(Segòvia ?, Castella, segle XV – València ?, segle XVI)
Llibreter i editor. El 1509 constituí una societat a València amb l’impressor Cristòfor Cofman i amb Llorenç Ganoto per publicar el Cancionero general (1511) compilat per ell.
El recull, constituït predominantment per texts en llengua castellana, revela un dels primers corrents de castellanització de la societat valenciana de l’època.
Dedicà l’edició al comte d’Oliva Serafí de Centelles.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Setè senyor de Carlet. Besnét de Galceran de Castellví i Maçana. Vinculà els seus estats establint un vincle agnatici. Fou l’avi de:
Jordi de Castellví i López de Mendoza (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Desè senyor de Carlet i de Tous i de Terrabona. Li fou concedit el títol de comte de Carlet el 1604. Serví Felip II al setge de la Goleta i contra els moriscs de Granada. El seu quadrinét fou:
Joaquim Antoni de Castellví i Idiàquez (València ?, 1738 – 8 març 1800) Sisè comte de Carlet, baró de Tous i senyor de la Casa Reial de Pintarrafes. Fou el darrer membre de la línia de Carlet, i els títols passaren a la línia de Castellar.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Tercer senyor de Carlet, de Benimodo i de Massalet, nét de Gonçal de Castellví.
Fundador de la línia troncal de Carlet. Fou el pare de:
Joan de Castellví i Mercader (País Valencià, segle XV) Senyor de Castellar. Fou l’iniciador de la línia secundària de Castellar (més tard esdevinguda principal). Fou l’avi de:
Joan Baptista de Castellví i Català de Valeriola (País Valencià, segle XVI) Noble. Tingué una destacada intervenció en la batalla de l’illa Terceira (1581). El seu quadrinét fou:
Tomàs de Castellví i Adell (País Valencià, segle XVII – segle XVIII) Comte de Castellar i baró i senyor de Bicorb, Quesa, Benedrís, Rafelguaraf, Faldeta, Castellar i Vilanova. El seu renebot fou:
Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu (País Valencià, segle XVIII) Cinquè comte de Castellar. Heretà del seu oncle matern el comtat de la Vilanova i les baronies de Torres Torres i de Manuel. Fou el pare d’Antoni Benet de Castellví i Duran.
(Sardenya, Itàlia, segle XV – segle XVI)
Vescomte de Sanluri. Hereu testamentari dels germans Perot i Lluís de Castellví. Fou confirmat vescomte de Sanluri pel rei el 1507. El seu descendent fou:
Artau de Castellví i d’Alagó (Sardenya, Itàlia, segle XVI) Vescomte de Sanluri. Fou creat comte de Làcon el 1561. El seu fill i successor fou:
Jaume de Castellví i de Castellví (Sardenya, Itàlia, segle XVI – segle XVII) Comte de Làcon. Fou el primer marquès de Làcon el 1605. Els seus fills foren:
(País Valencià, segle XIV – segle XVI)
Llinatge militar, establert al Regne de València arran de la conquesta al segle XIII.
En fou l’estirp documentada Gonçal de Castellví (País Valencià, segle XIV – 1391) Primer senyor de Carlet i uixer d’armes del rei.
Altres membres d’aquest llinatge foren:
Gaspar de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. Era senyor de Carlet. El 1473 formava part de les forces de Joan II el Sense Fe que entraren a Perpinyà i que hi foren assetjades pels francesos.
Gilabert de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. Com altres tres cavallers del seu llinatge, figura entre les forces que resistiren a Perpinyà el setge francès de 1473.
Jaume de Castellví (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cavaller. El 1399, a Saragossa, assistí a la coronació bastant retardada que hi celebraren Martí I l’Humà i la reina Maria de Luna.
Lluís de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. El 1452 fou nomenat, per Alfons IV el Magnànim, membre del consell de la reina Maria de Castella al Principat.
Miquel de Castellví (València, segle XVI) Heraldista. De família noble. Honorat Joan II encarregà, per al príncep Carles d’Aragó, fill de Felip II, el Libro de linajes, escudos, armas, devisas y sellos.
Pere de Castellví (País Valencià, segle XIV) Cavaller. Féu la guerra contra Castella en temps de Pere III el Cerimoniós. Després de caure Carinyena el 1363, entrà a Aragó amb els grans reforços catalans que acudiren aleshores al front.
Basili de Castellví i de Ponç (País Valencià, segle XVII) Governador de València i lloctinent interí del regne. Pertangué a la branca de Villatorcas, d’origen no conegut. Fou el pare de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja.
Joan Carrós de Vilaragut (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.
Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVI) Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.
Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava (País Valencià, segle XVI – València, 1555) Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.
(País Valencià, segle XVI – 1543)
Noble. Nét de Joan Ramon Folc I de Cardona. Baró de Guadalest. Restà vinculat perpètuament i hereditària a l’almirallat de la corona de Catalunya-Aragó.
La seva muller, Isabel Roís de Liori, li aportà les senyories de Betxí, Riba-roja i Gorga.
Foren fills seus Sanç de Cardona i Roís de Liori, i:
Joan de Cardona i Roís de Liori (País Valencià, segle XVI) Noble. Fou hereu de les senyories de la mare, comanador de l’orde de Sant Jaume i, pel seu casament amb Lluïsa de Borja-Llançol de Romaní i Sorell, molts dels seus descendents es cognomenaren de Cardona i Borja o de Borja i de Cardona. Fou el pare d’Antoni de Cardona i de Borja i de:
Felip de Cardona i de Borja (País Valencià, segle XVI) Noble. Heretà el marquesat de Guadalest el 1591 a la mort, sense fills, de la seva cosina germana Maria de Cardona i Colón, i fou ambaixador a Flandes. El seu fill i successor fou:
Francesc de Cardona-Borja i de Ligne (País Valencià, segle XVII – 1664) Noble. Heretà l’almirallat de Catalunya-Aragó, fou marquès de Guadalest, comanador d’Alcàntara i batlle general del Regne de València. Fou l’avi d’:
Isidre-Tomàs de Cardona-Borja i de Sotomayor (País Valencià, segle XVII – 1699) Noble. Darrer membre de la línia del marquesat de Guadalest, la qual passà als Palafox, marquesos d’Ariza. Fou comanador de Montesa i virrei de Galícia.
(País Valencià ?, segle XVI)
Compositor. Probablement de nom Bartomeu. Actuà a la cort del ducs de Calàbria i a la de Gandia.
Compongué La Trulla, ensalada a quatre veus, d’uns 300 versos, en català, portuguès, basc, gascó i castellà. Sobre l’adoració dels pastors a Betlem. L’obra fou inclosa en l’edició de Las ensaladas de Flecha (Praga 1581).
És autor també del refrany polifònic del cant de la Sibil·la, d’un Credo, de motets i nadales, conservats a la col·legiata de Gandia. És un dels autors del Cançoner del duc de Calàbria.
(València ?, segle XV – segle XVI)
Eclesiàstic i apologista. Mestre en arts i en teologia.
Traduí del llatí al català La història de Josep fill d’Eli i espòs de la sacratíssima Verge Maria (València 1502), i l’obra de Joan Alemany De la venguda d’Anticrist, amb una reprovació, original d’ell, de la “secta mahomètica” (València 1520).
(Rosselló, segle XV – segle XVI)
Vescomte de Rodés. Lloctinent de Boffillo del Giùdice i de Gilbert de Borbó, comte de Montpensier, governadors dels comtats de Rosselló i de Cerdanya durant el domini de Lluís XI i Carles VIII de França.
Quan, el 1492, semblava que els comtats serien tornats a Ferran II el Catòlic, procurà de crear un ambient favorable a l’adhesió a França forçant l’elecció dels cònsols de Perpinyà, els quals nomenà personalment.
Anul·là les noves eleccions celebrades a causa de la protesta dels ciutadans, i calgué que Joan d’Ax, veguer de Carcassona, entrés a Perpinyà amb forces reials i hi restablís els veritables cònsols. Ferran II el desposseí dels seus dominis senyorials.
Dades dels Països Catalans 