(Xàtiva, Costera, vers 1435 – Roma, Itàlia, 1504)
Cardenal (1503), amb el títol de Sant Esteve in Monte Celio. Protonotari apostòlic i cambrer secret d’Alexandre VI (1498).
Assistí com a testimoni al casament de Lucrècia Borja amb Giovanni Sforza (1493).
(Xàtiva, Costera, 24 desembre 1829 – València, 8 febrer 1880)
Erudit. Llibreter d’ofici, fou finalment conservador de l’Arxiu Municipal de València.
Entre les seves publicacions es destaca la monografia Picaronas i alcahuetas o La mancebia en València (Apuntes para la historia de la prostitución) (1876).
(Xàtiva ?, Costera, segle XIV – València ?, segle XV)
Frare dominicà i teòleg. Era germà d’Antoni. Gaudí de la protecció reial.
Quan Antoni anà a Barcelona el 1398, deixant així el lectorat de teologia de la seu de València, Pere el substituí en aquest càrrec, per ordre de Martí I l’Humà.
(Xàtiva, Costera, 30 novembre 1901 – Mexicali, Mèxic, 25 setembre 1950)
Metge i polític. Partidari del valencianisme, fou membre de l’Agrupació Valencianista Republicana i, després (1935), del Partit Valencianista d’Esquerra.
Durant la guerra civil (1936-39) fou conseller de Cultura del Consell Provincial de València, des d’on dugué a terme, dins les limitacions imposades per la guerra, una tasca important: animà cursets de llengua, creà els premis literaris i musicals País Valencià i, sobretot, impulsà decisivament la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (fundat el 9 febrer 1937).
El 1938 s’exilià amb la família, primer a França, i després s’instal·là a Mèxic.
(Xàtiva, Costera, 1441 – Roma, Itàlia, 4 novembre 1511)
Cardenal. De paternitat no documentada. Des del segle XVI hom l’havia suposat falsament, un bastard d’Alfons de Borja (Calixt III). Anà a Roma després de la mort de Calixt III a l’empara del vice-canceller Roderic de Borja (Alexandre VI, cosí germà del seu suposat pare). Posseí un canonicat a València.
Alexandre VI el nomenà bisbe de Teano a Campània (1495) i arquebisbe de Cosenza a Calàbria (1499); tresorer pontífici, fou creat cardenal per ell el 1500.
Hom l’ha volgut identificar amb un prelat que Il Pinturicchio retratà a les estances dels Borja del Vaticà.
(Xàtiva ?, Costera, 1429 – Civitavècchia, Laci, Itàlia, 26 setembre 1458)
Noble. Germà d’Alexandre VI. El seu oncle Calixt III el nomenà capità general de l’Església, castellà de Sant’Angelo, governador de Spoleto i d’altres ciutats, i prefecte de Roma, càrrecs de gran confiança política, militar i personal.
En trapassar Alfons IV el Magnànim, hom suposà que el papa li volia atorgar el regne de Nàpols. Però a la mort de Calixt, el mateix 1458, l’enemistat dels barons romans, sobretot dels Orsini, l’obligà a fugir cap a Òstia i Civitavècchia.
(Xàtiva, Costera, segle XVI – Bellús, Vall d’Albaida, 1 setembre 1522)
Agermanat. Un dels més destacats a l’alçament de les Germanies del 1521 contra els nobles. A la fi de l’any ajudà a rebutjar el terrible atac del virrei Diego Hurtado de Mendoza, contra Xàtiva.
Al nou combat que es produí l’any següent, lluità com a sergent i cap de la infanteria local, durant l’acció entaulada a camp obert amb les tropes del virrei. Boluda fou supervivent d’aquell combat i en sortí amb gran prestigi.
Convertit en un dels més acreditats militars de la Germania, morí a la batalla de Bellús.
(Xàtiva, Costera, 27 abril 1813 – València, 7 març 1880)
Historiador i literat romàntic. Estudià a l’Escola Pia, i hi ingressà com a religiós l’any 1827; l’amistat amb Joan Arolas l’inicià en la literatura. Abandonà el convent l’any 1837. Fou catedràtic d’història (1847) a la Universitat, i de geografia i història a l’institut de València. El 1848 fou nomenat cronista de la ciutat.
Entre els seus treballs històrics destacà la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia (1847). Fou partidari decidit de les idees liberals i molt popular a la ciutat de València. El 1854 fou nomenat corresponsal a València del diari barceloní “La Corona de Aragón”.
Nomenat membre de la junta cantonal l’any 1873, no volgué acceptar el càrrec i fugí de València. Fou jutjat per un consell de guerra, que l’absolgué.
Del sector liberal de la renaixença valenciana, escriví en castellà drames, obres de teatre i novel·les històriques, i en català algunes poesies, que signava amb el pseudònim de Lo Trobador del Túria. Fou membre del consistori dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1877.
(Xàtiva ?, Costera, després 1460 – País Valencià, segle XVI)
Poeta. És autor d’obres d’inspiració religiosa, com Estramps de la Verge de la Soledat, Lahors al nom de Jesús i unes Obres contemplatives, escrites aquestes en col·laboració amb Vicent Ferrandis per al certamen poètic de València en llaor de Jesús, celebrat en 1515.
Era un autor de versificació fàcil, dins la tradició dels tòpics a què obligava la temàtica religiosa de l’època.
(Xàtiva, Costera, 16 febrer 1818 – 28 setembre 1884)
Tipògraf i escriptor satíric. De filiació política liberal, col·laborà en diversos periòdics d’aquest caràcter, especialment a “La Federación” (1870), on signava amb el pseudònim d’El Músic Major.
Publicà opuscles de poemes humorístics (Poba Eixàtiva!, La peixca de l’aladroc, etc), sovint destinats a ésser difosos en festes populars. La seva obra més important és La creu del matrimoni (1886), narració fantàstica, en prosa i en vers, de to sarcàstic i a estones obscè, que fou objecte de condemna i de persecució per l’arquebisbe de València.
Escriví també en castellà (El vendedor de estudiantes, Mis pensamientos sobre los retratos).
Dades dels Països Catalans 