(València, 18 agost 1657 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 6 agost 1726)
Missioner franciscà observant. Fou enviat de missioner a Amèrica el 1683.
Desplegà la seva activitat a Mèxic, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Fundador de les missions de Dolores i Aldaes. Adscrit al col·legi de Querétaro, fundà el de Zacotecas el 1707.
És conegut també amb el nom d’Antoni Margil de Jesús.
(València, 13 març 1830 – Madrid, 2 novembre 1895)
Escriptor i polític. Es casà amb la novel·lista Pilar Sinués. Residí a Madrid. Hi féu periodisme. Dirigí els quaderns “Pro Patria” i fundà la revista “España Musical y Literaria”.
Escriví nombroses obres teatrals amb una intenció moralitzant i de to humorístic, com Los flacos (1870), La mujer compuesta (1872), Figuras de cera (1876), El gato negro (1878), La feria de las mujeres (1883), Adán y Eva, etc.
Fou director general d’ultramar i ocupà càrrecs al ministeri d’instrucció pública.
(València, 3 maig 1913 – 13 novembre 1994)
Polític. Secretari general de la CNT (1946-47). Condemnat a mort l’any 1947, li fou commutada la pena i restà empresonat 17 anys.
El 1965 negocià una possible col·laboració entre anarcosindicalistes i la CNS.
És autor de Condenado a muerte. Trazo autobiográfico (1966).
(València, 3 octubre 1887 – Xàbia, Marina Alta, 1980)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. El 1914 guanyà una càtedra de composició d’escultura decorativa a l’Escola d’Arts i Oficis de Santiago de Compostel·la. Ensenyà també a Sevilla i València.
Dedicat preferentment a la imatgeria religiosa i a l’escultura ceràmica i decorativa, les seves obres més conegudes són els monuments a Joaquim Agrassot i Antoni Muñoz i Degrain (València), Jesús Nazareno (Sevilla) i El misterio de la lanza (Màlaga).
(València, 1633 – Castelló de la Plana, 14 juliol 1706)
Frare agustí. Cosí d’Acaci. Ocupà diversos càrrecs dins el seu orde.
És autor de sermons publicats i d’una Elección conceptuosa de algunos santos y asuntos diferentes (1698).
(València, 1586 – Alacant, 27 maig 1665)
Prelat i frare dominicà. Cosí de Dionís. Es doctorà en arts i teologia a la Universitat de València, de la qual seria catedràtic. Fou confessor del virrei marquès de los Vélez, així com definidor i vicari general.
El 1660 fou nomenat bisbe d’Oriola. Actuà de mitjancer a la rebel·lió d’Elx contra el nou senyor de la ciutat, el duc de Maqueda.
És autor d’unes Resoluciones morales (1656), d’un escrit sobre el tercer sínode celebrat a Oriola al seu temps, i del manuscrit De censuris et sacramentis.
(València, vers 1584 – Bay, Filipines, 1644)
Religiós agustí. Exercí diversos càrrecs dins el seu orde. Passà a les Filipines el 1624, on fou prior del convent de Manila i missioner actiu a l’illa de Luzón.
Escriví dues obres pietoses, una en castellà i una altra en tagal, que no serien publicades, ja que desaparegueren els manuscrits arran de les incursions angleses de 1764.
(València, 1473 – la Llosa de Ranes, Costera, 1508)
Judaïtzant. De família conversa, el 1487 s’hagué de presentar al tribunal de la inquisició de València. En casar-se, el 1491, amb el mercader convers Lluís Vives i Valeriola, hagué de tornar a abjurar davant el Sant Ofici.
El matrimoni continuà les pràctiques jueves -tenien una sinagoga a casa seva, on el 1500 el marit fou detingut per primera vegada-. Morí de pesta, amb una filla seva.
El 1524 el marit fou cremat per sentència inquisitorial, i en 1528-29 l’inquisidor de València Arnau Albertí féu un procés contra ella.
Fou la mare del filòsof Joan Lluís Vives, el qual l’al·ludí afectuosament en la seva Institutio feminae christianae (1523).
(València, vers 1590 – 1668)
(o March) Pintor. Deixeble de Pedro de Orrente i adscrit al barroc valencià. La seva pintura es caracteritzada per la complexitat de la composició, que generalment inclou molts personatges en actituds violentes.
Fou un excel·lent autor de batalles que conreà també la pintura religiosa, com ho proven les seves obres Pas del Mar Roig, Retrat de Juan Bautista de Mazo, La Santa Cena que es troben en el Museu del Prado de Madrid, en el Museu de Belles Arts de València (una sèrie de batalles) i a l’Acadèmia de San Fernando. És també autor d’alguns retrats.
El seu fill i deixeble fou Miquel Marc (València, 1633 – 1670) (o March) Pintor. Anà a Roma, on estudià amb Carlo Maratta. Com el seu pare, fou pintor de batalles, però sobresortí amb obres de temàtica religiosa i amb natures mortes. És autor de la Degollació dels innocents, la Coronació del Senyor i Sant Antoni i Sant Bartomeu en el martiri. El seu estil segueix la tradició d’Orrente i de Ribera.
(València, 7 setembre 1907 – 31 gener 2009)
Advocat i promotor cívic i cultural. Estudià dret a la Universitat de València i comerç a l’escola d’aquesta especialitat. Exercí l’advocacia de 1929 a 1935, i aquest any fou nomenat corredor de comerç.
Els anys 1930 fou membre de la Dreta Regional Valenciana, però la confrontació creixent entre dretes i esquerres durant la Segona República, l’empresonament a què fou sotmès durant tres mesos a l’inici de la Guerra Civil juntament amb el seu germà i el seu pare, i l’hostilitat dels milicians, que l’obligaren a ocultar-se, el portaren a fer costat al bàndol franquista, a l’exèrcit del qual s’incorporà el 1937, i en el qual arribà a ocupar el grau de tinent provisional auxiliar de l’estat major.
El 1939, disconforme amb els dictats de la Falange, abandonà l’exèrcit. Posteriorment, reprengué l’advocacia i se situà com un dels personatges més influents de la ciutat de València, i s’acostà a l’oposició democràtica de centre, enfrontant-se també al règim, com quan l’any 1958 promogué i participà en una protesta des del diari “Las Provincias” i l’alcaldia de València contra la inhibició del govern espanyol davant les destrosses causades per les inundacions a la ciutat aquest any.
President de l’Ateneu Mercantil de València (1955), dóna impuls a aquesta institució, a la qual dotà d’una directiva plural i hi difongué el moviment europeista. Fou també president de la Societat Econòmica d’Amics del País, i a través d’aquesta fou bàsica la seva contribució a projectes com el Pla Sud de la ciutat o la fundació del borsí i, més tard de la Borsa de València (1981).
Fou també president del Consell per al Foment de la Llengua i Cultura Valenciana, destacat dirigent d’Unió Democràtica del País Valencià i president de la Fundació Ausiàs Marc i de la junta de fundadors del “Diario de Valencia” (1980).
Retirat de la vida pública a llarg dels anys 1980, el 2000 fou guardonat amb la Medalla d’Or de la Ciutat de València.
Dades dels Països Catalans 