L’Estany, després de certes qüestions amb el bisbe de Barcelona resoltes el 1185, hi fundà un priorat o prepositura que ja es trobava en funcionament el 1192.
La vila de Sabadell nasqué i es desenvolupà entorn d’aquest priorat; per això s’hi traslladà el 1373 la parròquia, abans forana, de Sant Feliu d’Arraona (anomenada de Sabadell pocs anys després del trasllat).
La prepositura fou unida a la dignitat abacial de l’Estany el 1436 i s’extingí com a entitat pròpia.
És esmentat ja el segle X; la construcció de l’església és romànica. La imatge de la Mare de Déu de les Arenes és còpia de la que fou destruïda el 1936, igualment romànica.
A l’altra banda del riu, al voltant de can Barceló, s’ha anat formant un agrupament de cases de repòs.
Empresa fundada pel grup financer Pujol-Usandizaga amb la fàbrica a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). El 1950 creà conjuntament amb Hidro Nitro Española SA la Societat Etino-Química SA.
Amb la posterior entrada, el 1956, de l’empresa nord-americana Monsanto, hom posà en marxa una planta de poliestirè a Montsó (Aragó), que el 1960 fou transformada en Monsanto Ibérica SA.
El 1970 inaugurà una nova planta de matèries plàstiques a Vila-seca de Solcina (Tarragonès) i el 1974 procedí a l’absorció de Monsanto Ibérica SA.
La crisi general del sector i en concret la del soci multinacional provocaren la suspensió de pagaments (1980), que poc després fou aixecada i adquirida la participació majoritària de Monsanto pel grup bancari propietari de la resta de les accions.
El 1980 era la segona empresa de l’estat espanyol en el sector plàstics (12.000 milions de pessetes en vendes) i tenia 1.900 empleats.
Municipi del Vallès Occidental (Catalunya): 20,09 km2, 274 m alt, 7.392 hab (2017)
(pop: la Tarumba) Situat al sector occidental de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat.
L’activitat agrícola i ramadera quasi ha desaparegut, i només resten algunes petites explotacions ramaderes. L’activitat bàsica és la indústria (per irradiació de Terrassa) dedicada principalment als sectors tèxtil, a les construccions mecàniques i de material elèctric. Lloc de segones residències. Àrea comercial de Sabadell-Terrassa. Població en ascens.
El poble és prop d’una riera afluent per l’esquerra a la de Gaià, format per dos nuclis: Cavall Sobirà i Cavall Jussà.
Antic castell de la ciutat, situat prop de l’església de Sant Pere de Terrassa, al costat del torrent de Vallparadís.
Fou bastit el 1110 per Berenguer Sal·la, i els seus successors es cognomenaren Terrassa; estenia el seu domini sobre la quadra de Vallparadís, que s’estenia a llevant del torrent, i comprenia al segle XIV diversos masos. Prop del castell hi havia l’església de Sant Jaume de Vallparadís.
El 1344 Blanca de Centelles hi fundà la cartoixa de Vallparadís amb monjos procedents d’Escaladei i de Sant Pol de Mar. El primer prior fou Berenguer de Plana. Hom construí un claustre al pati del castell i una església (iniciada el 1345) entre la torre central i el mur de les parts del nord i de l’est, a més d’una sala capitular a l’est del claustre.
La nova comunitat fou dotada amb rendes i jurisdiccions a Terrassa, i aviat adquirí el castell de Pera, a Sant Llorenç Savall, i altres béns. En 1373-74 fou fortificada. El 1413 el prior Domènec Bonafè, en recerca d’una major tranquil·litat, inicià la construcció de la cartoixa de Montalegre (la comunitat es traslladà interinament a l’antic priorat de canongesses, l’actual Conreria).
L’edifici ha estat restaurat modernament (1947) i convertit en museu municipal d’art.
GEOGRAFIA FÍSICA.- Constitueix el sector occidental de la fossa tectònica del Vallès, la qual, reblerta de materials tous sedimentaris, es caracteritza pel relleu pla i pel fet d’estar encerclada per un seguit de muntanyes de la Serralada Prelitoral i Litoral, entre les quals els relleus més importants són els de Sant Llorenç del Munt. En la configuració del relleu actual ha estat decisiva l’acció erosiva dels corrents fluvials (tots ells de règim pluvial mediterrani i de cabal escàs), la major part dels quals creuen la comarca en direcció nord-oest – sud-est, a la recerca del seu col·lector, el riu Besòs; els més importants són el riu Tenes i el Ripoll; en el sector occidental la riera de Rubí aflueix al Llobregat, que forma el límit sud-occidental.
El clima té característiques mediterrànies, lleugerament modificades al sector septentrional a causa de l’altitud; les temperatures són elevades (15,1 ºC de mitjana anual a Sabadell), sense que existeixi un vertader hivern climàtic (7,5 ºC de temperatura mitjana pel gener, el mes més fred, i 23,2 ºC de mitjana pel juliol, el més càlid); la pluviositat és relativament elevada (602 mm anuals), però està sotmesa a grans variacions interanuals, i el seu règim presenta dos màxims equinoccials i la típica secada estiuenca dels països mediterranis. La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home, interessat en l’establiment de camps de conreu, i únicament subsisteix als sectors marginals, en especial al parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, on són importants els boscos d’alzines i les pinedes amb brolles i garrigues.
POBLACIÓ.- La població s’ha multiplicat per més de dotze entre el 1857 i el 1996; el màxim creixement correspon al període comprès entre el 1940 i el 1981, que es quadruplicà amb escreix. En el període comprès entre 1940-50 l’increment fou del 22%, el decenni següent del 57%, el del 1960-70 del 69%, el decenni següent d’un 32,3%; als quinze anys posteriors l’increment ha estat del 13% i ha arribat a situar-se en el tercer lloc de Catalunya per la població relativa (1.180,6 h/km2), per darrera del Barcelonès i del Baix Llobregat. En aquest considerable augment han tingut un paper cabdal les ciutats de Sabadell i Terrassa, i els municipis de Montcada i Reixac, Ripollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès. Tots ells foren centres receptors d’un important corrent immigratori fonamentalment de la resta de l’estat (en el cas dels nuclis més industrialitzats) o procedent de Barcelona (en els nuclis residencials). La dinàmica generada al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona, a partir del decenni del 1990, ha fet del Vallès Occidental un pol d’atracció demogràfica gràcies principalment a la immigració procedent de la ciutat de Barcelona. L’any 1857, dels 24 municipis que formaven la comarca, 9 no assolien els 1.000 h, i únicament dos superaven els 5.000 h; l’any 1970 formaven la comarca 23 municipis, dels quals 4 no assolien els 1.000 h, però 12 ultrapassaven àmpliament els 5.000 h, i dos d’ells els 150.000. Ja l’any 1996, només tres municipis no superaven els 1.000 h i onze tenien més de 10.000 h.
ECONOMIA.- Per sectors econòmics, l’agricultura resta marginal; s’hi conrea fonamentalment cereals i farratges (davant la importància de la ramaderia bovina). Cal destacar també la ramaderia de bestiar porcí. La indústria ocupa la major part de la població activa i és una de les concentracions industrials més importants de Catalunya. Sobresurten la indústria tèxtil, la metal·lúrgica i la de la construcció, seguides de la mecànica, la química, la derivada de la fusta, la paperera, l’alimentària i l’adobera; per tal de donar una nova empenta al sector secundari el 1989 fou inaugurat el Parc Tecnològic del Vallès, a Cerdanyola i Sant Cugat del Vallès, que n’aprofita no tan sols la proximitat a la ciutat de Barcelona, sinó també les òptimes condicions de mobilitat i accessibilitat que ofereix el corredor vallesà. Durant tot el segle XX fou especialment significativa la indústria tèxtil a les ciutats de Sabadell i Terrassa, que patiren greument la crisi que s’esdevingué a partir del decenni del 1970, a la qual succeí una diversificació industrial i una terciarització de l’economia. Terrassa fou durant la República l’única capital de la comarca.
HISTÒRIA.- Els testimonis de poblament abans del neolític són (ara per ara) incerts. A la primera època dels metalls corresponen diverses coves sepulcrals col·lectives (a Sant Llorenç del Munt, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, etc) que demostren la intensitat del poblament. El pas cap a l’edat del ferro es manifesta amb les necròpolis hallstàttiques de Can Missert, a Terrassa, i de Can Roqueta, a Sabadell, com també a diverses coves. Durant el període ibèric la comarca corresponia al poble dels laietans, probablement, i la densitat de poblament era alta, com ho demostren els poblats a les serres que tanquen la comarca, però també al pla (Rubí, etc). Alguns dels poblats ibèrics continuaren durant la romanització; se’n destacà Terrassa, que esdevingué municipi romà el 73 dC, amb el nom de Municipium Flavium Egara, únic nucli urbà que tingué aquesta categoria a tot el Vallès. El poblament rural d’època romana és molt intens i dispers, amb vil·les normalment petites, poc monumentals, indici tot plegat d’una economia agrícola de propietat mitjana o petita. Les destruccions del segle III dC afectaren molts d’aquests nuclis rurals. La comarca era travessada per la via Augusta, que passava per Arraona (Sabadell). Durant els segles I-III dC la vinya fou un conreu important, i l’exportació de vi fou destacada.
Fins a la creació dels partits judicials, el 1834, cap divisió administrativa o jurisdiccional, civil o eclesiàstica no dividí en dos el Vallès; fou, per tant, el partit judicial de Terrassa la primera demarcació que comprengué la comarca, tanmateix sense Montcada i Reixac, que era del partit dels afores de Barcelona, i, en canvi, amb Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). El 1960 se’n segregà el partit judicial de Sabadell, amb tots els municipis de la conca del Besòs, excepte Sant Llorenç Savall, que restà al de Terrassa, i en canvi incorporava Montcada i Reixac. La divisió territorial del 1936 no mantingué aquesta dualitat, i féu de Sabadell la capital d’una comarca que comprenia els partits judicials de Sabadell i Terrassa (sense Olesa), a més de la vila de Caldes. L’any 1989 el Parlament aprovà la cocapitalitat Terrassa-Sabadell i féu segregar Caldes de Montbui, que s’agregà al Vallès Oriental.
Municipi del Vallès Occidental (Catalunya): 40,70 km2, 382 m alt, 6.328 hab (2017)
Situat a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat i el Bages; accidentat per la serra de l’Obac. Gran part del territori està format per boscos on predominen els pins i les alzines.
Escassa agricultura de secà (cereals, oliveres i vinya). Aviram. Important indústria (empreses tèxtils, pedreres i de la construcció). És força important la funció de lloc de segona residència. Pertany a l’àrea comercial de Manresa. Població en ascens (nombroses urbanitzacions).
Església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu; la casa de la vila, la biblioteca i l’arxiu municipal estan ubicats al castell-palau de Vacarisses, el qual fou reformat al segle XVIII. Prop del poble s’aixeca la Torrota, torre circular documentada des del segle XI.
Al terme hi ha nombroses masies, algunes de les quals abandonades.
(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 6 juny 1968 – )
(UAB) Institució d’ensenyament superior. Fundada i establerta a la urbanització de Bellaterra del municipi de Cerdanyola del Vallès des del 1971. Símbol d’una certa liberalització en la cultura i l’ensenyament, es va constituir en una de les universitats més importants de Catalunya, especialment en matèria de recerca.
El Col·legi Universitari de Girona en va dependre entre 1969 i 1991, any en que es constituí en la Universitat de Girona.
Municipi del Vallès Occidental (Catalunya): 7,31 km2, 342 m alt, 2.054 hab (2017)
(o Ustrell) Situat a l’esquerra de la riera de Gaià, aigua amunt de la seva confluència amb la de Sant Jaume, al sud-oest de Terrassa, al límit amb el Baix Llobregat. El territori és suaument ondulat i cobert en part de bosc.
Agricultura de secà amb conreus de vinya, seguida de l’olivera, els cereals, les patates i el farratge; el regadiu es limita a cirerers i presseguers. Hi ha un celler cooperatiu i una cooperativa oleícola. La ramaderia (cria de bestiar porcí) i l’avicultura complementen l’economia tradicional. Darrerament hom ha instal·lat dins el terme algunes indústries (tèxtil, química i metal·lúrgica). Àrea comercial de Terrassa.
El poble és en una petita elevació, centrat per l’església parroquial de Santa Maria, amb campanar modernista; a ponent hi ha el barri de les Eres.
L’activitat agrícola ha patit una forta regressió al llarg del segle XX, accentuada a partir de la segona meitat de segle com a conseqüència de la intensa industrialització i urbanització. Compta amb una gran tradició tèxtil; l’especialització en la indústria llanera fou molt activa ja des del segle XII, i acusà un fort desenvolupament gràcies a la mecanització que s’esdevingué tot al llarg del segle XIX. Posteriorment l’activitat industrial tendí a diversificar-se, primer en la mateixa indústria tèxtil i posteriorment en d’altres subsectors, com ara el metal·lúrgic. A final del decenni del 1970 i principi del de 1980, la crisi generalitzada del sector tèxtil es féu notar intensament a la ciutat de Terrassa; ja començat el decenni del 1990, el sector secundari diversificà l’oferta i l’economia basculà cap al sector dels serveis.
La proximitat de la ciutat de Barcelona, la seva localització al bell mig de la Depressió Prelitoral i les òptimes comunicacions han estat factors que han contribuït al desenvolupament de la ciutat. El creixement experimentat durant el segle XX ha estat espectacular, especialment intens a partir del decenni del 1960. La ciutat, d’estructura radial, al voltant del castell de Terrassa, ha crescut concèntricament envoltant el nucli primitiu, situat a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner; el 1904 s’annexionà Sant Pere de Terrassa (l’antiga Egara), inclòs dintre la seva jurisdicció des del segle XIII. És centre d’àrea comercial, que juntament amb Sabadell ateny tot el Vallès Occidental. Hi ha algunes escoles universitàries, dependents de la Universitat Politècnica de Catalunya. Museu Tèxtil de Terrassa i Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
HISTÒRIA.- La ciutat romana, anomenada Egara, s’aixecà sobre un poblat ibèric del qual s’han trobat algunes monedes; vers l’any 128 l’emperador Antoni Pius li donà el títol de ciutat municipal; assolí una gran importància, i durant l’època visigòtica fou seu episcopal, el primer bisbe de la qual fou Irineu (450); el 614 s’hi celebrà un concili provincial. Amb la invasió sarraïna desaparegué el bisbat i la ciutat fou arrassada (713) i subsistí com a vila d’escassa importància; el nom d’Egara es perpetuà fins al segle XIII, en què adoptà el nom de Sant Pere de Terrassa i quedà inclosa dins el terme municipal de la propera vila de Terrassa, que en aquesta època ja agafà preponderància. Aquesta se sap que ja existia el 815 per unes concessions fetes per Lluís el Pietós als catalans. En la capitular de Carles el Calb del 843 o 844, aquest féu donacions als habitants del castell de Terrassa per haver contribuït al deslliurament de la rodalia (1076).
El 1233 ja consta com a vila reial. Rebé privilegis de Jaume I el Conqueridor, Pere II el Gran i altres. El 1392 fou venuda per l’infant Martí la vila i el castell de Terrassa a la ciutat de Barcelona; Ferran II el Catòlic la reincorporà a la corona el 1481. L’activitat tèxtil es remunta al segle XII, ja que des de l’any 1100 és coneguda per la indústria de draperia; el 1327 Jaume II el Just va fer donació al monestir de Santes Creus dels drets i les rendes que percebia de dues fàbriques de draps que tenia en domini al·lodial a Terrassa. La vila sofrí els estralls de la pesta el 1588, i als segles següents els de les guerres dels Segadors i de Successió; en aquesta última hi entraren les tropes de Felip V de Borbó comandades pel duc de Populi i cremaren un centenar de cases. A la guerra del Francès hi va sobresortir el cabdill Joaquim de Sagrera. Durant el segle XIX augmentà la seva importància a causa del progrés industrial; el 1833 s’hi aixecà la primera fàbrica de vapor, i el 1863 funcionaren els primers telers mecànics. Fou declarada ciutat l’any 1877.
ART.- La ciutat compta amb tres importants edificis preromànics que segueixen el pla de les primitives basíliques del segle VI: la basílica dedicada al culte, Santa Maria; el baptisteri separat del temple, Sant Miquel, i la basílica dels difunts, Sant Pere. La basílica de Santa Maria posseeix un absis ultra semicircular del final del segle VI i planta de creu llatina construïda al segle XII; l’església, situada damunt l’emplaçament d’un antic temple del segle IV-V, del qual es conserva part del mosaic i la pica baptismal, està decorada amb pintures dels segles X i XII i conté a més dos retaules, de Lluís Borrassà i de Jaume Huguet. El baptisteri de Sant Miquel, visigòtic, construït totalment al final del segle VI, té planta de creu grega, coberta per una cúpula al centre i quatre petites naus amb volta d’aresta als braços de l’edifici; té absis poligonal decorat amb pintures, pertanyents també al final del segle X. Malgrat la denominació, la seva funció no ha estat encara completament aclarida, i tant per l’existència de l’absis com per la de la cripta, l’edifici sembla tenir més un caràcter martirià que no pas de baptisteri. L’esmentada cripta és de planta en forma de trèvol i comunica amb el temple per mitjà d’una fenestella confessionis. L’església de Sant Pere, amb absis trilobulat del segle VI, consta d’una sola nau (segle XII); el lòbul central de l’absis resta clos per un mur decorat amb pintures de la fi del segle X.
(pop: la Tarumba) Situat al sector occidental de la comarca, al límit amb 
Dades dels Països Catalans 