(Catalunya)
Cançó popular, una de les més conegudes arreu del país. Hom n’ha recollit moltes variants.
L’argument del bon caçador matiner que s’enamora d’una pastora ha servit per a muntar diversos balls populars (Quinquagèsima de Merlès, Berguedà).
Personatge popular femení -dona poc treballadora que fa diners sense gaire esforç- que ha inspirat el text del ball tradicional català del mateix nom, de compàs binari i de moviment viu i tonada alegre.
La Bolanguera, per la seva primera part, sempre en ball rodó, sembla d’origen antic, i és derivat molt probablement de la Boulangére francesa.
Fou ballada arreu dels Països Catalans. El mateix nom ha designat una cançó tradicional, sobretot a Mallorca, on ha pres la forma de la Balanguera.
(Catalunya)
Personatge femení del cançoner popular català. La cançó de Blancafort és de tema cavalleresc i, per la melodia i el tema, sembla atribuïble als segles medievals.
Popular a tot el litoral del Principat, hom en coneix una versió a la Garrotxa.
És una de les peces més originals del folklore musical català.
Poble (958 m alt) i antic municipi (62,49 km2). Des del 1972 formà l’actual.
El poble és emplaçat a la dreta del riu de Perles, prop de la seva formació per la confluència dels torrents de Vall-llonga i de l’Alzina. L’església parroquial de Sant Esteve, esmentada ja a l’acte de consagració de la catedral d’Urgell, el 839, és romànica, del segle XII, però ha estat molt reformada.
Formava part del ducat de Cardona, dins la batllia de Solsona.
Per la festa major, el 10 d’agost, hi era ballat, per parelles, el ball pla d’Alinyà. La melodia, composta de dues parts semblants, però a compàs de 3/4 i 6/8 respectivament, és estimable i de caient noble. Hom conserva referències de la coreografia.
Dansa que es ballava al poble d’Alentorn per la festa major (15 d’agost). Participa d’algunes característiques del ball rodó.
La seva melodia, al compàs de 3 per 8, de ritme lent i cadència senyorial, és composta de dues parts, i constitueix un exemple interessant en el gènere.
(Catalunya)
Personatge imaginari. Per als pastors del Pirineu, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.
La llegenda identificà el personatge amb un pastor del Lluçanès, i donà origen a una cançó popular. La cançó de l’Alabau, de caràcter amorós, sembla de la segona meitat del segle XVII. El text fou recollit i publicat per primera vegada per Milà i Fontanals al Romancerillo Catalán (1882).
El simbolisme de llibertat, inherent al personatge, originà una versió política del text, del 1897, sota el títol de Plany.
El tema literari de la cançó assolí una certa fortuna en la literatura popular del segle XIX i començament del XX; és evident la relació o el paral·lelisme amb el Manelic de Terra baixa de Guimerà.
Modernament ha estat objecte d’una versió coral lliure, d’Eduard Toldrà, amb el títol original.
Ball que és realitza durant la Patum. Ho realitza el ninot de l’àguila el dia de Corpus.
De manera semblant a Pollença (Mallorca) se celebra, per l’agost, el ball de les àguiles.
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 9,70 km2, 23 m alt, 1.159 hab (2017)
Situat a la riba esquerra del Ter, en un terreny pla.
Agricultura de secà (cereals, oliveres i vinya). Ramaderia ovina i porcina. Petita indústria agropecuària, de la fusta i de materials per a la construcció. Àrea comercial de Girona.
La vila és prop de la riba del Ter; és conserven algunes notables torres i fragments de les muralles del seu recinte medieval; església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, de base romànica. Hi són tradicionals les representacions de la Dansa de la Mort de Verges per la Setmana Santa.
El municipi comprèn també el poble de la Vall.
El castell de Verges, esmentat el segle XII, passà el 1418 a formar el centre de la baronia de Verges, que el 1587 passà a la corona i esdevingué centre de la batllia de Verges. El 1694 les tropes franceses del mariscal Noailles derrotaren les del lloctinent de Catalunya marquès de Villena a la batalla de Verges o del Ter.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Dansa de la Mort
(Catalunya, segle XIX)
Dansa popular catalana, considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla.
Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.
Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana.
La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.
El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.
La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).
La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.
La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura franquista com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.
Festa popular de la ciutat del dia de Corpus i diumenge següent. Sembla que cal situat el seu origen cap a la darreria del segle XIV i que commemorava, inicialment, l’alliberament de Berga del senyoriu feudal, encara que el seu nom actual, al qual s’atribueix origen onomatopeic -provinent del so insistent del timbal-, no data sinó del segle XVIII.
Consisteix a presentar en forma mimètica un seguit de quadres escènics al·lusius a diferents tradicions cristianes, especialment la lluita entre el Bé i el Mal, representats pels cristians i els moros i per l’arcàngel sant Miquel i els diables i monstres infernals.
En són els principals personatges: el Xamberg (timbaler), els cavallets, la Mulassa o Guita, els diables, anomenats els plens, que són homes farcits de palla i coberts d’efectes pirotècnics, i l’arcàngel sant Miquel.
L’any 2005 fou declarada per la UNESCO Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.
Enllaç web: la Patum
Dades dels Països Catalans 