(Catalunya, segle XIV)
Marí. Adquirí gran renom en 1360, per les seves accions corsàries davant les costes andaluses, al front d’un petit estol de quatre galeres.
Altarriba, Ponç d’
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: segle XIV
Alquer, Pere
(Catalunya, segle XIV)
Frare de l’orde de l’Hospital. Fou lloctinent del prior general a Catalunya i Aragó.
El 1340 formà part de les forces catalanes que anaren a socórrer Castella del perill sarraí. Anà amb l’exèrcit que s’hi dirigí per terra. Participà així a la gran batalla del Salado.
Alòs, Guerau d’
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Era servidor de Jaume II el Just. El 1326 li fou confiada una missió compromesa, que féu a tota satisfacció: la de conduir a Sardenya el marquès de Malaspina, gran baró sard que havia estat rebel i que finalment s’havia sotmès.
Complint els pactes convinguts durant la seva estada a Catalunya, el marquès lliurà el seu castell d’Osolo, un dels millors de Sardenya, a Guerau d’Alòs, que en prengué possessió en nom de la corona.
Alfons d’Aragó i Mendes
(Portugal, segle XIII – segle XIV)
Fill de l’infant Pere, fill bastard de Pere II el Gran. La seva mare fou la dama portuguesa Constança Mendes Pelita. Alfons era nebot, per tant, de la reina Isabel d’Aragó i de Sicília, reina de Portugal, filla legítima de Pere II.
Nasqué segurament a Portugal mateix, on residien els seus pares. Tindria successió.
Aquesta branca il·legítima i emigrada del Casal de Barcelona és poc coneguda.
Albert, Guillem
(Perpinyà, segle XIV)
(o Guillem Adalbert) Consol de Perpinyà (1325). Partidari del projecte de Pere III el Cerimoniós d’incorporació dels territoris de Jaume III de Mallorca, fou empresonat per aquest.
Ocupada l’illa de Mallorca pel rei Pere el 1343, fou alliberat. Participà l’any següent en la campanya del Rosselló com a conseller del rei Pere.
Intervingué en les deliberacions sobre la capitulació de Cotlliure (1344) i de Perpinyà (1345). Pere III el nomenà batlle d’aquesta vila, un cop conquerida.
Albalat, Andreu d’ -dominic, s. XIV-
(País Valencià ?, segle XIII – segle XIV)
Frare dominicà. Es desconegut el seu probable parentiu amb un prelat homònim, que potser fou oncle seu.
Era confessor de la reina Blanca d’Anjou, primera muller de Jaume II el Just. Inclinà Blanca a seguir les doctrines espiritualistes concebudes pel famós metge i moralista Arnau de Vilanova.
Aquestes doctrines arribaren a exercir gran influència a la Cort, per bé que, absent Vilanova i morta Blanca, el rei se n’apartaria poc abans de que fossin declarades herètiques.
Alagó -varis/es bio-
Antònia d’Alagó (Aragó, segle XIV – Catalunya, segle XIV) Noble dama. Filla d’Artau d’Alagó. Fou la primera muller del famós vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí. No li donà fills. Morí jove. El seu marit contragué segones núpcies amb Esclarmunda de Fenollet.
Bartomeu Alagó (Barcelona, segle XV – ?, segle XV) Pintor, fou deixeble de Jaume Huguet.
Lucina d’Alagó (Aragó, segle XIII – Sicília ?, Itàlia, segle XIV) Muller de Guillem Ramon de Montcada. Segurament nascuda a Sicília però pertanyent a noble llinatge aragonès. El seu marit fou el primer d’aquesta família que s’instal·là també a Sicília. Fill seu fou un altre Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó, comte d’Agosta.
Aierbe i de Cervera, Pere d’
(Aragó, segle XIII – segle XIV)
Noble. Fill de Pere d’Ayerbe i d’Aldonça de Cervera. Nét de Jaume I el Conqueridor. En 1287 figurà entre els ostatges posats per la Unió aragonesa en poder del rei Alfons II el Franc, cosí seu, com a garantia de concòrdia.
Jaume II el Just, també cosí seu, el féu majordom d’Aragó, i el casà amb Violant de Pallars, filla del difunt comte Arnau Roger I de Pallars i de la princesa grega Irene Làscaris. El matrimoni fou desgraciat i no trigaria a separar-se.
En 1302 acompanyà Jaume II a la frontera de Castella. En 1311 assistí a les Corts de Saragossa. Tingué dues filles:
Constança d’Aierbe (Catalunya, segle XIV) Filla gran. Morí soltera.
Maria Peris d’Aierbe (Catalunya, segle XIV – ? , segle XIV) Filla petita. Es casà amb el noble aragonès Pere Cornel. Com que, per la mort de la seva germana, era hereva de la senyoria d’Aierbe, constituïda pel seu besavi Jaume I el Conqueridor, les seves pertinences restaven incorporades a les de la família Cornel. Hi hagué un altre llinatge d’Aierbe que no és d’origen reial.
Aguiló -varis bio-
Guerau d’Aguiló (Catalunya, segle XIII – Catalunya ?, segle XIII) Noble. Fou valedor del bàndol dels Montcada contra el de Cardona, a les lluites nobiliàries durant la minoritat de Jaume I el Conqueridor. S’adherí al conveni pactat entre ambdues faccions l’any 1226.
Guerau d’Aguiló (Catalunya, segle XIV – ?, segle XIV) Noble. En 1325 assistí, a Lleida, a l’assemblea davant la qual el rei Jaume II el Just exposà les seves pretensions successòries al regne de Mallorca. Podria tractar-se del mateix personatge homònim.
Guillem d’Aguiló (Tarragona, segle XII – ? segle XIII) Noble. En 1212 acompanyà Pere I el Catòlic a la campanya contra els sarraïns on fou guanyada la batalla de Las Navas de Tolosa.
Joan d’Aguiló (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Prengué part a la conquesta de València. Jaume I de Catalunya li féu donacions de premi a la zona de Gandia.
Lluís d’Aguiló (Catalunya, segle XIV – ?, segle XV) Cavaller. En 1413 serví Ferran I. Acudí al setge de Balaguer contra el comte Jaume II d’Urgell.
Aguiló, Pere d’
(Catalunya, segle XIV)
Noble. Fou un dels convocats pel rei Alfons III el Benigne a la croada contra Granada de 1331, que fou suspesa a causa de l’aliança entre castellans i granadins.
L’any 1334 servia l’Infant Pere, el futur rei Cerimoniós, en oposició al bàndol addicte a la reina Elionor de Castella i als fills d’aquesta.
Per ordre de l’infant procedí contra uns cavallers que havien comès malifetes a Vila-rodona (Alt Camp).
Dades dels Països Catalans 