comunicació com a model publicitària (1960), d’on va passar al cinema.
Actuà en films de l’anomenada escola de Barcelona com Fata Morgana (1965), als quals seguiren Una historia de amor (1966), La cena (1968), Las crueles (1968), El extraño caso del doctor Fausto (1969), El espíritu de la colmena (1973), La ocasión (1978), La guerra de papá (1978) i Victòria! (1981-82).
(Tarragona, 1 març 1886 – )
Entitat esportiva. Creada per a la pràctica de la gimnàstica.
El 1914 se’n va crear la secció de futbol, el primer equip de la qual, popularment conegut amb el nom de Nàstic, va jugar en la primera divisió del futbol espanyol dels anys 1947-50 i la temporada 2006-07. Després ha estat habitualment en la segona i tercera divisió.
Els jugadors vesteixen samarreta vermella i pantalons blancs.
Enllaç web: Gimnàstic de Tarragona
(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès)
(o Gemenella) Antiga quadra, a la vall de la riera de Sant Marc, dominant la qual hi ha les restes d’una fortificació anomenada el Castell Vell i una masia dita el Castell Nou.
Formà un sol terme amb la Torregassa fins al primer terç del segle XIX.
(Barcelona, 3 agost 1937 – 9 octubre 2019)
Tennista. Vinculat des d’infant al Club de Tennis Barcelona, on el seu pare, Esteve Gimeno, exercia de professor.
En el camp amateur obtingué diversos èxits, com la Copa Galea (1956 i 1957) i el campionat d’Espanya, sense oblidar les participacions en la Copa Davis (1958-60).
En el camp professional (1960-71) guanyà el campionat del món el 1966. Quan els torneigs esdevingueren open (1968), arribà a semifinals a Wimbledon (1970) i li fou adjudicat el Roland-Garros (1972).
Es va retirar el 1974 i posteriorment fou seleccionador de l’equip espanyol de Copa Davis.
(Xàtiva, Costera, 1848 – Madrid, 1920)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Obtingué, tot estudiant, algunes distincions. Rebé una menció honorífica a l’Exposició de València de 1867.
En 1878 s’instal·là a Barcelona. Hi treballà com a il·lustrador de llibres. Realitzà diversos viatges d’estudis per Espanya.
Fou nomenat conservador de l’església d’Alcalá de Henares (1906) i professor de dibuix litogràfic i gravat a l’Escola Nacional d’Arts Gràfiques el mateix any de la seva creació (1909).
(Barcelona, 1901 – 17 febrer 1955)
Poeta, dramaturg i pintor. Fou caixista d’impremta, futbolista professional i, més tard, en retirar-se de l’esport, escriptor.
Va prendre part a la premsa amb col·laboracions a “Pamflet”, “El Nostre Teatre” i “Meridià”.
Començà escrivint en castellà, però passà al teatre en català i estrenà, entre altres obres, Barraques de Montjuïc (1936), L’amor infinit, Demà comença la vida, La inútil veritat i Els desheretats, algunes de to social.
Com a poeta conreà una línia populista influïda per García Lorca. Adquirí fama durant la guerra civil amb els seus poemes, que tenien com a tema el suburbi, la guerra i l’amor.
Entre les obres publicades, cal citar els llibres poètics El moliner invisible (1935), Poemes de raval (1937), L’íntim recés (1937), Festeig (1938), Dolor de la guerra (1938), Les ales dels àngels (1948) i L’enyor perdurable (1949).
Després de la guerra trobà un nou mitjà d’expressió en el dibuix i la pintura. Féu la primera exposició el 1943.
(Tortosa, Baix Ebre, 4 febrer 1858 – Barcelona, 22 novembre 1927)
Pintor i dibuixant. Després d’una estada a Barcelona, se n’anà a Madrid, on fou deixeble del belga De Haes a l’Escola de Belles Arts.
La seva primera exposició individual, que tingué lloc a la galeria Dalmau i per iniciativa del pintor Ignasi Mallol, no se celebrà fins al 1915.
La seva obra es caracteritza pel realisme i la gran riquesa colorista i per una pinzellada àgil i lliure que l’acosten, d’una manera molt personal, a l’impressionisme.
Com a paisatgista, és autor de vistes rurals i urbanes molt notables (Racó de la Costa Brava, Un poble empordanès, Teulades de Sant Feliu).
També és autor de bones composicions amb figures, caracteritzades pels contrasts de llum (El nen del gos, Mare i fill).
(Saragossa, Aragó, 10 novembre 1869 – 30 setembre 1938)
Historiador. El 1893 ingressà al cos d’arxivers i fou destinat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on treballà fins al 1905, que fou nomenat catedràtic d’història antiga i medieval d’Espanya a Sevilla, i més tard a Saragossa.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres des del 1899 i governador civil de Girona el 1918.
Entre les seves obres d’erudició, que es caracteritzen pel seu apassionament anticatalà que fa desmerèixer sovint el mèrit de les seves obres i el valor dels seus arguments, destaquen El poder judicial en la Corona de Aragón (1901, tesi doctoral), La Corona de Aragón y Granada (1909) i diversos estudis sobre les relacions entre la corona catalano-aragonesa i els estats musulmans.
El 1930 publicà el manual La edad media en la Corona de Aragón, on considera apòcrifs el Llibre dels feits d’armes de Catalunya i La fi del comte d’Urgell.
(Villafranca de Ordicia, País Basc, segle XIX – Manacor ?, Mallorca, segle XX)
Dirigent republicà. Conegut orador del lerrouxisme a Barcelona, organitzà les damas rojas del partit radical.
En el procés pels fets de la Setmana Tràgica (1909) intentà de culpar Francesc Ferrer i Guàrdia com a principal promotor.
Desterrat a Manacor, hi creà el partit radical i fundà i dirigí el setmanari “Justicia” (1909-12).
(Benavent de Segrià, Segrià, 26 agost 1861 – Barbastre, Aragó, 9 agost 1936)
Beat. Fill d’una família gitana, viatjà molt per Catalunya, Aragó i el sud de França fins que s’instal·là a Barbastre, on, conegut amb el sobrenom d’el Pelé, dugué una vida cristiana exemplar.
Morí màrtir de la persecució religiosa del 1936.
El 1997 fou beatificat per Joan Pau II i esdevingué el primer gitano que ha pujat als altars.
Dades dels Països Catalans 