(Medina del Campo, Castella, 29 juny 1398 – Barcelona, 20 gener 1479)

“el Sense Fe” o “el Gran“  Rei de Catalunya-Aragó (1458-79) i de Navarra (1425-79). Fill de Ferran I de Catalunya-Aragó i d’Elionor d’Alburquerque. En ésser proclamat Alfons IV el Magnànim, germà seu, successor de Ferran I, Joan heretà extensos dominis a Castella, cosa que li donà una base excel·lent per a futures intervencions en la política castellana en defensa dels interessos dels infants d’Aragó.

El fet d’ésser proclamat rei de Navarra (1425), en ésser casat amb Blanca I, hereva del regne, li representà també un gran avantatge per a les seves intervencions castellanes.

Passà després a Itàlia, on col·laborà amb el seu germà en l’empresa de Nàpols; el 1435 fou fet presoner a Ponça pels genovesos i alliberat poc després. En retornar d’Itàlia (1436), fou nomenat lloctinent general d’Aragó i de València.

L’any 1447 es casà amb Joana Enríquez, dona d’una gran intel·ligència, que secundà amb eficàcia les accions del marit. El confús testament de la seva primera esposa provocà la confrontació amb el seu fill, Carles de Viana, agreujada per les rivalitats entre els bàndols dels agramontesos i dels beaumontesos, que encengué la guerra civil a Navarra. El 1457 desheretà els seus fills Carles i Blanca, d’aquest regne. Uns quants anys abans (1454), el seu germà Alfons IV l’havia nomenat lloctinent general a Catalunya.

Un cop rei de la corona catalano-aragonesa (1458), la rivalitat amb el seu fill a causa del problema de la primogenitura catalana contribuí a agreujar la difícil situació del país. El 1460 Carles fou detingut per ordre del seu pare, acusat de conspirar amb el rei de Castella.

La indignació i la pressió dels primers organismes catalans (Generalitat i Consell de Cent) obtingueren l’alliberament de Carles i la firma de la concòrdia de Vilafranca del Penedès (1461), victòria de l’esperit pactista d’un sector de l’alta societat catalana. La mort de Carles (1461) no impedí, però, que s’encengués la guerra civil catalana, que durà deu anys (1462-72).

La greu situació dels pagesos de remença, el malestar provocat per la crisi econòmica i la lluita entre el partit de la Biga, que agrupava l’oligarquia, i el de la Busca, de tendències populars, foren les causes d’una de les crisis polítiques més greus que ha sofert Catalunya.

Els catalans foragitaren la reialesa i cercaren l’ajut de reis estrangers, primer d’Enric IV de Castella (1462-63), i, després, del conestable Pere de Portugal (1464-66) i de Renat d’Anjou (1466-72). Joan II, per la seva banda, s’alià, en una primera etapa de la guerra, amb Lluís XI de França, a qui empenyorà els comtats de Rosselló i de Cerdanya. En virtut de la capitulació de Pedralbes (1472), el país fou pacificat, i Joan II, vencedor en la contesa, s’obligà a no iniciar accions de represàlia.

Els darrers anys de la seva llarga vida els passà intentant recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Bé que el 1473 conquerí Perpinyà, dos anys després (1475) els francesos recuperaren el domini al Rosselló. La situació política dels seus estats li impedí d’emprendre reformes serioses en l’ordre intern.