(Occitània, segle XIII)
Dama. Filla de Roger Bernat III de Foix. Al conveni d’Agramunt (1278), que posava fi a les lluites entre el seu pare i Pere II el Gran, fou estipulada la seva boda amb l’infant Jaume, el futur Jaume II de Catalunya.
Per no haver-se realitzat aquest enllaç tornà a encendre’s la guerra, que acabà amb la captura del seu pare i d’altres rebels a Balaguer (1280). Ella romangué sis anys tancada al monestir de Sixena (Aragó), fins que fou tornada al seu pare.
(Occitània, segle XIII – 1607)
Territori. El comte Roger Bernat II de Foix es casà amb Ermessenda de Castellbó, a la mort de la qual (1230) s’incorporà al vescomtat de Castellbó, que havia de servir als comtes de Foix per intervenir en la política catalana.
Fins a Joan I de Foix (1410-36), en que la política dels Foix, desposseïts ja de les terres catalanes en temps de Martí I l’Humà, estigué sota l’òrbita francesa i el 1607 el casal s’incorporà al regne de França en esdevenir el seu titular Enric, rei de França amb el nom d’Enric IV de Borbó.
(Aragó, segle XIII)
Senyor de Foces. Formà part del consell reial de Jaume I de Catalunya i l’acompanyà en les conquestes de València (1238) i Xàtiva (1244) i al signament del tractat d’Almirra (1244).
Fou nomenat procurador reial del Regne de València (1257). Ajudà també l’organització de la frustrada croada de Jaume I a Terra Santa (1269).
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Col·laborà a la conquesta de Menorca per Alfons II el Franc (1287), almenys pel que fa a l’aspecte financer dels preparatius.
Aquest pot ser l’homònim que, el 1315, rebé dels comtes de Pallars el feu de la vila i de la vall d’Espot.
(Aragó ?, segle XIII)
Amistançada de Jaume I de Catalunya.
Documentada en 1248-51, en tingué un fill, Pere Ferrandis d’Híxar, que fou nomenat baró d’Híxar.
Ha estat confosa sovint amb Berenguera Alfonso.
Ferran (Catalunya ?, segle XIII) Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de mare desconeguda. Estudià a París. El 1248 fou nomenat abat de Montaragó.
Ferran (Catalunya, segle XIII – 1251) Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. Morí a molt tendra edat.
Bartomeu Ferran (Barcelona, segle XV – després 1475) Mestre campaner. Treballà per a la seu de Vic i d’altres temples. També fou canoner.
Jaume Ferran (Barcelona, segle XVI – 1621) Jesuïta. És autor de l’obra De repudio sinagogue i d’altres.
Joan Ferran (Catalunya, segle XVII) Doctor en teologia a la universitat de Barcelona. Publicà dos opuscles concepcionistes en català (1648). Hom l’ha identificat amb l’autor d’una Cançó lírica premiada en un certamen en honor de santa Eulàlia, del 1686.
Josep Ferran (Barcelona, 2 gener 1924 – 2 març 2000) Ballarí. Formà part de l’Original Ballet Russe i d’altres companyies. Fou professor de dansa a Cannes.
(Catalunya Nord, segle XIII – Catalunya, segle XIII)
Filla d’Hug (I) de Fenollet, i germana de Pere (VI) de Fenollet.
Fou la segona muller del vescomte Dalmau VI de Rocabertí, l’hereu en els béns patrimonials del llinatge.
(Catalunya Nord, segle X – segle XIII)
Jurisdicció, creada l’any 990 a l’antic comtat de Besalú. Sobre la base de la repartició feta a la fi del segle X dels dominis d’Oliba I Cabreta entre les famílies comtals de Cerdanya i de Besalú, el vescomtat de Fenollet es formà en el pagus de Fenolleda.
La formació d’aquest vescomtat correspon a l’interès de Bernat I Tallaferro de realitzar un conjunt harmoniós de possessions al nord i al sud dels Pirineus.
Pere (I) de Fenollet en fou el primer vescomte, germà de Guillem I, vescomte de Castellnou, vescomtat molt lligat a la història del de Fenollet. El succeí Udalgar (I).
El darrer vescomte, ja al segle XIII, fou Pere (V), fill de la vescomtessa Ava i de Pere de Saissac, el qual perdé el vescomtat després de la croada contra els albigesos (1229). Els seus fills provaren en va de recuperar el patrimoni.
(Montpeller, França, segle XIII)
Protagonista del Llibre d’Evast e Blanquerna o Blanquerna, de Ramon Llull.
Pare del protagonista, encarna, juntament amb la seva muller Aloma, la màxima perfecció de l’estat matrimonial.
(Tessàlia, Grècia, segle XIII – després 1380)
Nom català del castell de Castri, situat a l’extrem nord del ducat de Neopàtria. Passà a mans dels catalans pel matrimoni d’Ot de Novelles amb la germana de Stéfanos Gabrielópoulos Melissénos, noble bizantí que el tenia en feu.
El 1349 albanesos i serbis conqueriren gairebé tot Tessàlia, però els catalans conservaren el castell fins després del 1380.
Dades dels Països Catalans 