(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1689 al capità de cavalls Antoni Carròs i de Castellví, cavaller de Montesa, lloctinent del batlle general de València.
Per mort (1833) de la seva rebesnéta i sisena marquesa, Francesca Carròs i Pallarès, el títol passà als Pallavicino, barons de Friguani i Friguestani, i als Lameo de Espinosa.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol, concedit el 1860 a Salvador Samà i Martí (Vilanova i la Geltrú, 1797 – l’Havana, Cuba, 1866).
La grandesa d’Espanya fou annexada el 1893 al seu besnebot i segon titular Salvador de Samà i de Torrents.
Continua en la mateixa família.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol atorgat el 1853 a Xaviera de Saleta i Descatllar, propietària de la pairalia la Saleta, dins el terme de la parròquia de Santa Maria de Mansolí, i vídua del general Pere Nolasc de Bassa i Girona.
Dels Bassa passà als Pallejà.
(Catalunya, segle X – segle XII)
Comtat nominal, sense comtes titulars. Testimoniat a partir del 906.
Comprenia la part de ponent del comtat i bisbat d’Osona a partir del Moianès i del Bages, i, gràcies a l’avenç de la reconquesta, la denominació s’estengué vers l’Anoia, la Segarra i l’Urgell. Tenia com a centre el pagus de Manresa, ben diferenciat del d’Osona a partir dels privilegis del rei Odó el 889 i el 890.
Era una denominació d’un caràcter més locatiu que polític, puix que el seu territori fou considerat sempre una perllongació del comtat d’Osona.
Els avenços d’aquest comtat vers les noves terres conquerides es fitaven amb torres de defensa dites manresanes.
La denominació de comtat de Manresa anà desapareixent al segle XII, i donà pas a diferents vegueries en els territoris de la seva antiga àrea d’atribució.
(Catalunya, segle XVI – )
Títol, concedit el 1599 a Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó, sobre la seva baronia de Guimerà.
Ha passat als Ferrandis d’Híxar, els Silva i els Caro.
La baronia de Guimerà fou un feu dels Alemany i passà als Castre-Pinós a la primera meitat del segle XIV.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, concedit per Felip V de Borbó el 1702 a Josep Agulló i Pinós, baró de Gironella.
Passà als Sentmenat, als Calvo-Encalada i als Febrer.
La senyoria plena sobre la baronia de Gironella fou donada el 1307 a Bernat Guillem de Saportella i de Lluçà i passà als Fenollet, als Pinós i als Agulló.
(Catalunya, 1416 – segle XVIII / 1978 – )
Títol del fill hereu del rei a la corona catalano-aragonesa, com a continuació del ducat de Girona.
Fou erigit per Ferran I d’Antequera a favor del primogènit Alfons (després Alfons IV) i portat per tots els hereus fins a l’adveniment de la dinastia de Borbó.
D’ençà de la Constitució de 1978 el títol de príncep de Girona tornà a ésser reconegut, com a dignitat de l’hereu de la corona espanyola.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Títol nobiliari i senyoria jurisdiccional creats pel rei Pere III el Cerimoniós el gener de 1351, i concedits al seu primogènit l’infant Joan (futur rei Joan I).
Com a senyoria, comprenia les ciutats de Girona, Vic i Manresa, les viles de Besalú, Berga, Camprodon i Santpedor, el vescomtat de Bas, Figueres i alguns altres llocs. Al febrer de 1353 el rei Pere en segregà el vescomtat de Bas i el permutà amb la vila i vegueria de Cervera, prèviament erigides en comtat.
El decret fundacional vincula el ducat de Girona a la persona del primogènit reial, i fou posseït per l’infant Joan fins al gener de 1387.
En accedir a la dignitat reial, Joan I elevà el ducat de Girona en delfinat per concedir-ho al seu primogènit, l’infant Jaume. Mort aquest per l’agost de 1388, al gener de 1394 Joan I restaurà el ducat al seu nou primogènit, l’infant Pere, que morí per l’abril del mateix any.
Ferran I d’Antequera el convertí en principat de Girona.
(Figueres, Alt Empordà, 29 setembre 1862 – Barcelona, 10 febrer 1932)
Diputat i senador. Fou comissari reial d’agricultura i foment.
El 1919 li fou concedit el vescomtat de Forgas.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1725 per l’emperador Carles VI a Cristòfor Descatllar i de Fontanelles (nat el 1684), únic titular.
Dades dels Països Catalans 