Arxiu d'etiquetes: València (cult)

Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia

1 Resposta

(València, 1610 – 1611)

Història general de Gaspar Joan Escolano. Publicada en dos volums, formats cadascun per dos llibres o dècades amb el títol de Década primera i Década segunda.

Comprèn, seguint un sistema d’exposició paral·lel a l’utilitzat per Rafael Martí de Viciana, una història general fins a Pere II el Gran, una descripció geogràfica, econòmica i arqueològica del país, un estudi històric dels principals llinatges valencians des de la Reconquesta i una extensa relació de la guerra de les Germanies i de la rebel·lió dels moriscs a la serra d’Espadà i de llur expulsió.

Té en compte les obres historiogràfiques precedents -en especial Pere Antoni Beuter– i aporta els fruits d’una investigació personal arxivística i arqueològica. Una tercera part prevista restà inèdita.

Constitueix encara avui una font imprescindible per a qualsevol estudi de la societat valenciana del segle XVI. Fou reeditada, anotada i continuada fins el 1868 per Joan Baptista Perales (1878-80).

Cultura Valenciana

1 Resposta

(València, 1926 – 1931)

Revista trimestral. L’editava l’Acadèmia Valencianista del Centre Escolar i Mercantil, institució dependent dels jesuïtes.

Inseria treballs d’erudició i tenia l’annex d’uns almanacs de caràcter més aviat literari. Era bilingüe, però amb un notable predomini del català.

En els seus fascicles s’intercalaven els Annales de l’Amicorum J. L. Vives Associatio de València.

Cuento del Dumenche, El

5 Respostes

(València, 1908 – 1921)

Publicació setmanal. Fundada per Lluís Bernat i Ferrer. Inseria habitualment una narració curta en prosa a cada número, en llenguatge dialectal i amb ortografia castellanitzada, i pretenia d’adreçar-se a un públic popular. Publicà 51 fascicles.

Durant una primera etapa (1908-09), en algunes pàgines de polèmica, els redactors atacaren enèrgicament el grup d’escriptors de Lo Rat Penat, i els acusaren d’utilitzar un idioma arcaïtzant, de limitar-se al conreu de la poesia, de professar una ideologia ultraconservadora i, en conseqüència, de distanciar-se del poble.

El 1910 aparegué “El Cuento Valencià“, dirigit per Morales i Sanmartín, amb unes pretensions més rigoroses, tant des del punt de mira literari com des de l’angle lingüístic; però no passà dels 12 números.

“El Cuento del Disapte“, el 1914, fou una altra iniciativa frustrada. El mateix any tornava a sortir “El Cuento del Diumenche“, ara sota la direcció de Vicent Miguel i Carceller, i continuà fins el 1921, amb un total de 366 opuscles. Durant uns quants mesos la revista publicà obres teatrals.

A partir del 1919 modificà l’ortografia del títol (“El Cuento del Dumenge“) i, en una certa mesura, s’ajustà a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans i demostrà una evident preocupació de dignitat gramatical.

Crit de la Muntanya, El

2 Respostes

(València, 15 febrer 1922 – 15 agost 1923)

Publicació mensual política. Fundada i dirigida per Vicent Tomàs i Martí. Arribà fins al número disset.

D’orientació estrictament nacionalista, era adreçada al públic de les comarques agrícoles.

Cresol, El -València-

Deixa un comentari

(València, 2 març 1841)

Títol d’un dels números de la segona època d’“El Mole” (periòdic satíric), per tal d’evitar la censura.

Correspondencia de Valencia, La

12 Respostes

(València, 1883 – 6 març 1939)

Diari. Fou el segon i reeixit intent de Manuel Maria de Santana, propietari de “La Correspondencia de España” (de Madrid), de tenir un periòdic a València. De caire conservador, es destacà per l’afany informatiu, amb quatre edicions diàries.

Comprat pel partit Unió Valencianista (maig 1918), augmentà el to regionalista i dugué a terme campanyes autonomistes. Després entrà en decadència i fou un diari favorable a Primo de Rivera durant la dictadura, i republicà a partir del 1930.

Fou controlat per la UGT a partir de juliol de 1936.

Corral de l’Olivera

1 Resposta

(València, 1584 – 1750)

Teatre de la ciutat. Depenia de l’Hospital General de València, que l’adquirí (1583) i l’obrí al públic. El 1618 fou reformat i convertit en un local luxós, sovint anomenat Casa de les Farses de l’Olivera.

Malgrat els intents contraris de les autoritats castellanes civils i religioses, el teatre, conegut també el segle XVIII per Casa de les Comèdies, continuà existint i fou novament reformat (1715) per Josep Padilla.

L’arquebisbe Andrés Mayoral s’esforçà a suprimir-lo, intentant-ne primer l’adquisició (1741) i aprofitant després l’efecte del terratrèmol del 1748.

El 1750 fou enderrocat el local i hi construí una casa de veïns, que cedí a l’hospital.

El Corral de l’Olivera fou emprat per a representacions d’obres teatrals, d’actes sacramentals, etc; i vers la seva fi (1729) hi féu aparició l’òpera.

Corpus Christi, Col·legi del

29 Respostes

(València, 1586 – )

(o Col·legi del Patriarca)  Col·legi i seminari per a la formació de sacerdots segons els decrets tridentins. Fundat per l’arquebisbe Juan de Ribera, sota el patronatge de Felip II. En depenia una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana, que al llarg del segle XVII i fins al XIX ha tingut importants mestres de capella i organistes.

El patriarca adquirí fins a unes 43 cases davant l’estudi general per a la construcció del Col·legi: les obres, dirigides principalment per Guillem Rei, foren iniciades el 1586; és notable la ceràmica  que ornamenta gran part de les dependències de l’edifici.

La solemne inauguració del Col·legi tingué lloc el 8 de febrer de 1604, en presència de Felip III. Les constitucions foren redactades pel mateix Juan de Ribera a partir del 1600, qui les ratificà el 1610.

La decadència començà el segle XIX amb el saqueig de què fou objecte per part de les tropes napoleòniques (1813); amb la desamortització les seves nombroses rendes foren molt limitades. A la fi del segle (1893-96), tanmateix, fou possible la restauració de l’edifici (Marià Benlliure esculpí l’estàtua del fundador). 

Actualment, a part de mantenir la seva doble funció docent i litúrgica originals, ha esdevingut un important centre d’investigació històrica: l’arxiu general conté la documentació relacionada amb Juan de Ribera, els llibres de personal i de la casa episcopal, els llibres de finances, documents relacionats amb els moriscs i també l’administració del Col·legi.

Els documents pertanyents a la capella constitueixen un dels arxius de música religiosa, vocal i instrumental més importants de la península. La biblioteca (3.000 volums) conserva la important col·lecció de llibres del fundador, alguns dels quals exemplars únics.

Han estat adquirits nous fonts històrics, com la col·lecció de protocols (28.582), que va del segle XIV al XIX, el fons de la biblioteca-arxiu de Gregori Maians i Siscar, els llibres de Vives i Ciscar, els documents i la correspondència de Josep Domènec Corbató i una valuosa col·lecció de mapes.

Les nombroses obres d’art, especialment pictòriques, són organitzades en un museu obert al públic. A la capella del Monument (Puríssima) es conserven uns tapissos flamencs del segle XVI.

Conservatori Superior de Música de València

32 Respostes

(València, 1879 – )

(…Joaquín Rodrigo)  Institució. Fundada per la Societat Econòmica d’Amics del País Valencià, amb l’ajuda de la diputació i de l’ajuntament.

Fou reconegut com a centre oficial d’ensenyament el 1917, i fou convertit en superior el 1968.

N’han estat els directors més representatius Salvador Giner i Vidal (des del 1894) i Manuel Palau i Boix (des del 1951).

Concret

1 Resposta

(València, gener 1963 – maig 1963)

Publicació ciclostilada dels universitaris de València, de la qual sortiren quatre números. Continuà la línia de “Diàleg”, interrompuda el 1962.

Constava de 22 a 28 pàgines, amb la majoria dels texts en català.