Arxiu d'etiquetes: segle XIX

Ferriols, Josep

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Eclesiàstic i erudit. Beneficiat de Santa Maria del Mar de Barcelona. Corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.

Estava en relació amb Jaume Caresmar, i durant molts anys treballà a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona. Fou corresponsal d’Antoni de Capmany en la redacció de les seves Memorias históricas (1779-92).

El 1803 pronuncià, amb motiu de la distribució de premis a la Llotja de Barcelona, una important oració, paradigma del pensament estètic neoclàssic i, al mateix temps, notícia i elogi de la pintura catalana siscentista i setcentista.

Ferreter, Antoni de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – Barcelona, segle XIX)

Polític. Resident a Barcelona.

Gràcies a les seves pressions a les autoritats franceses, durant l’ocupació napoleònica, declararen l’oficialitat de la llengua catalana.

Ferrer-Vidal, marquesat de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIX)

Títol, atorgat el segle XIX pel papa Benet XV a Josep Antoni Ferrer-Vidal i Soler, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1852, fill de Josep Ferrer i Vidal i gendre de Joan Güell i Ferrer.

Ferrer, Antoni -organista, s. XIX-

Deixa un comentari

(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, segle XIX – Barcelona ?, segle XIX)

Organista. Fou ordenat sacerdot a Roma (1870).

El 1872 fou nomenat sots-xantre de l’església de Santa Anna de Barcelona, i fou professor de cant pla del seminari de Barcelona (1885).

Publicà Estudios históricos sobre el canto llano… (1885).

Ferrater i Soler, Antoni de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)

Polític i ciutadà honrat de Barcelona.

Afrancesat, regidor des del 1805 de l’ajuntament de la ciutat, fou l’únic que jurà fidelitat a Josep Bonaparte, i fou nomenat regidor en cap de 1809 a 1812.

Durant la incorporació de Catalunya a França (1812) continuà com a membre del consell municipal, i fou encarregat del proveïment de la ciutat.

Ferrari i Català, Josep

Deixa un comentari

(Lleida, segle XIX)

Escultor.

Junt amb el seu germà gran Bartomeu féu les reformes de l’altar major de l’església barcelonina de Sant Just i Sant Pastor.

Féu també escultures per a un saló de la Llotja barcelonina, col·laborà en el cadirat del cor del monestir de Montserrat i féu imatges per a la cartoixa de Montalegre i per a l’altar major de l’antiga església del Carme de Barcelona.

El seu germà fou el també escultor Bartomeu Ferrari i Català  (Lleida, segle XIX – Barcelona, segle XIX).

Fenollet -llinatge-

8 Respostes

(Catalunya Nord, segle X – segle XIX)

(occ: Fenolhet)  Llinatge feudal, lligat al vescomtat de Fenollet. Té segurament la mateixa estirp que el llinatge senyorial de Castellnou.

Ansemund (casat amb Quíxol, possiblement néta del comte Delà d’Empúries), senyor del castell de Cameles (941) i que passà al primer vescomte de Fenollet (Pere I).

L’últim vescomte, Pere V, va ésser desposseït el 1229 per la seva vinculació al catarisme. Passat el vescomtat a la Corona francesa, la família va conservar el nom fins després de l’extinció de la branca el 1808.

Fargas, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIX)

Dirigent obrer. Teixidor, fou membre del partit democràtic i, posteriorment, del partit republicà federal.

Fou un dels organitzadors del congrés obrer cooperativista del 1865 (Barcelona) i, després, un dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona, que presidí (1868-69).

Figurà entre els fundadors de la Unió Manufacturera de Catalunya.

Estudiant Murri, l’

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIX)

Capitost d’una banda d’instigadors i delators.

Sobrenom d’Arques, espècie de policia secreta paral·lela en la qual basà el comte d’Espanya el seu domini de terror sobre Barcelona en 1827-32.

Estrada, Julià

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Militar. Destacà a la guerra del Francès.

Amb el grau de coronel defensà el castell d’Hostalric durant un setge de tres mesos començat el 13 de gener de 1810. Desafià furiosos bombardeigs que foren iniciats el 20 de febrer.

Sense queviures i refusant la rendició, organitzà una sortida general que trencà l’encerclament el 12 d’abril, per bé que Estrada fou un dels que caigueren presoners, amb 240 homes dels 1.400 que duia.