(Girona, segle XVIII)
Escriptor. Publicà versions al castellà de l’Art Poètica d’Horaci (1768) i de les Bucòliques de Virgili (1773).
(Girona, segle XVIII)
Escriptor. Publicà versions al castellà de l’Art Poètica d’Horaci (1768) i de les Bucòliques de Virgili (1773).
Pere Bertran (País Valencià, segle XIV) Jurista. Compromissari a Casp. Havia estat al servei de Benet XIII (1397). Fou elegit pels compromissaris de Casp (1412) com a substitut de Giner Rabassa, representant de València. No votà cap dels candidats al·legant que no havia tingut temps d’estudiar llurs drets.
Pere Bertran (Catalunya, segle XIV – segle XV) Militar. Lluità a Sardenya a les ordres de Martí el Jove i de Pere de Torrelles. Es distingí especialment a la marxa a Oristany, en 1410, dirigida per Jordi de Caramany.
Pere Bertran (Barcelona, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Arquitecte. Construí el nou convent barceloní dels agustins començat el 1728.
(Catalunya, segle XVIII)
Metge. Doctorat a Cervera el 1794.
Autor d’investigacions sobre l’ús del mercuri a la terapèutica de certes malalties.
(Reus, Baix Camp, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
XC Abat de Poblet, el XXXVI dels quadriennals. Fou elegit en 1768, substituint Josep Baldrich.
Cessà en 1772, i fou succeït per Josep Fibla.
(Reus, Baix Camp, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Escultor. Amb Lluís Bonifaç i Massó, esculpí les cadires del cor de la catedral nova de Lleida.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVIII)
Farmacèutic. Veritable descobridor de l’elaboració de la magnèsia abans que l’anglès Black.
Publicà en 1750 una memòria sobre el seu descobriment.
(Blancafort, Conca de Barberà, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
Guerriller. Fou molt tenaç a mantenir-se en armes contra Felip V de Borbó.
Hi continuà fins a les darreres actuacions pel Camp de Tarragona, el 1726.
(Girona, segle XVIII)
Escultor i pintor. Treballà per al monestir de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, així com per a d’altres temples.
Fou el pare de Josep Barnoya (Girona, segle XVIII – segle XIX) Escultor. Fou deixeble de Lluís Bonifaç i Massó, a Valls. Tornà a Girona posteriorment. Entre les seves obres figura el reliquiari de Santa Cristina, a Lloret de Mar.
(Girona ?, segle XVIII)
Poeta. Autor de la Cançó nova (1791), composició de disset estrofes, que apareix al final del Parnàs català de Narcís Julià.
(Catalunya, segle XIV – segle XVIII)
Família de cavallers establerts a les valls de Bardaixí i de Benasc, que s’incorporaren des de mitjan segle XIV a la política i a l’administració de Ribagorça i d’Aragó.
Diversos membres d’aquesta família tingueren una actuació destacada durant l’interregne dels anys 1410-12.
La seva adhesió a la causa de Ferran I d’Antequera determinà l’ascensió fulgurant dels Bardaixí i l’ampliació de llurs possessions territorials, procedents, en part, del patrimoni confiscat a la casa d’Urgell. Un gran nombre de línies foren originades aleshores.