(València, 1184 – Tunísia, 1258)
Historiador, jurista i poeta andalusí. D’una família originària d’Alzira, fou cadí de Xàtiva i de Palma de Mallorca (1229-30).
També fou testimoni de l’entrada de Jaume I a València, després de la qual emigrà al Magreb, on fou secretari d’estat i cadí (Salé, Meknès). S’acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadí, a Lorbens i Gadès.
És autor d’una història de Mallorca (Kitäb ‘ankä’inat Mayyürqa), utilitzada per al-Maqqarï.
(València, 1876 – febrer 1936)
Polític. Germà de Francesc. Afiliat al partit conservador, fou elegit regidor i després alcalde de València (1909).
Tornà a exercir aquest càrrec des de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera fins a l’adveniment de la II República. Aleshores es retirà de la política.
(València, 21 agost 1739 – Madrid, 10 maig 1819)
Pintor. Fou pintor de cambra de Carles III de Borbó (1774), però Ferran VII de Borbó el destituí (1815) pel fet d’haver col·laborat amb Josep I.
Excel·leixen els seus frescs del Palau Reial de Madrid, els del Pardo, els de la Casa del Labrador d’Aranjuez i les voltes de la Col·legiata de la Granja. Els seus retrats més importants són Carles III i La infanta Carlota Joaquima.
Pintor acadèmic, de dibuix correcte i color fred i suau, Maella representa la crisi estètica de la pintura espanyola de final del segle XVIII, que incorpora elements del rococó i el neoclassicisme amb poca convicció plàstica.
(València, agost 1759 – Madrid, 11 febrer 1826)
Pintor. Deixeble de l’escola de Sant Carles de Camaron. Treballà a Madrid amb Josep Piquer. Fou director de l’Academia de San Fernando (1819).
Sobresortí com a retratista (El pare Tosca, Joan de Ribera, Ferran VII, etc).
(València, vers 1510 – Bocairent, Vall d’Albaida, 21 desembre 1579)
“Joan de Joanes” Pintor. Fill de Vicent Macip. Juntament amb Morales, és un dels més afortunats creadors de temes religiosos del Renaixement espanyol; menys precís que el seu pare en les formes, prefereix un cert esfumat, que dóna a les seves figures una típica blanesa leonardesca.
Té un colorit lluminós i, en general, reacciona contra els efectes de perspectiva arquitectònica propis del principi de segle, mentre que el paisatge és un element decoratiu més, sense el caràcter narratiu del segle anterior.
Un dels temes que representà amb més freqüència és el Sant Sopar, de la qual es conserven diverses versions, totes amb una certa influència de la de Leonardo de Milà. Un altre tema molt repetit és el del Salvador Eucarístic, representació de Crist, de mig cos, amb la Sagrada Forma a la mà dreta i el Sant Grial a l’esquerra.
Fou també un dels pintors renaixentistes marians més importants, amb obres com l’Assumpció de la Mare de Déu, la Immaculada i la Coronació. Altres obres seves són Les esposalles místiques del venerable Agnesi, la sèrie de La vida de Sant Esteve, pintada per a l’església d’aquesta devoció a València i l’excel·lent retrat de Lluís de Castella, senyor de Bicorp.
L’obra de Macip exercí una gran influència a la pintura valenciana del segle XVI. Al seu taller, que continuà actiu després de la seva mort, treballaren els seus fills Dorotea i Margarida Joanes i Vicent Joan Macip.
(València, 1475 – 1550)
Pintor. Influït pels primers pintors renaixentistes actius a València i per Rafael, l’obra del qual devia conèixer en un probable viatge a Itàlia durant el seu període de formació, inicià l’evolució de la pintura valenciana del quatre-cents vers l’estil rafaelista.
Durant molts anys ha estat difícil de diferenciar les seves obres de les del seu fill, Joan Macip i Navarro “Joan de Joanes“.
Pintures documentades d’ell són les del retaule major de la catedral de Sogorb (1530-35), i El baptisme del Salvador, a la catedral de València. Se li atribueixen, a més, Sant Francesc de Paula, L’adoració dels reis i El descendiment de la creu.
(València, 24 maig 1914 – Madrid, 13 març 1984)
Director cinematogràfic. Fill de Lluís Lúcia i Lúcia. S’inicià com a gerent de la firma Cifesa i actuà de cap de producció.
Des del 1943 va dirigir els més diversos gèneres, especialment els dedicats al lluïment o llançament de figures de la cançó. Cal destacar els films Lola la Piconera (1951), Morena Clara (1954), Tómbola (1962), etc.
(València, segle XVIII – Madrid, 1769)
Eclesiàstic. Deixà manuscrites moltes obres llatines i erudites, la majoria de les quals han restat inèdites.
(València, 8 octubre 1712 – 22 març 1787)
Pintor. Deixeble d’Evarist Muñoz. Fou acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València i taxador de pintures. Féu de pintor per a la Inquisició.
Dedicat a les pintures de flors, als bodegons i als temes religiosos, entre les seves obres destaquen una Pietat, el Retaule de la solitud i la tela Paisatge de Telèmac.
Dades dels Països Catalans 