(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Pintor i escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts, on fou deixeble de Pere Pau Muntanya. Col·laborà amb aquest en diversos treballs.
Des del 1824 tingué un acadèmia particular de pintura.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
(o Càldegues) Militar, titulat comte de Caldagués.
En la Guerra del Francès, com a brigadier, féu alçar el segon setge de Girona als francesos (agost 1808), els impedí el pas pel pont de Molins de Rei, fet que evità, de moment, el saqueig del Penedès (setembre 1808), i els derrotà a Sant Cugat; això els obligà a replegar-se a Barcelona.
En intentar de recuperar aquesta ciutat, però, fou derrotat, juntament amb altres forces, pel mariscal Saint-Cyr (febrer 1809) i fou fet presoner al Vendrell; dut a França, restà lliure en caure Napoleó.
El 1816 ascendí a tinent general. El 1823 pertanyia a l’estat major de l’exèrcit a Catalunya.
(Barcelona, segle XIX)
Llicenciat en ciències naturals. Fundà la Societat Barcelonesa Protectora d’Animals i de Plantes i la “Revista Zoófila Barcelonesa” (1879).
Publicà La vérité sur la Philloxera vastatrix (1879).
(Barcelona, segle XIX – París, França, segle XIX)
Gravador. Excel·lí amb els seus treballs a l’acer.
Obtingué distincions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de Barcelona. És autor de bons treballs editorials.
Devers el 1880 s’establí a París, on dirigí la secció tipogràfica de la casa Hachette.
Fou germà seu, Manuel Buxó i Bes (Barcelona, segle XIX) Gravador. Col·laborà amb el seu germà en notables treballs per a llibres.
(Barcelona, 1840 – 1910)
Gravador. Fou deixeble de Santiago Farriols. Excel·lí en treballs al coure, a l’acer i al boix. Des del 1865 gravà dibuixos d’Eusebi Planas per il·lustrar revistes i novel·les.
Sobresortí per la matisació d’ambient que donava a les escenes i per la dignitat gairebé insòlita de les figures dels protagonistes.
Fou mestre dels seus fills Josep Brangulí i Emili Brangulí (Barcelona, segle XIX), també destacats gravadors.
(Barcelona, segle XIX)
Dirigent obrerista. Organitzador del Congrés Obrer de Barcelona (1870), fou elegit president de la Federació de les Tres Classes de Vapor (1870-71).
Per la seva participació a la vaga obrera barcelonina (abril 1871), fou detingut i empresonat a Montjuïc.
(Valls, Alt Camp, segle XVIII – segle XIX)
Escultor. Fill de Lluís Bonifaç i Massó. Degué col·laborar amb el seu pare, però sense la vocació i els dots artístics d’aquest.
En morir el seu pare es féu càrrec del taller, però pocs anys després el traspassà a Pere Joan Golarons, que havia estat el primer ajudant del mateix.
Amb ell s’acabà la important dinastia artística dels Bonifaç, mantinguda durant cinc generacions.
(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.
Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).
Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.
L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.
El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.
Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort (Tarragona, segle XVIII – segle XIX) Argenter.
(Berguedà, segle XIV – segle XIX)
(o de Berguedà o de Berga i Berguedà) Antiga demarcació administrativa, dependent de la vegueria de Manresa. Comprenia, aproximadament, el territori de l’actual comarca, exclosos alguns termes i d’altres agregats, a l’esquerra de l’aigua d’Ora i a la vall de Ribes.
Al segle XIII figurava com a vegueria de Berga, independent, essent els veguers de Berga els mateixos de Manresa (i, sovint, també d’Osona), el Berguedà fou regit, almenys des del segle XIV, per sots-veguers; a partir d’aleshores el territori fou designat indistintament com a vegueria o sots-vegueria, fins a restar, en la seva darrera època, només la darrera designació.
El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V de Borbó, i vigent fins al 1833, la sots-vegueria de Berga, constituí l’alcaldia major de Berga, una de les dues en què fou dividit el corregiment de Manresa.
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Polític. Diputat del comú de l’ajuntament de Barcelona. D’origen humil, esdevingué un dels personatges més influents de la ciutat.
Convertit -no pas sense demagògia- en portaveu del poble, es féu elegir diverses vegades, a partir del 1766, diputat del comú. Reuní una fortuna considerable, que li permeté de donar 3.000 lliures (1784) per armar un vaixell contra els anglesos.
Formà part de la junta de comissionats constituïda amb motiu de la Guerra Gran (1793-95). A partir del 1802 la seva influència minvà davant la reacció de la nova burgesia, que el derrotà en les eleccions, i de l’hostilitat de les autoritats, que el culpaven d’intrigant i de desordres financers, en especial en l’administració de la carn.
Dades dels Països Catalans 