(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Militar i geògraf. Probablement pare o oncle de Pasqual Frígola i Ahis. El 1824 era intendent de l’exèrcit de Catalunya.
Publicà una Relación de los pueblos de que consta el Principado de Catalunya (1824), que fou el primer nomenclàtor dels municipis del Principat.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XIX)
Conflictes armats sorgits entre França i la corona catalano-aragonesa.
La proximitat dels territoris respectius donà lloc a friccions sovintejades: així, la lluita per la influència sobre els territoris occitans (croada albigesa), al principi del segle XIII, i més tard les guerres pel domini de Sicília i del sud d’Itàlia, que culminaren en la croada contra Catalunya (1284-85).
Més tard les ambicions franceses se centraren al Rosselló, posat en mans de Lluís XI de França per Joan II de Catalunya, el qual intentà de recuperar-lo sense èxit (guerra del Rosselló); no tornà a la corona catalana fins al tractat de Barcelona, el 1493. Carles V de França intentà recuperar el Rosselló (1542), però els francesos es retiraren en fracassar el setge de Perpinyà.
Al segle XVII hi hagué nous atacs francesos: el 1639 s’ocupà el Rosselló, que fou alliberat amb grans dificultats; la guerra fou preludi de la guerra dels Segadors i de la nova pèrdua del Rosselló (1659).
Lluís XIV en les guerres contra Carles II, atacà repetidament el territori català (1675, 1684), i especialment en la guerra de la lliga d’Augsburg, durant la qual les tropes franceses arribaren a ocupar Barcelona (1697-98).
La guerra de Successió, enfrontà novament (1705-14) els Països Catalans amb França, la intervenció de la qual fou decisiva per a la victòria de Felip V de Borbó. La instauració de la dinastia borbònica, malgrat la guerra de la quàdruple aliança, en 1719-20, significà un parèntesi en les guerres dels Països Catalans amb aquest país.
La pau es trencà quan la Revolució Francesa suprimí la monarquia i executà Lluís XVI de França: Carles IV de Borbó declarà la guerra a la República Francesa (Guerra Gran).
Pocs anys després, la invasió napoleònica donà lloc a la darrera gran guerra amb França, la guerra del Francès (1808-14), bé que el 1823 hi hagué encara la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que trobaren al Principat l’única resistència efectiva.
(Barcelona, segle XIX)
Advocat i agrònom. Fou catedràtic de dret a la universitat d’Alcalà; hi renuncià més tard i es dedicà a l’agricultura.
Presidí l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1866-68) i fou membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Publicà uns Consejos a los hacendados y agricultores (1850).
(Tortosa, Baix Ebre, segle XIX – Barcelona, segle XIX)
Militar. Combaté al costat de Prim contra els carlins i a la guerra d’Àfrica.
A la batalla de Tetuan prengué el comandament dels voluntaris catalans quan caigué mort llur cap, Victorià Sugranyes. També destacà, al front de les mateixes forces, a la batalla de Wad-Ras.
(Barcelona, segle XIX)
Sindicalista. Fuster d’ofici, adscrit en una línia de sindicalisme apolític, defensà aquesta tesi en el I Congrés Obrer Espanyol (Barcelona, juny 1870).
Fou membre de la junta de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1873) i un dels responsables de la federació local de societats obreres de Barcelona.
Membre del Centre Federatiu, el 1877 intentà la reorganització del moviment obrer català al marge de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, que restava en la clandestinitat.
(Begur, Baix Empordà, segle XIX – Catalunya, segle XIX)
Polític. Industrial suro-taper, fou diputat a les corts per la Bisbal.
Participà activament en la revolució de setembre de 1868, i aquell mateix any fou nomenat governador civil de Girona.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, segle XIX)
Escriptor i sociòleg. És autor d’un assaig, remarcable per a l’època, que es titula Consideraciones sobre los inconvenientes que irrogan a la salud de los jornaleros y a la pública de Barcelona las fábricas, en especial las de vapor, y sobre las ventajas de trasladarlas a la llanura de Casa Antúnez (1852).
(Barcelona ?, segle XVIII – segle XIX)
Afrancesat. Fou adjunt del comissari general de policia de Barcelona, Ramon Casanova, durant l’ocupació francesa.
Detingut aquest per abús de poder (març 1810), Font fou absolt, i poc després fou nomenat comissari general. No pogué evitar el desprestigi del cos de policia i la pèrdua d’autoritat.
Pel juliol de 1810 fou substituït per Charles Blondel.
(Barcelona, segle XIX)
Fuster i agrimensor, amb títol del 1842. Creà una escola al carrer de la Canuda, on va dedicar-se a l’ensenyança artística dels menestrals, ajudat pels seus fills Josep Maria i Lluís Folch i Brossa.
Excel·lí en la construcció naval i en la realització de rellotges de sol.
És autor de Cuadernos del artesano o propietario.
(Catalunya, 1681 – després 1755)
Varvassor de Foixà i de Boixadors.
Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.
El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons (Catalunya, segle XVIII – 1800) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Narcís de Foixà i d’Andreu (Catalunya, segle XVIII – 1843) Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:
Narcís de Foixa i de Miquel (Catalunya, segle XIX – 1866) Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:
Enric de Foixà i de Bassols (Catalunya, segle XIX – 1910) Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.
Dades dels Països Catalans 