(Sicília, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XIV)
(o Lancia) Llinatge que donà personatges importants, molt vinculats a la història de Catalunya i de Sicília.
Llança -llinatge-
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Sicília (bio)
Joan de Sicília i de Caríntia
(Catània, Sicília, 1317 – 3 abril 1348)
Tercer duc català d’Atenes i duc de Randazzo. Era fill de Frederic II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia. Heretà el títol grec a la mort del seu germà Guillem de Sicília (1338), encara que, com els seus antecessors, no anà mai al seu nou domini, sinó que restà a Sicília.
El 1342, mort el seu germà, Pere II de Sicília, un fill menor d’aquest n’heretà la corona siciliana, i Joan en féu de regent, enmig de l’anarquia nobiliària i les amenaces de Nàpols. Ell mateix fou protagonista d’una discòrdia greu amb el noble Mateu de Paloci, el qual es passà als angevins.
Joan morí prop de Catània, víctima de la pesta. Deixà un fill de poca edat, Frederic de Sicília, que li succeïa als ducats de Randazzo i d’Atenes, aquest darrer a penes nominal. Altres fills seus i de la seva muller, Cesarina Llança foren Elionor de Randazzo, muller de Guillem de Peralta, i Constança. Potser fou fill natural seu un Esteve que lluitava a Sardenya el 1354.
Jaume de Sicília
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1358)
Fill natural de Jaume II el Just; hagut per aquest durant la seva jovenesa, quan governava a Sicília, d’una unió ocasional amb Lucrècia, dona de la vila de Mazzara.
Degué viure a Sicília fins al 1323 o 1324, després passà a Sardenya i féu armes contra els pisans, incorporat a les forces catalanes comandades per l’infant Alfons, el futur rei Benigne, al qual es donà a conèixer, tot lliurant-li un plec segellat amb la prova del seu llinatge, el qual trameté a Jaume II, sense obrir-lo, alhora que li explicava el fet i l’informava favorablement sobre la conducta militar i personal de Jaume.
Els seus propòsits de ser admès a la cort no donaren resultat. Oferí aleshores els seus serveis al soldà de Tremissèn, el qual l’utilitzaria precisament en gestions diplomàtiques prop de Jaume II, el qual el veié així per primera vegada, encara que continuà sense ser admés a la cort, fins que pujà al tron el seu germà Alfons III, que l’acollí amb cordialitat i li concedí unes propietats a Sardenya.
El seu nebot Pere III el Cerimoniós també l’afavorí decididament. Devers el 1338 apareix com a veguer de Càller; el rei l’armà cavaller i l’incorporà al consell reial durant la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca (1344).
Sembla que es casà amb una filla del cavaller aragonès Lope de Luna.
El 1347, després de la mort del governador de Sardenya, Guillem (IV) de Cervelló, en la batalla dels Aidu di Turdu, el rei el nomenà en aquest càrrec, amb caràcter interí. Hagué d’afrontar a l’illa, sense rebre reforços, una situació molt difícil, que es prolongà fins que arribà el nou governador Riambau de Corbera.
Morí probablement sense successió, ja que la seva possessió sarda de Quarto Josso pertanyia aleshores a la corona.
Jaume III de Mallorca
(Catània, Sicília, 5 abril 1315 – Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)
“el Temerari” Rei de Mallorca (1324-49). Era fill de l’infant Ferran de Mallorca i d’Isabel de Sabran. A la mort de Sanç I de Mallorca, predecessor seu, no fou reconegut com a rei per Jaume II de Catalunya, que volia reincorporar el regne de Mallorca a la seva corona.
La intervenció del papa Joan XXII, favorable a Jaume III, pogué deturar els intents de Jaume II, que ja havia ordenat al seu fill d’envair el Rosselló, bé que algunes tropes d’ocupació catalanes no abandonaren aquesta regió fins a l’any següent (1325). Durant la seva minoritat (fins al 1335), Gastó de Foix es rebel·là contra l’infant Felip de Mallorca, germà del rei Sanç I i tutor de Jaume III.
El 1336 contragué matrimoni amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons III el Benigne, la qual els anys següents havia de jugar un paper molt important.
S’enemistà amb el rei de França, a causa de la baronia de Montpeller, per la qual cosa el monarca mallorquí havia de retre vassallatge a Felip IV.
Pere III el Cerimoniós, per tal de no haver d’ajudar al seu cunyat, cosa que estava obligat a fer en virtut dels vincles feudals, ideà un parany molt hàbil: convocà Jaume III a Corts. La no compareixença d’aquest permeté que el monarca peninsular li obrís un procés, en el qual l’acusà, entre altres coses, de la circulació de moneda francesa pels comtats.
L’any 1343, Pere III conquerí l’illa de Mallorca, que quedà incorporada a la corona catalano-aragonesa. Amb l’ajut de Felip VI de França, a qui va vendre la baronia de Montpeller, de Joana de Nàpols i amb el beneplàcit del papa, Jaume III intentà debades de recuperar el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent i desembarcar a Mallorca (1347).
Pere el Cerimoniós trameté socors a Gilabert de Centelles, governador de l’illa des del 1343, el qual, amb l’ajuda del governador de Cerdanya, Riambau de Corbera, derrotà Jaume III a la batalla de Llucmajor, prop de Palma de Mallorca; el rei de Mallorca va morir en el combat.
Bé que encara el fill de Jaume III, Jaume IV, es titulà rei de Mallorca, Llucmajor representà la fi definitiva d’aquest regne com a entitat política independent.
Frederic III de Sicília
(Catània, Sicília, 1 setembre 1341 – Messina, Sicília, 27 juliol 1377)
“el Feble“ Rei de Sicília (1355-77). Fill de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia, successor del seu germà Lluís I de Sicília. Esdevingué rei sota la tutoria de la seva germana Constança, que governà juntament amb Blasco d’Alagó, vicari general de Sicília. La mort dels dos regents, víctimes d’una epidèmia, així com la manca de caràcter de Frederic, posaren l’illa en perill de caure a mans dels angevins de Nàpols.
Les altres germanes de Frederic, Eufèmia (que es féu càrrec del govern de l’illa) i Elionor, muller de Pere III el Cerimoniós, intentaren restablir la força del partit català.
El 1356 els angevins envaïren Sicília, que fou deslliurada l’any següent, gràcies a la brillant actuació del noble Artal d’Alagó, fill de Blasco.
A instància d’Elionor, Frederic es casà amb Constança d’Aragó (1361), filla d’un altre matrimoni de Pere III el Cerimoniós, però Constança morí aviat (1363), i deixà només una filla, Maria.
Frederic es decantà a favor dels angevins i el 1372 pactà un conveni definitiu amb Nàpols, pel qual Joan de Nàpols havia d’heretar Sicília si Frederic moria sense successió directa.
Fracassaren també els projectes d’Elionor d’unir l’illa a la corona catalano-aragonesa. Només el ducat d’Atenes, a mans d’una branca il·legítima de la casa de Sicília, es decantà a favor de la sobirania catalana.
Frederic deixà en el seu testament el regne a la seva filla Maria.
Frederic de Sicília
(Sicília ?, Itàlia, segle XIV – Catània, Itàlia, 1355)
(o Frederic I d’Atenes, o Frederic de Randazzo) Quart duc català d’Atenes i Neopàtria i marquès de Randazzo (1348). Era fill del duc Joan I i de Cesarina Lanza, i nét de Frederic II, de la branca catalana de Sicília.
A la mort del seu pare, en 1348, tenia pocs anys. N’heretà els títols, per bé que el d’Atenes era només nominal. Mai no en visità els dominis, encara sostinguts pels catalans, els quals li demanaren la destitució del vicari general Ramon Bernat de Sarbou, problema que heretà, juntament amb la successió dels ducats, del rei Frederic II. Els catalans, aleshores s’adreçaren al tronc principal del casal de Barcelona, i triaren per sobirà Pere III el Cerimoniós.
Tutor de Frederic fou el noble sicilià Balasc d’Alagó, comte de Mistreta. En 1349 fou assetjat a Catània. Frederic morí de pesta en aquella ciutat, l’estiu de 1355, encara adolescent. El títol simbòlic d’Atenes passà al seu cosí Frederic III el Feble, llavors rei de Sicília.
Frederic de Luna
(Sicília, Itàlia, 1400 – Urueña, Castella, 29 maig 1438)
Infant d’Aragó. Fill natural de Martí I de Sicília i de Tàrsia Rizzari. El 1409 fou legitimat per Martí I l’Humà per proveir la successió de Sicília si Martí el Jove no tenia successió legítima. A la mort d’aquest darrer, rebé en herència el comtat de Luna.
Fou un dels pretendents a la corona catalano-aragonesa durant l’interregne creat per la mort de Martí I l’Humà (1410), però fracassà malgrat el suport del seu tutor, Pere Torrelles, i del germà d’aquest, Ramon Torrelles, que defensà la seva candidatura a les Corts del 1411. Després de l’elecció de Ferran d’Antequera, el reconegué com a rei legítim i rebé la seva tutoria.
El 1430 passà a Castella, i Joan II li féu donació d’algunes viles castellanes, però el seu caràcter turbulent el portà a participar en una conspiració i Joan II l’empresonà al castell d’Urueña (1434), on morí.
Frederic d’Aragó, Pere
(Sicília, Itàlia, segle XIV – vers 1380)
Fill de Bonifaci Frederic d’Aragó. Senyor d’Egina (1376-80), de Carist i de la torre de Gittina, al qual, per la seva adhesió a la causa de la reina Maria de Sicília, foren confiscades les possessions.
Lluità contra el seu cosí germà, el vicari general Lluís, que el féu empresonar i l’envià a Catalunya (1379), on Pere III el Cerimoniós el mantingué pres en espera de la decisió de Lluís i aquest obtingué del rei la senyoria d’Egina (1380), que reclamava (perquè havia estat del seu pare, Jaume, que l’havia cedida al seu germà Bonifaci).
Frederic d’Aragó, Lluís
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Grècia ?, 1382)
Quart comte de Salona (1365-82) i de Citó i senyor d’Egina (1380-82). Fill de Jaume Frederic d’Aragó. Defensà el seu comtat contra invasions estrangeres.
Fet vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1375), impedí l’anarquia a la mort de Frederic III de Sicília i oferí la sobirania d’aquells ducats al rei català Pere III el Cerimoniós, el qual l’acceptà i confirmà la vicaria a Lluís (1379-80).
Es casà amb Helena Cantacuzé, i foren pares de:
Maria Frederic d’Aragó (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Senyora d’Egina, com a successora del seu pare. El 1394 fou ocupat el comtat per Baiazet I, que la tancà al seu harem després de fer-la muller seva.
Frederic d’Aragó i de Verona, Bonifaci
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Grècia, 1376)
Senyor d’Egina (1359-76), de Piada i de la baronia de Carist (1338-65) a Negrepont. Tercer fill d’Alfons Frederic d’Aragó i de Marulla de Verona. S’educà a Sicília, on lluità a favor del partit català en les lluites contra el bàndol sicilià.
Governador de Patti, esclatà contra ell una rebel·lió (1355), en la qual perdé el càrrec i el castell de Tíndari, i fugí a Catània, on els seus adversaris el feren presoner (1356). Exercí el càrrec de canceller de Sicília (1354).
Posat en llibertat, però desposseït dels béns a Sicília, es traslladà a Grècia. El seu germà Jaume li cedí Egina; l’any 1365 vengué el castell de Carist a la república de Venècia.
En l’anarquia que subseguí la mort del vicari dels ducats d’Atenes i Neopàtria es féu càrrec del govern, juntament amb el seu nebot Lluís Frederic d’Aragó (1374). La rivalitat entre ambdós fou resolta a favor del segon, nomenat oficialment vicari general (1375).
El seu fill i successor fou Pere Frederic d’Aragó.
Dades dels Països Catalans 