(Illa, Rosselló, segle XVI)
Escriptor. Fou notari d’Illa.
Escriví Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent, publicat en part el 1879 per Jaume Collell. És una descripció d’aquelles comarques i una apologia de la seva catalanitat.
Influí en historiadors com Andreu Bosc i Jeroni Pujades.
(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Guàrdia personal del lloctinent del Regne de València. Era constituïda per trenta cavallers.
Tingué un paper destacat en la repressió del bandolerisme.
Joan Collado (València, 1731 – 1767) Pintor i poeta. Conreà la pintura religiosa. Publicà unes Poesies valencianes (1755). És remarcable el seu Col·loqui entre els gossos de la portada de Sant Domingo i lo rat penat de damunt del portal del Real.
Lluís Collado (València, segle XVI) Metge. Ensenyà anatomia. Publicà en llatí alguns tractats mèdics. Fou un dels qui estudiaren l’os de l’oïda dit stapeda.
Lluís Collado (País Valencià, segle XVIII) Poeta. Era molt afecte a usar jocs mètrics complicats i artificiosos. Versificà en llengua catalana.
(Xàtiva, Costera, segle XVI – França, segle XVI)
Militar. Serví de tinent a Flandes al terç de Pacheco, durant el virregnat de Lluís de Requesens i de Zúñiga. Ascendí a capità.
Es féu famós pel seu heroisme al desembarcament i la batalla de l’illa de Duweland, on fou un dels poquíssims supervivents de la seva unitat. Destacà també a les guerres de Savoia i de França, on trobà la mort en combat.
(València, segle XV – segle XVI)
Família d’argenters. El primer membre dels quals fou:
Francesc Cetina (València, segle XV) Argenter. Era argenter de la catedral de València (1459), on intervingué en la realització del retaule major d’argent (1471-89); possiblement fou ell qui obrà l’encenser de Portaceli (1474), i no el seu fill:
Bernat Joan Cetina (València, segle XV – segle XVI) Argenter. Documentat del 1495 al 1513, col·laborà amb el seu pare, entre altres obres, en el retaule d’argent de la seu de València. Un membre de la família, possiblement ell mateix, fou l’autor de la creu processional de la catedral (1548).
(País Valencià, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XVI)
Fill primogènit de Jeroni de Cervelló i de Beneta d’Alagó. A la darreria del segle XV pertanyia encara al Parlament de València, però la seva actuació es projectà a la vida sarda. Fou militar coratjós.
De jove lluità a Itàlia amb les forces imperials. Destacà ja a la campanya de 1521, amb Jeroni Urbà i Joan de Cervelló. Fou dels més distingits, a les ordres d’Hug de Montcada i de Cardona, als setges de Marsella i Toló (1524).
Secundà Montcada a la seva entrada a Roma del 1526. Féu front a la invasió francesa de Sardenya. Dirigí l’abrivada defensa de Càller el 1528.
Sembla que aquest fou el Felip de Cervelló que destacà a la guerra d’Hongria el 1531. El 1543 fou nomenat baró de Samatzal, el primer dels títols nobiliaris que ostentaria la branca sarda del llinatge, extingida al segle XVIII.
(València, segle XVI)
Teòleg. Malgrat les seves doctrines no gaire ortodoxes, fou protegit per Carles I i per Felip II.
Del seu llibre Del consejo y del consejero se’n feren diverses edicions, i a la Biblioteca Rivadeneyra publicà l’obra Rhetoricorum libri III Bonomia sive de libris sacris convertendis in vernaculam linguam, que fou condemnada pel concili de Trent.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona ?, segle XVI)
Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Barcelona.
Intervingué a la compilació de les Constitucions de Catalunya.
Bernat Cavalleria (Manlleu, Osona, segle IX) Religiós. Fou prior del monestir de Manlleu.
Pere Cavalleria (Tarragona, segle XVI) Eclesiàstic. És autor d’un tractat apologètic publicat el 1592.
Salomó de Cavalleria (País Valencià, segle XIII) Hebreu notable. Fill de Jafuda de Cavalleria. Jaume I el Conqueridor el nomenà, poc abans de morir, batlle de Morvedre, amb estada franca al castell i jurisdicció sobre altres llocs. També li concedí alguns altres privilegis.
(Ribagorça, segle XV – segle XVI)
Fill il·legítim de Felip (VII) de Castre-Pinós i de Mendoza, del qual rebé el vescomtat d’Illa en casar-se amb Catalina de Lanuza, i, com que no tingué fills, féu hereu el seu cosí germà Berenguer Arnau IV de Cervelló i de Castre-Pinós.
Els Cervelló, barons de Castre, es cognomenaren de Castre i de Cervelló o de Cervelló i de Castre indistintament.
Dades dels Països Catalans 